Subjecte en observació

—El subjecte està preparat. Podem començar.

Si no fos per les contencions que l’immobilitzen a la cadira de proves, ara mateix sortiria corrent i no tornaria. Per les contencions i les vint-i-set agulles que surten del seu cervell i el connecten al processador de dades.

Li havien assegurat que no sentiria cap dolor quan les introduïssin, que estaria sota l’efecte de l’anestèsia. I així havia sigut. Però no el van avisar del que passaria quan despertés i és veies reflectit en el vidre de la cabina des d’on el monitoraven, amb tot de punxes en el cap rapat, com si fos el protagonista d’aquella pel·lícula de terror. En pin-head. No que no feien mal, era cert. Però els podia notar dins seu, a cada respiració, amb cada batec del cor. I encara no havien engegat aquella màquina ni enviat el primer ultrasò al seu cervell.

De cua d’ull, torna a mirar el rellotge digital de la paret. Els tres minuts transcorreguts des de la darrera vegada, se li han fet eterns.

Un xiulet estrident precedeix a l’impacte. Al clatell. Dins del clatell. On l’agulla punxa el còrtex visual. De sobte, tot és foscor. Un segon i un tercer impacte a l’hemisferi dret, li retornen la visió. Però quelcom ha canviat.

Al seu voltant tot és pla.

Unes figures vestides de blanc l’envolten. Creu que l’observen, però també són planes, sense volum. Observa horroritzat els seus dits que tremolen com una fulla de paper, sense forma.

—Què ha passat aquesta vegada?

—El tercer ultrasò no ha fet l’efecte esperat, general. Ara mateix, a la pantalla hauríem de veure un espai euclidià en quatre dimensions, per contra sols hi ha dues de dimensions. El subjecte ha perdut la capacitat de veure l’alçada dels objectes.

—És reversible?

—No. Encara podem utilitzar-lo en els estudis del cerebel. Si enregistrem el procés d’aprenentatge del subjecte a un món pla, podem aplicar els resultats a la nova intel·ligència artificial dels carros de combat.

—Doncs no perdem més temps. Quan tinguin al nou subjecte preparat, avisi'm.