No ploris, que les llàgrimes no et deixaran veure els estels

No ploris, que les llàgrimes no et deixaran veure els estels.

En Miquel va obrir la finestra de bat a bat i va pujar la persiana fins dalt. Malgrat tot, l’obertura que donava al celobert no era massa gran. Abastava un rectangle de 30º en declinació i 3 hores justetes en ascensió recta, però suficient per poder anar observant el cel. Va ficar les dues potes de davant del trípode a una banda i altra del radiador de la calefacció, que feia anys romania apagat. El tub del telescopi refractor va treure una mica el caparró per fora de la vertical de la persiana, i la lent començà a refredar-se, pas necessari per tal de donar unes bones imatges. Darrera del telescopi va instal·lar un petit escambell que alçava uns 40 cm del terra i va escampar els llibres, els quaderns i d'altres estris necessaris per a l’observació. A l’esquerra sobre una cadira posà un gruixut arxivador amb uns centenars de cartes d’estrelles variables, A sobre de la post de planxar va deixar l’atles del cel, que detallava com si fos un mapa de carreteres, tot els estels visibles fins a la magnitud 7,5, que és la brillantor d'estrella més feble que l’ull humà pot albirar en un indret on el cel lluu més fosc i negre que enlloc. Tots els oculars, que són els aparells òptics que col·locats a l’entrada del telescopi li permeten assolir tots els augments possibles, eren a la dreta, davant per davant de la màquina de cosir que havia fet servir la seva dona i que no es volgué endur-se al divorciar-se. Arrenglerats, n'hi havia quatre. Es mirà el conjunt. El telescopi refractor del tipus apocromàtic era esplèndid. Feia gairebé 10 anys li havia costat 1800 euros. La seva dona, en saber el que s'havia gastat va agafar tal enrabiada que estigué sense parlar-li prop de tres setmanes, i a més a més, en revenja, es comprà un abric de pells de prop del doble de preu.., però aleshores no s'havia jubilat encara, ni divorciat, i tenia calés llargs...anava ben folrat d'armilla... Es posà les ulleres per veure-hi de prop. S’assegué. Col·locà a la boca del telescopi l’ocular de 40 mm que li donava poc més de 16 augments, i començà a viatjar amarat per la celístia de la nit. Des d’un celobert urbà es veuen poques estrelles de referència, només les més brillants. Però podia veure perfectament el quadrilàter de Pegàs immens, la constel·lació més típica de tardor. Dirigí el telescopi a l’estrella de baix a la dreta, l'alfa Pegasi, batejada pels àrabs com a Markab. La centrà dins del cercle de l’ocular i començà a desplaçar-se viatjant per l’univers. El primer que cal fer és situar el que veia a l’ocular que abastava un cercle de prop de 3º, a la carta del cel, girant la fulla del mapa per tal que la disposició de les estrelles al telescopi i a la carta coincideixi. Un cop assolit això es tracta d’anar-se movent cap a la direcció desitjada saltant d’unes estrelles a les altres tot movent el tub del telescopi. Aquesta es una activitat misteriosa, ja que a cada moment esperem que entri dins del cercle de visió el que veiem al paper. Si no passa això es que ens hem equivocat i anem vers una altra direcció. Cal doncs recular i tornar al punt inicial. D’aquesta manera es poden fer grans desplaçaments amb rapidesa a vegades de 20º i 30º. És a dir cal ficar 8 o10 cercles amb nous camps estelars. L’emoció d’observar d'aquesta manera és veure el que entra: potser un cúmul d’estrelles obert o globular, una alineació interessant, una estrella doble, a vegades amb colors diferents, un objecte difús com ara un galàxia, o bé una nebulosa dels tres o quatre tipus que hi ha. Fent-ho així en Miquel ficà ràpidament el petit quadrilàter de Pegàs conegut amb el número de les estrelles 55, 58, 57 i 59 Pegasi.. Per arribar-hi, ja que el separen uns 5 graus de l'estrella Markab, es perllonga una alineació de tres estrelles,que formen un diedre molt obert, dues vegades la línia que les uneix, fins arribar a una estrella de magnitud 7. Ens tornem a desplaçar la mateixa distància cap el sud i entra una estrella més brillant potser de magnitud 6. Girem ara a l'oest fent una ziga-zaga i de seguida ens entra el quadrilàter molt evident. Agafant les dues estrelles del vèrtex de dalt format per les catalogades com a 58 i 55, i dibuixant un triangle agut, cap al nord, entrem el camp de la variable R Pegasi. La primera tasca que s'havia marcat aquell vespre, i posant augments al telescopi, en Miquel va comparar la brillantor de diferents estels de ben a prop per tal d’escatir una magnitud exacte de l’estrella variable. La R Pegasi éstava molt brillant i no va tenir cap problema en calcular-li una brillantor de 7,5. Va anotar la dada calculada en una llibreta, juntament amb l'hora de l'observació. Posà altra vegada pocs augments i reprengué el viatge. Tornà a centrar el costat inferior del quadrilàter format per les dues estrelles 57 i 57. Perllonga la distància que les separa dues vegades cap a l'est, i entrà en el camp una estrella feble de magnitud 7, punt d’inici per tal d’estudiar l'estrella variable S Pegasi, la segona del vespre. En Miquel s’havia especialitzat des de feia anys en l’observació i seguiment de les estrelles variables de llarg període, conegudes també com a Mires, agafant el nom de la primera estrella descoberta d’aquest tipus anomenada Mira, a finals del segle XVI i situada al coll de la constel·lació de la Balena o Cetus. Aquestes són estrelles que varien d’una forma relativament constant, al llarg d'un període comprès entre 100 dies i dos o tres anys. Pugen primer entre 3 i 7 magnituds de brillantor, i tot seguit baixen al mateix ritme. Quan són més brillants es veuen molt vermelles, fet que resulta especialment cridaner per a un ull de bon observador avesat al subtil color dels estels. Però a vegades aquest tipus de Mires fan de les seves, l’amplitud de la variació de brillantor pot canviar d’un cicle a l’altre bastant, i pot anar allargant-se o reduint-se la durada del període entre màxims. En Miquel seguia algunes de les estrelles més estranyes dins d’aquesta categoria com ara la W Draconis. Els experts en deien que s’esdevenia en elles el flaix de l’heli. Però mai es podia esperar en aquests objectes una cosa massa estranya que no fos estar dues o tres magnituds per sota o per sobre del previst segons les efemèrides calculades a primers d’any i que ell tenia recollides en el butlletí d’estrelles Mires enviat pel quarter general de l’AAVSO, l’organització mundial especialitzada en l’estudi d’estrelles variables i del que en Miquel n’era membre actiu des de feia més de 20 anys.
Tot seguit es preparà a identificar el camp de la S Pegasi. Quan la centrà es queda ben sorprès. Just en el lloc on devia aparèixer lluint molt feblement, brillava de forma intensa una estrella. No podia saber si en realitat era la S que estava potser en un esclat o bé una altra. Tal vegada, des d’un lloc fosc i amb un gran telescopi com el que havia tingut al poble de la seva dona, podria esbrinar què passava; però el cert és que en comptes de estar per sobre de la magnitud 11, molt dèbil i ben a prop del límits teòric que podia assolir el seu telescopi, brillava ara un estel enlluernador. Va calcular que la magnitud era la 5,8. és a dir visible a simple vista, tot i que amb dificultat des d’un cel poc contaminat. Era molt estrany. A aquesta zona no hi passen asteroides. A més a més els que hi ha no són mai tan brillants. Només Vesta pot baixar en el màxim de la 6. Tampoc evidentment podia ser un planeta. Ja una vegada s’havia ben ficat de peus a la galleda en confondre Mart en el mínim, ben vermell, amb una possible estrella nova, Sortosament li ho va fer veure un amic al qui trucà per telèfon abans d’esbombar la nova a la comunitat astronòmica internacional. Però la S Pegasi es trobava relativament lluny de l’eclíptica, la línia per on passen els planetes i asteroides a la volta celesta. Començà a posar-se nerviós. Al llarg de la seva vida astronòmica n’havia viscut moltes de situacions com aquesta. I havia fet moltes vegades el passerell, enviant anuncis de descobertes falses a associacions i fins i tot a la Unió Astronòmica Internacional, organisme encarregat de difondre els descobriments astronòmics a la comunitat científica, descobrint-se poc després que era un asteroide, o una cagada seva. Una altra vegada va resultar que la descoberta era certa, però ja l’havia feta un altre uns dies abans. En els últims temps amb l’avenç de la informàtica, aquest tipus de problema s’havia solucionat força. Es podia entrar a Internet, i determinar si per la zona passava o no un asteroide, un planeta, etc,…
Després d’assegurar-se que la visió era encertada i que no s’havia equivocat de camp ni d’estrella, obrí l’ordinador i entrant a la pàgina web de la seva organització, confirmà que aparentment ningú havia dit res sobre un comportament estrany de la S Pegasi, ni tampoc s'havia anunciat cap estrella nova enlloc, en els darrers dies. Però tanmateix, era tan estrany que una estrella Mira amb un màxim esperat de magnitud 8 i que va assolir segons les efemèrides, el mes d’octubre, pugés prop de 3 magnituds per damunt del màxim teòric, quan li pertocava estar ara a la 11, a finals de desembre. És a dir l’estrella s’havia tornat boja o era una cagada espectacular. Al final va decidir no donar a conèixer la notícia sense tenir-ne més certesa i esperar a l'endemà. Podia haver trucat algú a la recerca de confirmació, però després del divorci s’havia tornat molt apocat i esquerp i tenia cada vegada menys contactes arreu. Les previsions de temps eren bones ja que gaudien d’un anticicló a sobre molt potent i demà podria repetir l’observació abans d’esbombar la notícia arreu, ja molt més segur de la gesta de la humil S Pegasi.
Es ficà al llit i al cap li vingueren escenes i escenes de la seva ja llarga vida astronòmica. Tot començà una matinada de feia molt anys. Estava aquell dia acampat al Pirineu central, a prop del Mont Perdut, per sobre del 1500 metres d'alçada. Es va despertar i en obrir la porta de tela de la tenda es va quedar enlluernat. Mai havia vist tantes estrelles juntes. La Via Làctia amb els seus diversos braços feia gairebé ombra. Es va quedar bocabadat primer i empegueït després al veure que no sabia reconèixer cap estrella ni cap constel·lació. Com era que tenint tant coneixements de tantes coses era un ignorant de cap a peus de l’Univers!!. I així començà l’afició a l’astronomia que anar enriquint a base de llegir i parlar amb gent experta, Es comprà un primer telescopi, i començà a observar la Lluna, els planetes, els estels dobles, els cúmuls d'estrelles...després comprà un segon telescopi més gros. Tot seguit aprengué a fer-se’n un ell mateix, comprant els miralls. Després es buscà un lloc ben obscur i allunyat de qualsevol ciutat i començà la fal·lera d’emborratxar-se totes les nits que podia d'estrelles, nebuloses i galàxies. Sobretot d'aquestes últimes. Amb un bon telescopi en podia aplegar d'un cop en un cercle d’ocular, 4 , 5 i a vegades més. I estaven tant, tan lluny... La llum que venia de les estrelles d’aquestes galàxies, algunes n'arribaven a tenir centenars de milers de milions d'estrelles, havia trigat cents d’anys a arribar fins a les seves ninetes del ulls, obertes de bat a bat per captar-ne tots els detalls.
En Miquel emborratxat per la visió de l’univers oblidava tot. No sentia el fred i la seva ment aplegava les visions dels objectes més misteriosos amb els sentiments més pregons. Es barrejaven en el seu cap els records i la visió del seus estimats ja traspassats, començant per la seva mare, morta quan ell era ben petit, que sempre veia en el cel, cap a l’estrella polar. I en el silenci de la nit sentia com ressuscitaven i s’acostaven fins el seu telescopi tants instants viscuts amb les persones estimades i ja desaparegudes i tantes i tantes situacions. Els seu cervell treballava amb extrema intensitat observant i capint, i el seu cor s’obria per abraçar tot els sentiments.
Però quan hom observa centes i centes d’hores i es coneix tot el cel i se n’ha fet un tip de dibuixar o fotografiar planetes, nebuloses planetàries, cúmuls d’estrelles o grups de galàxies i de nebuloses difuses, sent la necessitat d'esdevenir us astrònom important i útil i de descobrir alguna cosa d’aquest univers tan meravellós que el faci entrar als llibres o almenys a algun catàleg.. I llavors comença la lluita per tal d’albirar coses no conegudes, estrelles noves, descobrir cometes, detalls inexplorats de planetes, mesurar la distàncies entre estrelles dobles etc...Ell no havia tingut mai sort. D’altres amb menys esforç tenien el seu cognom registrat en algun catàleg d’objectes o en algun llibre d’astronomia i fins i tot algun cometa o asteroide duia el seu nom. A més a més amb el pas del temps l'electrònica havia permès que amb grans inversions en telescopis automàtics, es poguessin descobrir centenars de nous objectes febles amb molt poc treball mentre que ell necessitava ells seus ells per emborratxar-se de sentiments i d’estrelles i no podia ja competir amb el aficionats i els professionals que disposaven d'aquests grans telescopis automàtics.
Van anar passant els anys i es va anar fent vell. Ja no podia escapar-se al camp i sortir de nit, ni passar-se-la tota sense dormir. Ja els seu cos no li ho permetia, però el daltabaix definitiu fou el divorci de la seva dona quan passava dels 60 anys. No només es va quedar sol, sinó que es tornà més pobre que una rata. El pis i el cotxe i bona part de la pensió se l’endugué ella. Ja no podia sortir a observar al camp i va tenir que anar a raure a un pis petit als afores de la ciutat amb els pocs diners que li van tocar, on només podia observar des d'una petita habitació tot obrint la finestra que donava a un celobert interior.
No va dormir massa bé. Seguia recordant tants moments... L’eclipsi de Sol de Munic plovent i que no pogué veure en la fase de totalitat. Però sempre li quedà el record de la imatge de la bola negra que avançant va fer que es fes de nit de sobte, en ple dia. L'abassegador cometa Hyakutake, venia ara al seu cap,cobrint ben bé mig cel amb el nucli a la Polar i la cua arribant fins al cap de la Balena. També recordava aquella vegada que tot observant s’encengué el cel com si fos de dia. Era una immensa explosió d’un meteorit, més ben dit, d'un bòlid d’una intensitat aclaparadora. També vingué a la memòria tantes estones amb amics d’afició, com aquella vegada que a les 10 de la nit d’un dia feiner, decidiren agafar el cotxe i fer 350 Km per tal de veure un ocultació rasant d’asteroide passant just per darrera de l’extrem de la Lluna. Van comptar fins a dotze entrades i sortides. O la pluja de meteorits un mes d’agost amb centenars i centenars d'estels fugaços travessant el cel, alguns dibuixant ràfegues i explosions espaterrants. O aquella altra un hivern, a les Guilleries, esperant tota la nit per poder observar un cometa ja a trenc d'alba. La glaçada era tan gran que només ajudant Déu, van poder arrencar els telescopis del terra glaçat. Però per damunt de tot el que més li venia al cap eren les passejades pels cúmuls de galàxies, sobre tot pel de la Verge. Es feia més de 120 galàxies encadenant-les i sense aixecar l’ull gairebé de l’ocular. I el viatge al Cúmul de Fornax des del camp a ple mes de gener, glaçant de valent. Una gesta per la posició tan al sud d’aquest cúmul situat a 60 milions d’any llum de nosaltres. És a dir, la llum de les seves galàxies necessita 60 milions d'anys per arribar a nosaltres, viatjant a la velocitat de 300.000 quilòmetres per segon.
L'endemà el temps s’aixecà tan serè com el dia d’abans. Havia estat dubtant tot el dia si fer-ho, però al final trucà al seu antic amic Albert per demanar-li que obtingués una bona imatge de la S Pegasi amb càmera CCD muntada al seu telescopi. Amb un equip com aquest i prenent i sumant unes quantes imatges podria sens dubte distingir a cor que vols, si l’estrella brillant en explosió era la S o bé si n’era un altre, ja que podia veure perfectament la variable fins i tot molt per sota del mínim. L’Albert li respongué que tenia bon temps i que les previsions a la seva ciutat eren bones, i que per tant pensava que no tindria cap problema per fer-li l’encàrrec. Li manifestà la seva sorpresa pel fet i li expressà la seva idea de que es tractaria d’una estrella nova situada ben a prop de la S, i que a causa de la seva gran brillantor li havia impedit veure l’estrella variable. Acabà comentant-li que havien d’anar de pressa, ja que una nova tan brillant, visible fins i tot a ull nu, es descobreix de seguida.
En Miquel s’anà posant cada vegada més nerviós. La veritat és que era una animalada. A la seva vellesa i després de tants anys, ja no devia emocionar-se per aquesta fotesa. Això podia ser important quan començava a observar, i sentia la pruïja del cuquet de la vanitat de tot científic, però ara quan li quedava ja poc temps d’astronomia visual útil. Ja pensava que aviat s’hauria d’operar de cataractes perquè cada vegada hi veia pitjor amb l’ull dret i vés a saber com quedaria després... Però se n’alegrava que encara pogués viatjar des de ca seva per tot l’univers, i per tants mons i civilitzacions que segurament es trobaven darrera aquells objectes que tant li agradava esguardar...
Sortí a comprar una mica i es posà a cuinar. Es bullí una escudella amb estrelletes i escalfà unes mandonguilles que havia cuit feia un parell de dies abans. Encara n'hi quedaven 8 o 10. Després s'ajagué al llit per fer una migdiada, però estava amb l'ai al cor i no s’adormí. Llegí un mica i repassà als Journals de l'AAVSO, alguns articles sobre el comportament d’algunes estrelles variables Mires. A les 6, molt abans de fer-se fosc, començà a parar tots els estris necessaris per observar. Aquesta vegada seria una sessió curta, ja que sense fer-se ben fosc podria veure ja la S Pegasi i esbrinar si seguia tan brillant com ahir. Només necessitava poder veure l’estrella de referència. S’assegué a l’escambell i encara amb el cel blau albirà molt al sud, una mica per sobre la barana de maons de la paret que tancava el celobert, com brillava Júpiter, primer molt feble, però cada vegada més brillant, a mesura que els seus ulls dilataven les pupil·les avesant-se a la foscor creixent. Ficà el planeta al centre de l'ocular, i començà a posar augments, per tal de poder veure detalls a l’atmosfera del planeta més gran del sistema solar. Ell l’observava poc però sabia que hi havia hagut importants canvis. A 190 augments, observà com aquest any, una de les bandes equatorials era absent. Distingí uns quants ovals i la taca roja, més gran que d’altres vegades. Què meravellós era poder viatjar i imaginar tantes coses assegut dins ca seva !.
De sobte comprovà que la constel·lació de Pegàs, es començava a dibuixar sobre el cel obert i amb l'ai al cor, rabent, es dirigí al vèrtex inferior dret, punt de partida per anar a la S Pegasi. A 35 augments ja distingia estrelles de la 7, i per tant ja podia anar movent-se cap el camp de la S. Va arribar-hi de seguida i sense necessitat de posar augments, va distingí com brillava l'estel, diria que encara més que ahir. Molt, molt, potser havia assolit la magnitud 5. Si fos així ja es feia molt evident a ull nu, fins i tot per modificar l’aparença de la pròpia constel·lació. Intentà esbrinar la brillantor cercant d'altres estrelles de magnitud coneguda. Agafà l’atles de l'AAVSO i cercà diverses estrelles visibles dins dels prop de 3º de camp. Calculà perfectament la 5,2, 6 dècimes més brillant que ahir. Quan anava a aixecar-se per tal de connectar-se a Internet i donar l'alerta, sentí el telèfon. Era l'Albert.
-És la S Pegasi, sense cap dubte. –li digué.-Una explosió de cal Déu, de pebrots!. Mai s’és vist això en una Mira. Ha fet un pet con un aglà. A la imatge que he pres es veu perfectament que no hi ha cap estel al costat de la S en explosió. No hi ha cap dubte. Escriu corrents i dóna la notícia que encara et faràs famós. Jo truco a tot déu. Miquel, t'ho dic de debò. Es meravellós!.
En Miquel estava totalment destarotat, però s’afanyà a obrir l’ordinador i entrar a la pàgina de l’AAVSO. La tenia com a favorits. Pensava enviar una nota senzilla explicant l’esclat de la mira S Pegasi, ja tindria temps després d'explicar amb detalls tota la contesa...però no fou necessari. A la primera pàgina immediatament, llegí en lletres grans l'avís d’alerta. Deia així, traduint de l’anglès.
Increïble explosió de la mira S Pegasi. I després, dins de la nota, explicava que els espectres indicaven que se sospitava que la S devia haver-se empassat una estrella companya explotant totes dues. Un fet molt estrany i desconegut. L'esdeveniment portava estudiant-se des de la primera observació feta un parell de dies abans. L’havia descobert un japonès, molt dèbil, però a la poca estona ja hi havia d’altres observacions. L’estrella pujava de brillantor amb les hores. La 10, la 9, la 8, la 7 i finalment la 6. Es deia que potser arribaria a la 2, és a dir tan brillant com una de les estrelles de l`Ossa Major, el carro gran, o la Polar.
En Miquel respirà a fons i deixà caure les mans als costats. Una vegada més no havia pogut inscriure el seu nom enlloc, i seguia sent un més de la terregada. Ara tots els nervis i l'emoció havien passat,... però podia seguir gaudint del cel un dia rere l’altre mentre les cataractes li permetessin tenir l’ull actiu. Va prendre una cervesa, i ja més tranquil,va redactar una nota adjuntant les seves dues observacions d'ahir i d'avui de la S Pegasi. Després amb el cel ja ben fosc s’assegué i dirigí el telescopi cap a la FF Pegasi, una mira ben difícil per a aquell cel urbà, però esperava caçar-la ja que estava aquest mes, segons les efemèrides, molt brillant, per sota de la 11. Era una nit excel·lent i les merles començaven ja a refilar a dalt del terrats.
I mentre s'acostava a la FF Pegasi es repetia una i altra vegada la frase d'aquella companya ja desapareguda, de tantes nits d'observació al camp, tot esperant la sortida de la Lluna per l'horitzó: No ploris, no ploris, que les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles.

Galàxia