Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. Epíleg: L'estada de l'Andreu a l'Espanya de Franco.

A la gendarmeria de La Menera explicaren que fugien de l’Exèrcit de la República i que tenien la intenció de passar-se a l’Espanya nacional. La idea era entrar en contacte amb l’oficina que el Govern de Franco tenia a Tolosa de Llenguadoc i passar després a la zona nacional per Irún. Amb dificultats es pogueren entendre ja que els gendarmes pràcticament només parlaven francès i l’Andreu només xampurrejava una mica aquesta llengua. Però al cap i a la fi pogueren transmetre la seva situació i les seves intencions. També els hi demanaren sobre la possibilitat que un metge donés un cop d’ull al canell de l’Albert. A la poca estona els conduïren amb automòbil a la gendarmeria de Prats de Molló, poble molt més important que La Menera, ja que segons els hi digueren tenia llavors uns 1000 habitants. Allí també pogueren visitar un metge que després d’inspeccionar el canell de l’Albert li va fer un embenat molt millor que el que duia. Després de fer-li la cura, el metge de Prats de Molló li donà l’adreça de l’hospital de Tolosa on podien mirar-li el braç i enguixar-lo d’una forma definitiva, encara que la que li havia fet ell li assegurava una bona immobilització. També li donà un parell de pastilles per alleujar el dolor i li recomanà prendre-les en el cas de que les molèsties no se n’anessin aviat.

A la sortida de la gendarmeria de la vila procediren a alliberar unes poques monedes que l’Albert portava dins d’una bosseta de tela, cosida per la seva germana Neus, a la part interior del folre dels pantalons. Un cop bescanviats aquests diners per francs, pogueren comprar alguns queviures que els hi permeteren sopar aquell vespre i dormir en una dispesa, fet que els hi semblà un autèntic luxe després de tants mesos de no descansar en un llit com cal. Van dormir com soques, prop de 12 hores. L’endemà, ben descansats i seguint les indicacions que els hi donaren els gendarmes de Prats de Molló, marxaren cap a Tolosa del Llenguadoc on feren contacte amb l’oficina del govern franquista. Allí els hi donaren uns pocs diners per poder sobreviure a França, i els bitllets de tren fins a Irun. Tot seguit s’adreçaren a l’hospital de Tolosa de Llenguadoc, on després de fer-li una inspecció completa del braç, van concloure que només havia patit una petita esquerda de l’os escafoides i li enguixaren el braç fins al colze. En tenia per a un mes de portar el guix, li va dir el metge traumatòleg en un català força correcte, ja que segons els hi va explicar, el parlava ja que l’havia après després d’una estada d’uns anys a Barcelona. I afegí tot seguit.
-No vaig tenir problemes per parlar el català. Jo vaig néixer a un poblet al costat d’Arles sur Rhone. Es troba entre Montpeller i Marsella. A casa de petit els meus pares em parlaven en occità, que és molt semblant al català. Ara ja gairebé ningú parla l’occità al meu poble. Tothom s’ha passat al francès. però abans era diferent....-S’aturà com per rumiar una mica més el que anava a dir i continuà.

Si com sembla Franco guanya la guerra, no sé què passarà amb el català que ara amb la República és oficial i està protegir per la Generalitat. Potser passarà com a França amb les llengües regionals..que van de mal borràs..., camí de la seva extinció...-de seguida se n’adonà que aquest no era el tema que els havia dut a l’hospital i de seguida reacciona i els digué:

-Bé. Perdó per fugir d’estudi. El que de veritat us interessa és l’estat del vostre canell. Us puc dir que heu patit la ruptura típica que s’esdevé quan caus i poses la mà davant per evitar que el cos colpegi el terra. Però en quatre setmanes, estareu ja altre cop bé. Esclar que caldrà deixar passar més temps perquè torneu a tenir força al canell. No heu pas de preocupar-vos. Gairebé tothom passa per aquest tràngol en un moment o altre a la vida..., però els ossos es tornen a soldar amb facilitat.-feu una pausa i acabà:

-Bé. Bona sort. I que s’acabi aviat la guerra a Espanya i pugueu tornar a casa !.

L’Albert li agraí les explicacions sobre el diagnòstic i volgué també donar-li les gràcies per poder-se adreçar en català.

-Estic molt agraït per les seves atencions. En primer lloc perquè m’heu alleujat el pes que portava a dins pensant que potser tindria problemes per recuperar el moviment del canell, però també per fer-ho en català. que és la nostra llengua. En francès poc ens haguérem entès...Nosaltres també confiem en que la guerra duri ja ben poc, i que ben aviat puguem tornar a casa amb les nostres famílies.-Tot seguit li estrenyé la mà i li desitjà molts sort a la vida. L’Andreu també féu el mateix.

Un cop fora de l’Hospital i molt més animats després de conèixer la poca importància que havia tingut l’accident, vagaren pels carrers de la gran urbs del sud de França, intentant que passés el temps fins a l’hora de la sortida del tren amb destinació Hendaia.

Una de les coses que més els colpí en tots els contactes i converses que tingueren durant aquella curta estada al sud de França, fou la mala imatge que tenia l’Espanya nacional. Això es manifestava en l’immediat rebuig i l’absència de col•laboració que rebien quan esmentaven la seva intenció de traslladar-se a l’Espanya de Franco. França tenia aleshores majoria social clara d’esquerres i governava el país un front popular relativament similar al que regia l’Espanya republicana el 1936. Quan s’esdevingué el sollevament militar al juliol de 1936, el govern republicà espanyol demanà ajuda militar a França. La intenció inicial del Front Popular francès presidit per Leon Blum, era donar suport al govern legítim d’Espanya, però hi hagué un moviment molt fort de la dreta francesa per impedir l’ajut. A França ja es vivia llavors una autèntica psicosi de terror davant una possible guerra contra l’Alemanya nazi, i l’únic desig que es copsava arreu era la d’estar al marge de totes les qüestions internacionals, per por a que es desencadenés un conflicte d’abast europeu. Una cosa semblant passava al Regne Unit. Al cap i a la fi, només feia 20 anys que havia acabat la Gran Guerra europea. Aquesta actitud de por a que s’estengués el conflicte espanyol arreu comportà que a finals d’agost de 1936 es signés per part de 27 estats europeus, un acord de no intervenció a la guerra d’Espanya. A desgrat d’aquest acord, tant Alemanya com Itàlia i Portugal l’incompliren des del primer moment. Ja que aquests països donaren suport a l’exèrcit revoltat molt pocs dies després del cop militar. L’aviació alemanya, per exemple, envià a finals de juliol del 36, uns dies després de la rebel•lió militar, més de 20 avions de transport que feren possible muntar un pont aeri que salvant el bloqueig marítim establert per l’armada republicana, permeté transportar a la península l’exèrcit colonial d’Àfrica. En total traslladaren a Andalusia més de 13.000 soldats i 270 tones de material de guerra. Amb aquesta força al sud d’Espanya fou possible que en els següents mesos les tropes nacionals ocupessin amb facilitat Huelva, Badajoz i Toledo, i establissin contacte amb les tropes revoltades a Castella la Vella. Davant d’aquesta ajuda, els russos decidiren incomplir també l’acord de no intervenció i començaren a ajudar la República. Els primers vaixells amb armament militar arribaren a Cartagena a primers d’octubre de 1936, fet que permeté parar l’ofensiva de l’exèrcit de Franco contra Madrid.

Malgrat que França i el Regne Unit tancaren les fronteres i compliren escrupolosament l’acord de no intervenció durant els tres anys de guerra, es negaren a reconèixer l’Espanya de Franco fins ben després d’esdevenir-se la caiguda de Catalunya. Concretament no ho feren fins al 28 de febrer de 1939.

L’exemple més evident de manca de col•laboració amb la causa de l’Espanya nacional la trobaren l’Andreu i l’Albert a l’estació de tren de Tolosa del Llenguadoc. Els empleats ferroviaris es negaren a donar informació sobre com anar a Irun i volgueren enviar-los cap a Barcelona. Per sort al final trobaren el tren que els podia portar a Irun i entrar a l’Espanya nacional.

Un cop arribats a Vitòria, l’Andreu i l’Albert es presentaren, tal com els hi havien recomanat a la delegació de Tolosa de Llenguadoc, a l’oficina de reclutament de la ciutat. Un cop allí, els dos amics foren separats de seguida i ingressats en camps de concentració a l’espera que algú els reconegués i pogués parlar al seu favor. Per sort aparegué un metge de Sabadell que coneixia bé la família Pallerols. L’Albert tingué que romandre al camp una mica més però al cap d’uns dies pogué localitzar un conegut de Girona que es comprometé a respondre per ell i pogué també ser alliberat. Tot seguit fou destinat de moment, mentre estigués de baixa, a una granja de porcs, per tal d’aprofitar els seus coneixements ramaders.

Un cop alliberats del camp de concentració, l’Andreu i l’Albert hagueren de suportar una setmana de rentat de cervell que tenia per objectiu introduir-los al règim franquista, extirpant les influències republicanes i catalanistes. L’Andreu ben aviat fou enviat a una divisió operant a Extremadura, combatent contra l’exèrcit del centre de la República. Quan arribà al front, a la província de Badajoz, a finals de novembre, acabava la batalla de l’Ebre amb una victòria definitiva de l’exèrcit de Franco. Després de l’ensulsiada de l’exèrcit republicà de l’Ebre, la caiguda de Catalunya era ja cosa de dies. L’ofensiva per ocupar-la s’inicià el 23 de desembre i acabà el 12 de febrer de 1939.

Al front d’Extremadura encara hi hagué en aquests mesos d’hivern, alguns enfrontaments importants duts a terme per l’exèrcit del centre de la República, amb la finalitat d’alleugerir la pressió que exercien les unitats de l’exèrcit de Franco que maldaven per ocupar tot Catalunya expulsant cap a França els governs de la Generalitat i el de la República que s’havien estat a Barcelona en els darrers anys de guerra.

L’exèrcit del centre de la República havia romàs gairebé intacte des de la batalla de Brunete escaiguda el mes de juliol de 1937 i tenia encara una força considerable El dia 5 de gener, pocs dies després d’haver-se iniciat l’ofensiva final a Catalunya, l’exèrcit popular del centre emprengué una acció ofensiva que trencà el front nacional en una extensió de 8 quilòmetres al nord de la província de Còrdova, ocupant les localitats d’Hinojosa del Duque i Fuente Obejuna,. El dia 6 els republicans seguiren avançant i prengueren els pobles de Los Blázquez, Peraleda de Zauzejo, Azuaga i Monterrubio de Serena, ja a la província de Badajoz. En un moment d’aquesta ofensiva va existir el perill real que l’exèrcit de la República arribés a ocupar Mèrida, capital militar de la zona nacional i que fins i tot pogués tallar la unió dels exèrcits nacionals de Castella i Andalusia. Al final, l’ofensiva republicana fou detinguda davant de Peñarroya. Tot i que l’acció ofensiva permeté ocupar una extensió de 500 quilòmetres quadrats, les tropes franquistes no es feren enrere en el seu avenç en direcció cap a França, ja que sabien que la caiguda de Catalunya era l’acte final de la guerra. Poc a poc i amb molt d’esforços aconseguiren aturar l’embranzida republicana a la Sierra Trapera i començaren a recuperar el terreny cedit inicialment. L’ensulsiada a Catalunya va tenir uns efectes definitius en la moral de les tropes republicanes. Molts dels seus soldats preveient el final de la guerra, es rendiren als nacionals i foren integrats en enormes camps de concentració dreçats en qualsevol lloc i en condicions esgarrifoses. Finalment el 4 de febrer la línia de separació dels dos exèrcits torna a la posició inicial.

L’Andreu li tocà patir l’ofensiva i la seva divisió, la 11ena, pertanyent al cos d’exèrcit marroquí, hagué de recular de valent davant l’avenç republicà patint nombroses baixes. Durant tres dies el gros de la divisió estigué encerclada per les tropes republicanes a Sierra Trapera. Per sort per a l’Andreu, les tropes de la Legión, trencaren el setge i pogueren deturar l’atac republicà. Una vegada mes, l’Andreu se’n sortí sa i estalvi de l’última batalla en la que participà. La seva unitat tanmateix, quedà tan malmesa i amb tantes baixes que als pocs dies de sofrir l’atac republicà traslladaren la seva divisió a la comarca de la Serena, fora del front, per tal de poder-se recuperar i substituir les baixes produïdes en els darrers dies de combats. L’Andreu si haguera estat fins al final de la guerra en aquell lloc tan plaent, on ja començava a respirar-se l’arribada de la primavera; però no fou això el que s’esdevingué.. Als pocs dies d’estar desvagat a la Serena, i ja un cop ocupada tot Catalunya, acció que acabà el 12 de febrer, l’exèrcit nacional posà en marxa una ofensiva general a la zona centre i la seva unitat fou incorporada a cuitacorrents a les de primera línia. Ja sense lluita ocuparen Almadén i Ciudad Real. L’exèrcit de la República s’ensorrava i molts dels seus integrants es rendien sense lluitar a les tropes nacionals. La unitat de l’Andreu seguí avançant després cap a Talavera de la Reina, on es quedaren a l’espera del final de la guerra. L’acabament era ja imminent.

Precisament estant a Talavera pogué establir contacte per carta amb la seva família a Sabadell. Feia un any i mig, d’ençà de la seva deserció i de la breu estada d’un dia a casa seva tot fugint de l’exèrcit de la República, que no en sabia res. Per sort, els seus germans, la mare i la resta de la família estaven bé. El qui les havia passades mes magres havia estat el seu germà gran Lluís. Va resultar que pertanyia a una unitat d’intendència d’una de les divisions situada al front del Pirineu aragonès. Quan s’esdevingué l’ofensiva de les tropes franquistes a la primavera de 1938, el front pirinenc de la República, que arribava fins ben a prop de Jaca y Sabiñánigo, s’enfonsà. L’ofensiva no es pogué aturar fins arribar al Segre i al seu afluent la Noguera Pallaresa. En poc més d'un mes passaren a mans dels franquistes tota la part aragonesa que posseïa la República i fins i tot totes les terres catalanes a l’occident de la Noguera Pallaresa. Amb l’avenç del front a terres catalanes, el seu germà Lluis queda encerclat dins d’una bossa molt extensa situada a l'alta vall del riu Cinca. Fou el que s'anomenà la Bossa de Bielsa. En ella es trobava la divisió 43. Durant uns dos mesos, els combatents republicans es pogueren defensar, mantenint el terreny, però al final, un cop esgotades les possibilitats de continuar amb la resistència, els supervivents de la divisió passaren a França. Ho dugueren a terme pel Puerto Viejo de Bielsa, de 2375 metres d’alçada, el 15 de Juny de 1938, aprofitant el desgel d'aquesta època de l'any a les altes collades del Pirineu Central.

El comandament de la divisió aconseguí no sols mantenir la guerra i les zones ocupades sense rebre reforços durant dos mesos, sinó que dugué a terme un replegament ordenat que permeté portar sans i estalvis uns 7500 soldats republicans fins a França. Un cop allí les autoritats franceses dugueren a terme una votació per tal de conèixer on volien anar els soldats republicans. El resultat de la votació fou que la immensa majoria optà per tornar a Catalunya, entrant pocs dies després per Portbou.

Un cop a l’Alt Empordà, el seu germà Lluís decidí tornar a casa, cosa que féu en bona part a peu, per l'absència de diners i de transport públic, provocat pels continus bombardeigs de les vies de comunicacions i en especial de les línies fèrries.. Per sort el Lluís havia fet molt d'esport abans de la guerra, sobretot ciclisme i futbol, i gaudia d'una excel•lent forma física, fet que li permeté superar tots els entrebancs patits en aquest mesos de setge. Quan va arribar a casa seva a Sabadell, hi trobà també el seu germà gran Antoni, ja que encara que estava també destinat a una divisió pirinenca, l'ofensiva franquista l'agafà de permís a casa, i no es reincorporà a la seva unitat.
Amb el pas dels dies la situació irregular dels dos germans a la rereguarda esdevenia cada cop més perillosa i a més a més com que s'estaven tant com podien de sortir al carrer, no podien aconseguir queviures i els hi mancava de tot a casa. La guerra que ells pensaven que podia acabar de seguida si prosseguia l'ofensiva de l'exèrcit nacional, es deturà una llarga temporada quan l'exèrcit republicà llança la darrera gran ofensiva travessant l'Ebre, i iniciant la batalla més llarga de tota la guerra: la Batalla de l'Ebre, que s'estengué de juliol a finals de novembre de 1938. Per sort, els dos germans pogueren regularitzar la seva situació integrant-se com a voluntaris, gràcies a uns bons contactes, en un batalló de treball a la rereguarda, fet que els hi permeté aconseguir a més a més queviures per a la família salvant la seva irregular estada a casa.

El 5 de març de 1939, el Coronel Casado que dirigia la resistència de la República a Madrid donà un cop i després d’uns dies de lluita contra el partidaris de continuar la guerra, es féu fort a Madrid i pogué establir contacte amb les tropes nacionals properes a la capital per tal d’acordar el lliurament sense violència de la ciutat. Després d’uns dies de negociació, les tropes nacionals ocuparen finalment la ciutat el 29 de març. L’Andreu entrà a Madrid amb les primeres unitats de l’exèrcit de Franco. A partir de llavors ja només restà la fugida de soldats i persones compromeses amb la República cap als ports de València i Alacant, amb l’esperança d’agafar algun vaixell que els permetés evitar caure a les urpes franquistes. Però molts d’ells no ho aconseguiren. Finalment aquestes ciutats costaneres caigueren el 30 de març. Les últimes ciutats en ser ocupades per l’exèrcit franquista foren Múrcia i Cartagena, l’1 d’abril de 1939. La guerra més cruenta de la història d’Espanya havia acabat.


La tragèdia de la lluita fratricida arreu, als fronts i a les ciutats havia finit, però passaren encara molts mesos abans l’Andreu i l’Albert no fossin llicenciats. Un bon nombre de soldats de la República que no pogueren fugir es refugiaren a les muntanyes i actuaren com a maquis, durant força anys, en moltes de les serralades interiors. A més a més la guerra mundial esclatà al setembre del 1939. Fet que creà incertesa i desfici al govern franquista. Tot això contribuí a retardar el llicenciament dels milers i milers de soldats de l’exèrcit nacional.

Per sort l’Andreu aconseguí que el destinessin a la Caixa de Reclutament de Barcelona, fet que li permeté estar altre cop en contacte amb la seva família i amb la seva estimada Roser.

Per sort, a finals de 1940 L’Andreu deixà ja per fi la milícia i pogué retornar a la seva vida normal d’abans de la guerra. Com és lògic, després de tant de temps lluny de la universitat, ja no pogué reprendre els estudis d’aparellador. Ara el que calia era poder treballar i retornar a la vida normal intentant oblidar com més aviat millor els anys perduts en aquella guerra fratricida. Del temps viscut a l’Espanya nacional, gairebé un any, no en guardà cap amistat ni cap contacte.

Al 1941 els dos companys de fugida es pogueren casar amb les seves promeses: la Mercè i la Roser. L’Andreu es casà primer, i ho feu a l’església de la Puríssima de Sabadell. Foren padrins de la boda, el Pau i la Neus, que viatjaren ben mudats des de Viladrau. Uns mesos més tard es casà L’Albert, un cop aconseguida la feina de masover a Can Lloberas. Els amos del mas, aparegueren de cop i volta, just uns mesos després d’acabada la guerra. Havien estat exiliats a França durant els anys de la guerra civil fratricida, i tingueren pressa per fer productives altre cop les seves terres, i l’Albert era un pagès molt treballador i amb un munt d’idees per endegar.

L’Andreu i l’Albert, com tants d’altres que havien sobreviscut a l’enfrontament armat, sense cap conseqüència física greu, ni per a ells ni per als seus familiars més directes, iniciaren la llarga i penosa postguerra dins d’un ambient sòrdid i ple de mancances, immersos en plena guerra europea,. Un cop acabada aquesta, al 1945, amb la desfeta dels règims feixistes d’Alemanya i Itàlia, les democràcies occidentals van sotmetre el règim de Franco a uns anys d’aïllament total després de rebre la condemna de l’ONU. Però la dictadura, malgrat l’aïllament internacional, continuà. Per sort per al règim de Franco, l’ambient creixent de guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica i la posició estratègica d’Espanya en el context mundial, accelerà el canvi de posició de les democràcies envers el règim franquista. Aquesta actitud fou encapçalada pels Estats Units. Malgrat tot, les penúries econòmiques i les mancances de tot tipus s’allargaren molts anys i foren sofertes per la majoria de la població.

Els dos amics després de casar-se, tornaren a trobar-se sovint, ja que Viladrau i Sabadell no estan massa lluny una de l’altra. Les ocasions més avinents per veure’s era a la matança del porc a primers de desembre o a l’agost, durant la festa major de Viladrau. I cada vegada que es veien, s’abraçaven i s’estaven llargues estones conversant i recordant aquells moments tan crítics viscuts junts, i en especial aquells quatre dies intensos i angoixants de l’octubre de 1938 en la que aconseguiren fugir a França superant moments molt durs i complicats.

Cada vegada que l’Andreu i la seva esposa Roser anaven a Viladrau, quedaven també amb el Pau i la Núria, amb els pares de l’Albert i amb d’altres amics de Viladrau i celebraven tots junts haver pogut superar aquells anys tan difícils.

Amb el pas dels anys, anaren desitjant cada vegada més intensament, que s’esborressin les terribles empremtes d’aquella guerra tan horrorosa.

Però hagueren de passar molt de temps perquè això s’esdevingués...i l’economia comencés a rutllar de debò i perquè poguessin tornar els exiliats i es reconeguessin mínimament totes les persones que s’aplegaren amb el trist nom de vençuts. L’Andreu no es cansà mai de repetir que la dictadura que havia establert el Franco havia durat massa, massa, massa...

Durà gairebé 36 anys fins que el dictador i principal artífex de l’aixecament militar morí, al llit per suposat. Fou al novembre de 1975.