Una Bomba de Nata (primera part)

Un relat de: Galàxia
-Doni'm un parell de barres de pa. De les de pagès que estan d'oferta.-li vaig dir a la dependenta de la fleca amb fesomia sud-americana. En aquells moments era l'única dependenta del forn de pa. A primera hora del matí sempre hi havia més gent despatxant, però a aquestes hores ja prop del migdia, era l'única que restava a la fleca. Tot seguit, un cop sentida la meva comanda de pa, la dependenta es girà i s'adreçà als prestatges de darrere on hi havia un munt de barres col•locades gairebé verticalment. Amb unes pinces metàl•liques ben grosses n'agafa un parell i les anà encabint en la bossa de paper que tenia a la mà esquerra. Un cop introduïdes del tot les barres, fins i tot els crostons, es girà cap a mi. En el temps de preparar la comanda jo ja havia tret la xavalla d'un petit portamonedes i havia deixat els diners sobre el taulell de vidre. La dependenta m'atansà el paquet amb una mà i amb l'altra recollí les monedes deixades al taulell. Un cop acabada la compra vaig sortir de la botiga. Feia un dia esplèndid de primavera. Darrere meu, dins de la fleca s'havien aplegat un parell o tres de dones, però no m´hi havia fixar en cap d'elles. Quan ja estava sortint vaig sentir que la que em seguia demanava:

-Posi'm una bomba de nata, si us plau...-En sentir aquesta expressió que no havia escoltat mai abans, vaig sentir un impuls terrible de tornar a entrar a la fleca per veure quin tipus de pastís era una bomba de nata, però em va semblar massa agosarat fer-ho. Vaig decidir, en comptes d'entrar, sortir del tot i quedar-me mirant des de fora de l'aparador. La dependenta, amb tota parsimònia, es girà, s' ajupí par tal de poder obrir un petit armariet situat a sota dels prestatges del pa. Un cop obertes de bat a bat les portes, n'extragué una bossa de paper de tipus quadrat. Després anà a cercar les pinces metàl•liques amb les que m'havia servit el pa. Les agafà amb la mà dreta. Aleshores s'adreçà cap a un altre armariet que en la part superior presentava una gran urna de plàstic transparent on en la part baixa s'amuntegaven un gran nombre de pastissos i pastes de pa de pessic diversos. Es tornà a ajupir, i avançà les pinces fins arribar a pessigar lleument una pasta ben rodona que semblava des d'on em trobava, ser de brioix o pa de pessic. La pasta estava partida pel mig i per tots costats es podia veure una capa de farciment de més de 3 cm d'alçada de nata blanca que es despenjava cap a la part inferior de la pasta de brioix. Un cop ben agafada la pasta amb les pinces, la introduí dins de la bossa de paper i l'hi oferí a la clienta. No vaig poder sentit quant li’n demanà per la pasta. Un cop assabentat del que era una bomba de nata, m'entraren unes ganes horroroses per saber-ne el gust, però en comptes d'entrar dins de la fleca i demanar-ne una per a mi, em semblà més prudent preguntar-li què n'opinava a la noia que l'havia demanat i que en aquells moments sortia de la botiga amb el paquet a les mans.

-Perdoni- Em semblà prudent justificar-me per endavant, no fos que la noia, força jove i ben maca de cara, es pensés que anava amb una altra intenció.

-És que...-vaig seguir garlant- mai havia sentit parlar d'una bomba de nata i voldria saber què és i si li agrada. -De seguida vaig veure que la noia duia pressa i se'm volia treure del davant. De tota manera va ser prou correcta i em va etzibar, tot evitant-me:

-Miri és el que més omple de tot, i com que no tinc temps per dinar, ni esma per preparar la carmanyola per a l'endemà a casa, amb una pasta com aquestes et quedes ben tipa fins a mitja tarda. I a més a més és molt econòmica. I ara si em permet, porto pressa. He sortit només un moment del despatx a comprar la pasta. M'esperen...

No vaig insistir. La noia se'n va anar rabent. Mentre s'allunyava, me'n vaig adonar que era molt maca encara que potser una mica prima. Era evident que les bombes de nata no l'engreixaven gens ni mica. Me'n vaig oblidar ben aviat del pastís i aquella tarda vaig fer la meva vida, però al següent dia, en entrar al forner a comprar la barra de pa, ho vaig recordar de seguida i com que en un primer cop d'ull no vaig veure enlloc res que estigués farcit de nata, li vaig pregar a la dependenta que em mostrés si en tenien de bombes. Em contestà:

-Prou que en tenim, però el que passa és que estan sota les pastes amb xocolata, que són un xic més delicades.-Agafà les pinces i després de desplaçar a un costat uns croissants coberts d'una mena de pasta seca fosca, em digué:

-Miri això és una bamba de nata. Vostè n'ha dit bomba, però només és una bamba, és clar que de vegades algú en diu així confonent les paraules bamba i bomba.

La veritat és que em va semblar que la grandària del pa de pessic no era excessiu per justificar el nom de bomba.

-I què val ?- em semblà adient preguntar-li el preu.

-Un euro amb quaranta-em contestà la dependenta amb amabilitat. Té un bon preu sobretot si té en compte el que atipa la vamba. N'hi poso una ?

-Avui no me l'emporto, però potser demà li n'agafaré una per tastar-ne el gust.

I me'n vaig anar sens afegir res més. Just quan sortia vaig veure arribar la noia del dia abans. Aquesta vegada anava acompanyada per un xicot molt alt i vestit de vint-i-un botons, amb un tern blau fosc creuat, adornat amb una ratlleta fina de color gris. La noia no em va reconèixer o si ho va fer, no va voler que la veiés amb el seu acompanyant. Aquesta vegada no em semblà prudent romandre dret, fora de l'aparador, per veure el que s'enduia. Vaig caminar uns metres fins a la cantonada i des d'allí vaig esperar que sortissin. No vaig haver d'esperar gaire, ja que aviat ho feren amb pas molt ràpid duent cadascun un paquetet a la mà. Aquesta vegada em vaig fixar més bé en la noia. Verament, estava molt ben feta !. Potser un pèl prima de dalt, però, Déu n'hi do!. Feia molt de goig. Portava uns pantalons molt, molt, estrets que li marcaven unes natges molt ben fetes. Allunyant-se d'esquena ho vaig poder albirar a cor què vols. Era evident que la nata no malmetia gens ni mica aquelles carns tan turgents i vistoses. Malauradament aquesta vegada no la vaig poder veure de cara.

Potser perquè estava aturat, sense feina, i tenia molt temps lliure, vaig pensar molt en aquella noia. En els següents dies vaig fer per manera de veure-la. Sobretot després de somiar-la un parell de nits, com a protagonista de les meves fantasies eròtiques nocturnes. Havia comprovat que sortia, minuts amunt, minuts avall, a la mateixa hora cada matí. I gairebé sempre anava a cercar la bamba de nata a la fleca. De vegades hi anava sola i d'altres amb algun company de feina. Jo m'estava a la cantonada i la mirava de lluny estant. Com que sempre portava pressa, jo crec que mai se'n va adonar que la vigilava. Feia molt de goig ja que anava sempre força ben vestida. El mateix s'esdevenia amb els seus companys de feina. Era evident que treballava en un despatx on rebien visites importants i els caps de l'empresa els devien obligar a treballar ben mudats. També anava molt ben pintada de cara tot i que de forma discreta. Però de tant lluny com l'albirava no era pas capaç d'apreciar-ne els detalls de la seva cara. No recordava per exemple el color dels seus ulls...Vaig pensar com acostar-me a ella, però era evident que després del primer encontre i amb la pressa que duia sempre, es desempallegaria de seguida de mi. Una vegada la vaig seguir per veure on treballava. Era un edifici normal de pisos però en el que algun d'ells s'havia transformat en oficina. Vaig deixar passar uns minuts, no fos que s'hagués quedat al passadís esperant l'elevador i m'hi vaig arribar. Just a l'entrada de la casa, hi havia un rètol ben clar clavat a la paret lateral, en el que s'informava que al primer pis hi havia una notaria. Com que no hi havia cap més cartell vaig deduir que la noia de la bamba farcida de nata treballava de passant, d'ajudant o bé d'administrativa del notari. Si fos així només entrant al despatx la veuria. Tot seguit vaig començar a rumiar algun afer que justifiqués poder anar a la notaria sense descobrir el meu interès per la noia. De seguida vaig construir una petita història. Per tal de que fos més creïble vaig decidir arribar-me a la notaria ben vestit i acabat d'afaitar. Vaig prendre la decisió de presentar-m'hi l'endemà mateix.

En les hores prèvies a la visita a la notaria, cada vegada que hi pensava, més em semblava que anava a cometre una animalada. Quin sentit tenia perdre el meu temps i el dels altres d'aquesta manera?; Però em sentia empès a fer-ho. I com més s'acostava l'hora d'anar a la notaria més frisança sentia dins de mi. No en sabia el motiu. Sens dubte, m'atreia aquella noia físicament. Potser tant, que privat de poder mantenir una relació normal amb ella, sentia intensament el desig d'esbrinar coses sobre la vida que menava i que estaven totalment fora del meu abast. La veritat és que aquella noia, ben maca, per cert, era molt més jove que jo, i era evident que no tenia cap possibilitat de poder-li resultar ni agradós ni atractiu. A més a mes per acabar-ho d'adobar ja portava uns mesos a l'atur i a la meva edat, compliria els cinquanta ben aviat, ho tenia francament fotut per trobar una altra ocupació; almenys mentre durés la crisi econòmica. Per sort els meus pares m'havien deixat un cert coixí que em permetia anar fent la viu-viu a l'espera de que arribessin millors temps.

No vaig fer res d'especial fins a la visita al notari. Pel matí, després d'esmorzar, vaig pensar que potser fora aconsellable estar a l'aguait de si s'arribava la noia maca a la fleca a comprar la bamba de cada dia. Podia ser que aquell dia no fos a la feina o tingués d'altres tasques fora del despatx, que l'impedissin ser a la notaria quan jo hi arribés, cosa que seria lamentable, ja que m'evitaria poder veure-la, però em semblà poc prudent deixar-me veure prop del forner, just abans d'entrar a la notaria. Vaig deixar que passés ben bé mitja hora des de l'hora en la que normalment la noia de bones natges, tornava a la notaria amb el paquetet de la fleca. Abans de sortir vaig ruixar-me a fons les aixelles amb colònia, vaig posar-me l'americana, per cert una mica tronada, i vaig adreçar-me a cal notari. Quan vaig arribar a la finca, per tal de quedar bé, vaig consultar el conserge de l'entrada el pis i com pujar-hi.

-Sí. La notaria es al primer pis- em va respondre el conserge, que per cert semblava ser l'únic mal vestit de la casa. I prosseguí:

-Pot pujar per l'elevador, però com que és un pis només, la majoria de la gent ho fa per l'escala. Es troba a la dreta del passadís, just després de pujar els tres esglaonets que hi ha al fons del vestíbul -Vaig seguir les indicacions. Per tal de no entrar esbufegant a la notaria vaig pujar les escales ben poc a poc. En uns segons vaig arribar davant de la porta d'entrada. Era ben massissa, de les de seguretat, blindades. A dos metres d'alçada, hi havia una gran placa metàl•lica enganxada a la fusta, que informava que era la Notaria del Sr. Puigmartí i que l'horari de treball anava de 9 a 2 i de 5 a 2/4 de 9. Els dissabtes no obrien. Un cop assabentat dels horaris, i notant-me que tenia una respiració del tot normal, vaig pitjar un botó blanc i rodó situat a l'esquerra del llindar de la porta blindada. Un soroll molt agut i com amplificat retrunyí per tot el passadís i fins i tot escales avall. Tot seguit vaig sentir un altre soroll més sord del comandament d'obertura automàtica de la porta. Vaig empènyer i vaig entrar. El vestíbul de la notaria era una sala molt gran i lluminosa, ja que tenia quatre finestres per on entrava molta llum natural. A més a més, estaven tots els llums encesos. A la dreta hi havia una petita sala d'espera parcialment separada del vestíbul, on en aquells moments no semblava haver-hi ningú. Tot al llarg de la sala s'estenia un taulell de fusta envernissada de color fosc. Em vaig atansar fins on estava una persona asseguda. De seguida vaig reconèixer el noi ben mudat que acompanyava alguns dies la noia maca a la fleca. De sobte vaig pensar que havia perdut l'ocasió, ja que aquell dia la noia maca no hi devia ser, ja que amb certesa devia ocupar una altra taula darrere del llarg taulell. De cua d'ull, just abans d'adreçar-me al noi mudat, vaig veure que a la dreta, ben a prop del taulell de recepció, hi havia una altra taula de despatx, però no em va ser possible escatir si hi havia estris de treball al damunt. Si fos així voldria dir que la noia que cercava havia sortit un moment, qui sap, potser per atendre alguna petició del notari o d'un altre cap de l'oficina.

-Què desitjava ?- em demanà l'empleat de la notaria, interrompent els meus pensaments. Jo estava ben lluny en aquells moments del tema encetat per l'empleat. En realitat estava avaluant les possibilitats reals de poder veure bé la cara de la noia maca, De cop i volta em vaig veure obligat a haver de recordar la mentida que havia preparat per tal de justificar la meva visita.

-Ah!. Perdoni. -Vaig fer- Estava veient que tenen una oficina amb molta llum i ben agradable. Quin goig treballar en un lloc tan lluminós !-Un cop dit això per tal de disculpar-me, vaig encetar el tema ordit amb antelació:

-És que m'agradaria fer testament i voldria saber els tràmits que haig de complir i quan em costaria fer-ho. -Quan encara no havia acabat la frase vaig sentir la veuarra d'una persona autoritària que des del fons del passadís cridava:

-Josep, si us plau. Digui-li a la Pilar que l'espero al despatx pel tema del Sr. Arnau.-D'immediat l'empleat que m'atenia,m¡interrompé tot demanat-me disculpes, s’aixecà i s’acostà al llindar de la porta del passadís de sortida de la gran sala i en veu baixa s'adreçà al seu cap. -És només un moment Sr. Puigmartí. És al lavabo. Ja li diré que l'espera per tractar el tema de l'afer del Sr. Arnau. –Malgrat dir-ho en veu baixa, vaig poder escoltar a la perfecció tota la frase. Un cop dit això tornà a la seva taula i s’assegué altre cop davant meu. Vaig copsar que el seu esguard tenia un deix d'avergonyiment com tractant d’excusar-se per la interrupció de la nostra conversa, i em digué:

-Ja em disculparà, oi?. Bé: Em deia que vol fer un testament. El tema és molt senzill. No cal que porti cap tipus d'escriptures de propietat. L'únic que ha de tenir clar és a qui li vol cedir les seves propietats i els seus cabals. Quan ho tingui decidit, només ha de demanar una cita amb el notari. Vol que li miri quan seria possible ? Després d'aquesta primera reunió, prepararem l'esborrany del text del testament i caldrà que vingui una segona vegada per revisar-lo i signar-lo vostè i el Sr. notari. Si els béns els té compartits amb algú més, cal que l'acompanyi aquesta persona en les dues visites, ja que també haurà de signar.

Mentre l'empleat m'havia anat dient això, jo estava frisós per veure entrar la noia prima. La Pilar li havia dit el Sr. Notari. Sens dubte es tractava de la noia de la bamba. Evidentment si la noia trigava a sortir del lavabo, jo no podria allargar la meva visita de forma artificial i hauria d'anar-me'n sense veure-la. Un cop acabada la frase de l'empleat, vaig adonar-me que no m'havia parlat dels honoraris. Era un bon argument per allargar la conversa. Però just abans de demanar-ne informació, va fer l'entrada pel passadís la Pilar. La vaig veure de ple. Venia esplèndida, sens dubte havia aprofitat la curta estada al lavabo, per arreglar-se un xic, ja que el cabell el portava molt ben pentinat, ben estarrufat i tenia els ulls i les galtes pintades amb un coloret molt escaient. Els ulls els tenia verd esmaragda, preciosos...i els cabells d'un marró intens, brillant...El noi mudat, interrompé altre cop la nostra conversa i s'adreçà a la noia.

-Ep, Pilar. Si us plau, el notari t'espera per tractar l'afer del Sr. Arnau.- D'immediat la noia de la bamba, la Pilar, s'atansà al taulell, ben a prop d'on em trobava jo i s'ajupí per tal d'agafar unes carpetes col•locades als prestatges interiors del taulell. A l'ajupir-se just davant de mi, vaig veure com se li abaixaven els pantalons i li pujava el jerseiet que duia, fins deixar descoberta la part baixa dels malucs i la ¡beta de les calces!. Eren blau cel... El color de la carn era rosada, ben tendra...i fins i tot vaig arribar a intuir l'inici de la ratlla d'un culet meravellós. Quin espectacle per als meus ulls, va ser allò!!. Jo devia estar embadalit; però durà ben poc l'astorament, ja que la noia s'incorporà tot seguit i sortí rabent cap al passadís de sortida. Realment era molt maca. Devia tenir no més de 35 anys, i potser no estava ni casada. Avui en dia la gent jove no es casa fins passats els 35.Comença ja a ser una mica difícil trobar aquests cossos tan escaients en dones casades i amb fills. Potser vivia encara amb els seus pares. Els treballs d'ara són tan mal pagats, que als fills els hi costa independitzar-se. Un cop sortí la noia de la sala, vaig aterrar altre cop al món interrompent els meus raonaments, i adreçant-me altre cop al noi mudat vaig afegir:

-Quina sort, tenir de companya una noia tan maca ! Potser ni tan sols està casada !-vaig afegir per veure si em donava alguna informació l'empleat ben vestit, però no en féu cabal.

-Bé, Em falta només dir-li que un testament senzill ve a sortir per uns tres-cents euros- En acabar de dir això em mirà fixament als ulls i afegí:

-Vol que li doni una cita per al Sr Notari ?-Davant d'aquesta proposta tan evident vaig haver de recular tot dient:

-Deixi'm que ho consulti amb la meva dona. Si per cas, doni'm una tarja. Ja li telefonaré per concretar-li dia i hora.

La conversa havia acabat. Ja no restava cap possibilitat de romandre més estona. A més a més de segur passaria molt de temps abans que la Pilar sortís del despatx del Sr. Notari. Vaig donar les gràcies al noi mudat i vaig marxar de la notaria. Mentre baixava les escales, només pensava com tornar a veure la Pilar. No en sabia els motius, però sentia per ella una atracció difícil d'explicar. Em resultava excitant. No sols físicament, sinó també des del vessant purament humà. Desitjava saber com més coses millor sobre la seva vida: Si estava casada, si tenia o no fills. Amb qui vivia, a què es dedicava. M'haguera agradat poder-li preguntar totes aquestes coses directament, però això no estava al meu abast i ben segur que m'engegaria a dida si ho intentava. Si volia esbrinar coses sobre ella no em quedava més remei que seguir-la, vigilant el que feia durant tot el dia. Era fàcil aconseguir-ho ja que coneixia el lloc de feina i les hores que s'hi estava. Només calia esperar que sortís en plegar i seguir-la discretament fins a on anés...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Galàxia

39 Relats

10 Comentaris

27589 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Potser perquè he viscut gairebé tota la meva vida fora de Catalunya, sóc un enamorat de la nostra llengua catalana.
Vaig néixer a Sabadell (Vallès Occidental),, però des que tenia 12 anys he viscut a Madrid. Ara en tinc 63. Hi va haver una època en que vaig estar a punt de perdre la meva llengua de naixença, però me'n vaig adonar i vaig ser capaç de recuperar-la.

El llibre complet que recull tots els contes sobre la vida del Miquel ha estat editat amb el títol de: Retrats de la vida d'en Miquel Casamitjana.
Pot trobar-se a la pàgina web
www.amazon.es/libros
A la 1ª línia de Buscar cal escriure Miquel Casamitjana i clicar el botó IR.

He iniciat la publicació del llibre Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. 75 anys després de l'acabament de la guerra civil, crec que és un bon moment per retre homenatge a les persones que visqueren i patiren aquella horrorosa guerra.

Galàxia