Ombra

i, tammateix, impactant.

L'ombra pròpia que no pertany al teu amic.... realment esfereïdor. En poquíssimes paraules has descrit un sentiment que pot ser ben angoixant.

I com que sóc una enamorada dels números rodons, doncs mira, aquí el tens! (i és que jo pateixo molt quan veig un "9" per allà penjat... ;-)

Petonets!

aquesta ombra que et segueix. No acostumo a veure poesia de terror, i m'ha agradat la idea. Potser algun dia m'animo i ho provo.

Pel que fa al teu poema, m'ha agradat molt. Em sap greu no poder comentar massa, perquè no hi entenc gaire, però personalment, l'he trobat curiós i impactant.

El fet que sigui tan breu, encara el fa més impactant si cal. Més paraules haurien sobrat.

Però saps quin és el problema? Què mentre el llegeixo i intento concentrar-me en comentar alguna cosa amb sentit, veig de reüll la fotografia teva i em despista!!! Que no vol dir pas que no m'agradi. Al contrari. És genial!! Com els teus versos.

Una abraçada.

Salz.

Curt, sencill i clar.
Meravellòs.

Juseph

Aquestes ombres que ens segueixen a cada pas, que tenen un rostre indefinit i resulten tan incertes, amaguen tantes coses dins del seu abstracte ventre.
No en som esclaus, podem fer camí junts parlant sovint o restant en silenci. Companyia de hores d'insomni, de pors i dubtes, l'evidència de que som reals i existeix la llum dins nostre.

Renoi, quantes imatges m'has fet venir al cap amb tan poques paraules.
Em sorprèn la capacitat de poder provocar tantes emocions amb poemes tan curts, però intensos.

Molt petons!

...inquietant, i alhora encisador.

No tens ombra (com el Peter Pan... hehe...), perquè la que et segueix no està cosida als meus peus. I per altra banda, no és la presència benefactora (o no) d'una persona propera. Ens ho diu la veu poètica: ni pertany al meu amic.

Sí: inquietant, i alhora encisador.

Fins la propera,

LLIBRE

m'ha desvetllar una emoció...molt bonic