No som amos del nostre destí

No som amos del nostre destí

Miquel era un noi molt actiu. Des dels 15 anys, treballava com a administratiu a una important empresa durant les matinades, i a les tardes combinava els seus estudis de Comerç i Dibuix Artístic amb la pràctica d'exercicis gimnàstics. Molt romàntic, als 18 anys es va enamorar d'una noia molt atractiva, morena, amb faccions exòtiques i molt ben preparada en el camp oficinista, treballant com a secretària administrativa. Miquel i Núria es van conèixer una tarda de l'estiu del 1967 a la discoteca barcelonina Club 66.
Es van comprometre seriosament a casar-se un cop Miquel hagués completat el Servei Obligatori Militar d'aquella època. Tenien un projecte comú: en un futur proper, formar una família. Però després de dos anys i mig de prometatge, el destí va prendre un gir inesperat a causa d'un tràgic accident; tornant d'una celebració familiar des de Girona, mentre passaven per un pont sobre les vies del tren, el conductor va perdre el control del cotxe i van travessar la barrera de protecció caient a la via.
El cotxe va quedar capgirat sobre les vies del tren, i Miquel i Núria van resultar greument ferits. Núria va perdre la consciència i va entrar en un coma profund que va durar 40 dies. Miquel va patir una contusió abdominal aguda i una fractura de vèrtebres amb una lesió medular.
Quan Núria va recuperar la consciència, patia d'amnèsia regresiva, i només recordava esdeveniments dels tres anys anteriors. No recordava que Miquel era el seu nòvio.
Els anys van passar, però les seqüeles van persistir. Altres factors van fer que aquesta parella seguís camins separats.
Així és la vida, que ens fa reflexionar que no som amos del nostre destí.