Només un nom

1. ESTIU
Una mar blava, intensa, quieta i tranquil·la, pacífica. Arran de platja, allà on amaren les ones i comenta la sorra, just al lloc on arriba l'esmorteïda escuma, dempeus, mirant cap l'horitzó infinita, Aquella-Que-No-Té-Nom contempla l'elegant vol de les gavines. Cara bonica, pàl·lida malgrat els dies de sol ardent, esquifida i malaltissa, nua de mig cos amunt, recull les millors cloïsses que la mar ha deixat al terra. És el seu deure, aquell que li han encomanat des de la tribu. Ja fa dies, massa dies; i llunes, moltes llunes, que realitza la seua feina. Ben bé, des que desara el pit matern i començava a caminar. Ara ja voreja els deu anys. I es sent feliç, abraçada per l'escuma que banya els peus, agradable, tendra; acaronada per la sua brisa amb aquell humit sentor d'essències marines. I no somnia en altres treballs possibles, vora la cabana, quasi a tres tirs d'arc, cap l'est d'on està ara. Un habitacle a sota un penya-segat, envoltat de palmeres, i amb un gran pla davant l'entrada, comú a les altres, en semicercle: La vivenda dels seus pares, el lloc on és la seua família. Solitària i contenta, recull les petxines més boniques, aquelles que seran més vistoses a un collar, o millor facen joc a una cadena.. Qualque vegada, s'atura: una certa molèstia al pit. Respira a fons. Se sent cansada. "No és res. Com sempre -es diu- possiblement avui he caminat massa".
I se'n torna, xano-xano, carregada amb les valves nacrades, cap a casa.

2. TARDOR
La foguera encesa, al bell mig de la planícia del poblat, dóna clarors al voltants i fa que les ombres siguen més fosques en aquesta nit sense lluna. Il·lumina les cares, endureix els gestos; dibuixa i desdibuixa les palmeres; amaga, de vegades, els estels. Tothom està al seu voltant. Aquella-Que-No-Té-Nom també hi és, tremolosa i poruguida, fredolina i pensarosa. Ha crescut. Té catorze anysI ja porta un vestit complet de pell. O una pellissa, quan duu faldilla. Però no una sina incipient com les altres que van nàixer al temps d'ella. "M'ha dit el Que-Tot-Ho-Sap que després de la tardor tindré un nom de debò. Un nom corrent, de persona, com el de la meua amiga Àliga-Verge, o com el del meu company Ull-Despert. O com els dels meus germans... No serà massa demanar!" Un estremiment creua el seu cos. I comença a estossegar, sense voler-ho, de forma pertinaç i obstinada. "Has pres fred. Ves-te'n a la cabana i gita't", li diu sa mare, en veu alta, intentant protegir-la dissimulant el que tots saben. Ella obeeix, com ha fet sempre. Cap catxo, caminar lent, esperança nova. "He vist l'estel! I he manifestat el meu afany!" Aquella-Que-No-Té-Nom fa temps que se n'ha adonat, de la seua malaltia. I és per això que n'està trista. No per ella sols, sinó per la vergonya que pot sentir la família de la resta de la tribu.
A la cabana, estesa a l'estora, de sobte, esclata en un plany sufocat.

3. HIVERN
Han arribat els dies de l'eterna pluja, de marors profundes i perilloses, de vents arravatats. Són dies d'estar-se a casa, d'aprendre coses noves, xerrar molt. Època de records i de nostàlgies. Estació de confidències.
"Te'n recordes, mare? Era primavera. I baixàrem al jardí, quasi com l'oroneta de mar que busca fer-se el niu: sense presses; activament, però. Quina emoció i quin misteri! A passets de cranc, de costat, endavant... i mitja volta, et vaig seguir. L'escala em semblava la cua del vestit de la sibil·la, lenta, tranquil·la, assossegada. I he baixat amb tu, i tu amb mi, de la maneta. Uns coloms i unes gavines creuaven el cel, balu i perfecte. Has vist aquelles roses?, m'has demanat, en davallar. Blanques, roges i grogues, n'he vist. I he anat corrent a tocar-les, de baix estant. Fes atenció!, em recomanares. No et facen mal! Ja, però, havia posat la mà en aquell roser groc que jo tant abellia! Unes gotetes roges tacaren els pètals de la rosa... Per què, mare?, vaig demanar, plorant. Per què les roses punxen?"
Un breu silenci. I una llàgrima que la mare s'eixuga amb la màniga.
"Conta'm altra vegada, mare, perquè el no tindre nom, si et plau". "Si tu ja ho saps, filla estimada; mil vegades te l'he..." "Serà la darrera, t'ho promet!" I la mare comença de bell nou una història sabuda: " En ajudar-me al part, difícil, la vella comare, després de mirar-te, m'esguardà de reüll. -Mala cosa tinc a les mans -em va dir-. No li poses nom. Així no perdràs res, si mor. Tu, però, semblava que et resisties. Agafada al pit, xuclant amb ràbia, aconseguires no anar-te'n als estels... I vam deixar córrer el temps. Anaves creixent, això sí, feble i malaltissa. Passats uns anys vaig consultar amb Qui-Sap-l'Esdevenir. Les qüestions ja les coneixes massa: Continuarà vivint la meua filla? Quantes llunes? Haig de posar-li ja un nom? La resposta també la saps: ‘Aquella -Que-No-Té-Nom en tindrà un dia, si la voluntat és ferma i decidida. Caldrà que atengues disset anys. I no seré jo qui li'l pose', va afegir. Jo, per la meua part, el nom ja el tinc triat". "I quin serà, mare?" "Ara no és el temps de dir-te'l. Espera, resisteix, tin voluntat de viure, com fins ara... i el sabràs!"
Les darreres paraules de la mare anaven repetint-se al seu cervell com les estacions; vertiginosament, però... ‘Espera, resisteix... i el sabràs; resisteix, tin voluntat de viure... i el sabràs'. Sense aquells mots, estava perduda; sempre m'encoratjaven. A resistir, a lluitar, a esperar.

4. PRIMAVERA
M'han despertat els crits de les aus i el rebombori de la festa. Estic cremant. Qualsevol soroll em fa nosa. I no gose obrir els ulls...
Sóc un caçador del nard. He lluitat amb la neu, el trineu i els gossos, per arribar vora aquest llac. No tinc por dels llops ni dels óssos. La pròxima primavera, amb el desgel, canviaré els sacs plens de pells precioses per menjar, trampes, or i petxines multicolors...
Ara, a vora mar em trobe menudes boletes brillants, de tos els colors: blanques, negres, marrons, verdes, roges. Veig com l'ona va deixant-les i redolen per la sorra, fins que la següent ona les recull i van a l'aigua. I l'altra les llança una vegada més a l'arena. Arreplegue les que puc i les porte a ma mare. Són perles, em diu...
El ninot que hem fet amb neu aquest hivern s'acostava silenciosament: nas de safanòria, capell de iaio. ‘Ara tinc vida. Vosaltres, que m'heu fet, me l'heu donada? I el seu alè glaçat inundava l'estança deixant tot, les parets, el sostre, la llar, fins mio mateixa, tot glaçat, blanc; blanc, gelat, ...

Una mà em canviava un drap humit que tenia al front. Era ma mare.
-Què et passa?
-No ho sé... Em pense que estic somniant- fou tot el que vaig poder respondre, fent un gran esforç.
-Tranquil·la- va dir, acariciant-me.
-Mare... No em moriré?
-No, dona, no! Aviat tindràs un nom. Ja ho saps: resistència i desig de viure!
Sincerament, m'ho he cregut, com sempre. I he resistit. I he lluitat com mai no ho havia fet, amb tota la força del meu cos i de la meua ànima.

A la fi, ja tinc un nom. I els meus pits s'eixamplen i creixen cada dia. I els meus malucs anuncien, sense enganys, una nova edat prometedora. Note, moltes vegades, els ulls dels joves a sobre meu... Sóc Palmera-Solitària-Que-Enlluerna!