NO SOM FRÍGIDES ! Ens en han volgut fer. Tret de fets reals de l'any 1960.

Als 10 anys, a l'escola municipal, la feien dutxar amb un viso posat, (no fos cas que ella i les seves companyes de clase descubríssin que entre el coll i els genolls hi havia zones que podien despertar interès).
Als 11 anys li va venir el primer sagnat. No va ser traumàtic per sí mateix, el que sí va ser impactant va ser el comentari que en veu baixa van fer la mare i la tieta:

_ Ja li ha vingut "això"
_ sí? Ai pobreta ¡!

Quina cosa podia ser tant terrible que no mereixès ni nom? : AIXÒ.

_ Mira Pepeta, ara no deixis que et toqui mai, mai,
cap noi. D'ara endavant s'ha acabat el jugar
amb xicotots.

En sentir aquesta recomanació, a la Pepeta li va venir al cap la imatge d'un llamp mortífer que sortia del dit del seu amic i l'electrocutava.

Mentres els seus antics amics jugaven a veure qui la té més llarga, la Pepeta era alliçonada en la puresa de pensaments i el capteniment virginal.

Mentres els seus antics amics es banyaven junts, nuets, a la platja, la Pepeta s'amagava de mirades inquisitives de les cosines, quan es posava la camisa de dormir.

Mentres els seus antics amics es marturbaven, (alguns en grup), la Pepeta havia de sentir com la monja deia que s'havien de rentar depresa, sense entretenir-se, doncs la autocomplaença duia iremeiablement al pecat.

Aixís va anar passant la preadolescència en una escola només per a noies, on el pecat més gran era buscar al diccionari el significat de la paraula menstruació.

No va ser millor l'adolescència. Les recomanacions fetes amb tanta bona intenció com ignorància per part de les tietes li feien veure als homes com:
_ aquests no volen rés de bó
_ s'aprofiten de les bones noietes i després les
tiren com un drap brut
_ son uns animals luxuriosos
_ i més . . .

Tot plegat motivà que la Pepeta visqués ignorant el propi cos. Ni en imaginacions se l'havia explorat. Li havien ensenyat que les seves parts íntimes eren una cosa bruta, necessària per a tenir fills.

Amb tot, la Pepeta es resistia a creure que els bons companys de jocs s'haguéssin convertit tots en uns monstres i es va deixar festejar pel Pep, el millor amic que havia tingut de petita.
Un noviatge breu on les carícies més atrevides no passaven del fer-se castos petons i es van casar amb 18 anys ella, 19 anys ell.
Ella va anar al tàlam nupcial presa de sentiments contradictoris, els consells d'última hora ressonaven a dins el seu cap, una mica enterbolit pel xampany:

_ fa mal, peró només serà un momentet
_ la dona s'ha de sacrificar pel bé del matrimoni
_ d'ara endavant has d'estar a la seva disposició,
l'home té necessitats, ja t'acostumaràs,
si vols tenir fills és la única manera.
_ és un bon noi, molt treballador, el demés
son "cuentus"
_ Mira, el sexe és un fàstic, però si l'estimes ho
aguantes, el que és important és
que t'estimi i et respecti.

La Pepeta no entenia massa bé per qué, el que li negava la seva educació, el seu cos li reclamava, se sentia pecadora. Però com li havien dit, ell ja sabria el que calia fer. Perqué era un home i ja se sap que els homes ho saben tot.

Va ser depriment.

Ell, el Pep, havia après a l'escola del carrer, que l'home era portador de plaer només pel fet de penetrar i s'ho havia cregut. Es sorprenia de l'apatia d'ella. A ell ningú li havia parlat de llubrificació, carícies prévies... Aquestes paraules no existien, com no existien els conceptes.

I aixís van anar passant els anys.

Ja en tenien 40 i 41 . . .

ell, marcant el propi ritme, sol.lícit li pregunta:
estàs bé Pepeta ? (doncs l'estima malgrat tot)
sí Pep, sí ... ( contesta summissa, mentres
pensa: "hauré de fer un punt del dret, tres del revés, vaja em caldrà més llana . . . ").

I AIXÍS ENS HA ANAT A LES ESPANYES . . .