Nostàlgia al Tate Modern

Res no dura gaire... És així i ho hem d'acceptar. De res serveix enfrontar-s'hi, perquè el temps no s'atura, és una roda que mai para de girar... El que sí podem fer és no deixar que les coses caiguin en l'oblit.

Vam arribar al final d'un somni meravellós (sens dubte el millor de la meva vida), un somni del que no volíem despertar... però la vida és així, i quan les campanes que ressonaven dins meu, torturant-me, anunciant-me el final del conte britànic esdevingueren insuportables, vaig decidir otorgar-li, a aquella aventura, un espai privilegiat a la meva memòria.

Enguany he volgut repetir, pensant que tal vegada, amb una mica de sort, podria reviure el somni... Però no. I potser aquest ha estat un dels errors més grossos que he comès...




.July 2oo6!