Les aparences enganyen

A l’era, un grup de nois jugant a pilota, aquesta va a raure on es el Joan:
- Però si es “el vell”!!!, malparit, on t'havies fotut?. Eiiii nois mireu qui tenim aquí!. Quants anys sense veure’t
- Encara em dieu vell? No hi ha tanta diferència.
- Per nosaltres sempre seràs "el vell". Com has canviat tio. Si sembla que era ahir que empaitàvem les nenes per estirar-les dels cabells. Vaja, vaja, qui ho havia de dir. Pel Joan es un encontre agradable, s'ho havia passat molt be amb els seus companys d'estiueig. Els recorda a tots: l'Ignasi "el pigallut", un bonàs que sempre volia donar la cara per les malifetes dels altres. El Jan "el mut" de tant callat com era, bon company encara que molt aburrit, tot-hom deia que aquest acabaria fent-se mongo de clausura. El Mingo, "el pixa", sempre amb ganes d'orinar, gros com un bocoi, amb unes ulleres gruixudes que li donaven aspecte de batraci. El Ferran, "el Nando", el líder, incansable, imaginatiu, divertit i amb uns coneixements molt valuosos per als seus companys. Coneixia on hi havien racons interessants, on podien trobar "tresors", sabia on les pageses amagaven els queviures i encara no se sap com, sempre trobava la manera d'arreplegar llaminadures i El Marià, "el marieta"; l'únic motiu per donar-li aquest malnom era dir-se Marià; era el més feble de tots, una mica malaltís, s’encostipava sovint, quan els companys es banyaven nuets al riu el “marieta” es quedava a la vora, quasi sempre dormin, per que l’aigua era massa freda; aquest tenia molta imaginació, sempre se li acudien històries per contar i els altres l’escoltaven bocabadats no entenen d’on les treia. Era amb “el marieta” amb qui més congeniava el Joan, doncs, malgrat que els separava tres anys tenien inquietuds semblants i també li agradava llegir igual que ell i fer-se preguntes que sovint no tenien resposta. Sent “el marieta” el més petit, era el més madur i el més intel.ligent. Sovint deien com un afegitó a les seves converses: “sólo sé que no sé nada”
El Joan era anomenat "el vell" doncs amb quinze anys i fent la creixença es distingia dels companys; sempre li tocava el rebre, l’acusaven de portar-los pel "mal camí". Sent com era un estiuejant, un "pijapins", era el blanc preferit de les sospites per les entremaliades dels amics. Ara, el Joan troba a faltar al “marieta” i pregunta que s’ha n’ha fet d’ell. El Nando li diu: - Es el que està més canviat de tots, ara viu a Barcelona, no se si el veuràs. Aquesta nit es festa major a ciutat, anirem a la discoteca. Vina amb nosaltres, va.
Ja a dins de la discoteca, un grupet de sis noies els estan mirant d’es d’una taula, mirant i rient entre elles com si hi hagués quelcom de divertit amb el grup d’amics.
Es fan les presentacions amb el formulisme propi dels pobles petits, curiosament totes tenen un nom compost sent el primer Maria. Enseguida es formen parelles entre els dos grups.
El Joan, no sap per que, se sent atret per una noia primeta i baixeta d’ulls de gasela i posat viu. Ella l’ha estat mirant tota l’estona amb mig somriure als llavis, mirant-lo com si el retés. Es queden sols, les altres parelles ja estant ballant a la pista. El Joan se sent una mica incòmode. És desimbolt i té facilitat de paraula, però, no sap el per que la proximitat de la noia el pertorba. Tots dos a l’hora es posen a parlar:
- Ets de Barcelona tu?.
Es posen a riure, el “gel” s’ha trencat. Surten a ballar a la pista. Estan tocant un ball lent i això facilita la conversa. De sobte ella es planta, l’agafa d’una ma i se l’emporta a un racó.
- Joan sigues sincer, t’agrado?. Joan, necessito que siguis sincer, em trobes femenina?. Sorprès per la pregunta contesta un sí indecís.
- Joan, Joan, que jo sàpiga tu eres el més lliberal del grup i també se que sempre deies que les persones tenien dret a ser el que vulguéssin ser.
Aquesta vegada al Joan ja li puja la mosca al nas, doncs, la pregunta ha sigut feta amb un to seriós i no hi cap indici de coqueteig.
- Joan, mira’m als ulls, mira’m bé. Estàs segur de que no m’has vist abans?
El Joan s’adona de la sensació que ha tingut tota l’estona, sensació de familiaretat, com si ja l’hagués conegut. En un moment en que les mirades són intenses ella diu:
-“Sólo sé que no sé nada”- A aquestes alçades al Joan ja li cau la bena dels ulls. Es queda parat, mirant a la Maria com si la veiés per primera vegada, no encerta a dir ni piu, només la mira. El seu posat cada vegada més seriós desanima a la Maria.
- Ho sento Joan, pensava que la colla ja t’havia advertit. Ho comprendré si no vols seguir amb mi, m’en vaig a la meva taula. Adéu.
És aquí on el tarannà del Joan es manifesta amb la seva plenitud, mentre l’orquestra enceta una rumba:
- Vols ballar amb mi, bonica.