Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. L'accident

Un relat de: Galàxia
L’accident.

La tarda anava caient. Per damunt les capçades dels roures el cel blau resplendia arreu. El vent del nord semblava intensificar-se per moments i es notava que refrescava de valent. Sens dubte tindrien una nit freda per passar la frontera. L’Andreu va agafar altre cop el mapa de la zona i resseguí la ruta que els havia de portar a França. Per culpa de la pluja no sabia exactament on s’havien quedat, però sens dubte estaven a la part més baixa de la plana del Ter. Bé, més ben dit, prop d’una de les rieres que desembocaven en el Ter, ja que Camprodon que es per on passa el riu, queda força lluny de la línia d’alta tensió. Estaven situats, pensava l’Andreu, ja per sobre dels 1000 metres d’altitud, per tant només tenien que pujar uns 500 metres de desnivell per assolir la serralada fronterera. Segons el mapa, la línia elèctrica, per tal d’evitar traspassar el Pirineu per la part alta, anava girant a l’est traçant una corba molt àmplia. Va comprovar, que des del pic fronterer de Montfalgars de 1611 metres, que es por on passa la línia a França, es desprèn cap al sud tota una carena que va perdent alçada. A l’oest d’aquesta s’estén la vall de Molló, al fons de la qual corre el Torrent de la Ginestosa, que recull les aigües de tota la serralada al voltant del Coll d’Ares, punt fronterer per on passa la carretera que uneix Molló amb Prats de Molló, el poble ja més important de la banda francesa. El filat elèctric ascendeix per aquest contrafort sud de la serralada axial que forma la frontera. Segons el mapa, un cop dalt de la carena la línia va seguint el relleu sense massa pujades ni baixades, ja que es una serra bastant planera. Un cop arribats al Coll Prugent a 1323 metres d’altitud, ve la pujada final fins el pic de Montfalgars, que es fita fronterera, però segons el mapa la zona no era massa dreta i semblava fàcil de pujar. L’Andreu pensà que era millor franquejar la frontera a l’est del cim, ja que els carrabiners devien tenir amb certesa, algun tipus d’instal•lació permanent al Coll d’Ares, des d’on devia ser sens dubte, ben visible el cim de Montfalgars, ja que no estava ni a un quilòmetre de distància en línia recta i només cent metres més enlairat que el coll. L’Andreu pensà que als carrabiners els hi resultaria fàcil albirar algú amb uns binocles, a tan curta distància. Tampoc els hi resultaria massa complicat pujar aquest petit desnivell de 100 metres per controlar millor la línia fronterera i tenir un ampli abast. Tot aconsellava passar la frontera a l’est del Pic de Montfalgars.

Guardà el mapa i deixà que l’Albert dormís encara una estona més. Era molt dormilega, res a veure amb ell. L’Andreu mai havia dormit gaire. Amb poques hores en tenia prou per sentir-se descansat i disposat a iniciar un nou dia. Mai li havia costat matinar, cosa que li havia estat molt profitosa amb la vida tan trasbalsada que havia viscut en els darrers anys. Des de la mort del seu pare, escaiguda el juny de 1932, havia treballat als matins a l’empresa constructora familiar. Normalment mitja jornada, reservant l’altra mitja per estudiar. A l’octubre de 1935 va aprovar l’ingrés a l’escola d’Aparelladors. Era una nova especialitat iniciada a la Universitat de Barcelona, amb l’objectiu de preparar tècnics perquè poguessin col•laborar amb els arquitectes en les obres d’edificació. Els mesos des que es matriculà foren molt intensos, ja que a més a més de seguir treballant, havia de desplaçar-se tots els dies a Barcelona amb tren des de Sabadell, i estudiar les assignatures de primer curs. Al juny de 1936 aconseguí aprovar la meitat d’assignatures del primer curs, però n’hi quedaren unes quantes penjades per als exàmens de setembre, però amb la guerra esclatada a mitjans de juliol, ja mai més tornà a estudiar, ja que ben aviat fou mobilitzat.

L’Albert es despertà. Se’l veia content.

-Avui farem cap a França-digué després de desvetllar-se- i s’hauran acabat els nostres patiments. Des que vaig desertar tots els dies estic amb la por al cos de ser descobert i de ser portat davant d’un tribunal per jutjar-me... Esperem que la vida se’ns faci més fàcil a partir d’avui. Jo crec que la guerra durarà ja ben poc i ben aviat podré tornar a casa i podré casar-me amb la Mercè. Ja he fet els 24 anys i ella en té 23.Ja és hora de fer-ho. Els meus pares es van casar més joves. Nosaltres ho hauríem fet si no hagués estat per aquest cony de guerra..

Amb l’arribada de la vesprada la sensació de fredor s’intensificà i l’Albert comentà:

-Cony, nano. Fa fresca !. Ens haurem de posar el gec. Avui farà fred de debò. Tot el dia bufant el vent del nord...Ja ve la tardor...Hem fet bé de marxar a primers d’octubre. Seguir al Montseny a la tardor i amb els carrabiners escorcollant la zona no era pas massa engrescador...

L’Andreu tot escorcollant l’interior de les barjoles, féu recompte de les provisions que els hi restaven.

-Hem fet curt de menjar-afegí l’Andreu-La marxa ens ha fet menjar més del que pensàvem i anem ja escassos de queviures. Tan prompte arribem al primer mas de França haurem de demanar o comprar alguna cosa amb los monedes que portes. Després quan fem contacte amb l’oficina de reclutament dels nacionals a Tolosa del Llenguadoc, espero que ens donin alguna cosa per endrapar i alguns diners per poder arribar a Irún, almenys. De tota manera encara ens queda un entrepà per compartir per sopar i una mica de postres.

De sobte veieren un gran esbart d’ocells que venia del nord. Eren desenes i desenes formant una gran ve baixa.

-Són aus migratòries que van cap al sud. Ja han ensumat que ve l’hivern.- Va dir l’Albert.

Sota el cel blau intens el relleu de les ales s’albirava perfectament..

-M’agradaria saber-continuà l’Albert- quina classe d’ocell forma aquest esbart-Però no en sabia massa de tipus d’aus i de les classes de moixons. Vacil•là una mica però continuà amb les seves observacions.

- Abans de la guerra, hi havia gent que en aquesta època pujava amb les escopetes a Coll Formic, i intentava matar alguns ocells quan passaven per damunt de la collada. Ara en plena guerra, els ocells poden estar tranquils, doncs els trets es guarden per matar persones i no pas ocells...

Un cop post el sol, esperaren encara una estona a que es fes més fosc i iniciaren la marxa. A la poca estona travessaren un rierol sec, després una petita collada entre dues comes molt arrodonides. A partir d’aquest punt la baixada era molt forta en direcció a un riu més pregon. Uns pocs metres després de travessar un altre rierol de muntanya amb molt poc cabal, creuaren una petita carretera que anava a algun poblet perdut ja entre muntanyes. No es veia cap moviment pels voltants... Començaren a pujar altre cop. La línia ascendia ara per un barranc per on corria un altre riu portant aigua de la serralada axial pirinenca. El barranc era cada vegada més profund i el desnivell que franquejava la línia era cada cop més gran. Costava seguir pujant sense camí per un terreny tan dret. Era com una espècie d’afrau estret i molt costerut. L’Andreu com sempre, anava davant marcant el camí. Com que el riu s’enfonsava molt, formant un congost amb parets gairebé verticals, intentà sortí del rial, i fer una marrada en forma de llaç per poder remuntar per dalt el congost, fins a assolir una zona més planera, De sobte l’Albert relliscà i va caure cap a un costat al fons de la riera pregona. Va anar rodolant tot una sèrie de metres fins que s’aturà. Per evitar picar amb el cap va posar les mans per tal de frenar-se. De seguida començà a queixar-se de dolor:
-Andreu. Andreu !,. M’he fet mal de debò. El canell dret... L’he posat per davant i crec que me l’he petat. Em fa molt mal-L’Albert restà ajagut a terra sense poder moure el braç dret.

L’Andreu baixà d’un salt els pocs metres que els separaven. S’agenollà al seu costat, i amb molt de cura intentà girar el cos i posar-lo de sobines, panxa enlaire. Un cop aconseguit girar-lo amb molt d’esforç, anà pujant el braç ferit fins poder repenjar-lo sobre el pit de l’Albert. Per tal d’inspeccionar millor el canell del seu company, cercà dins de la barjola una capsa de llumins. Quan la trobà obrí la capseta, n’extragué un i l’encengué. Era l’únic sistema d’il•luminació que portaven encara que tenia l’inconvenient que durava només uns pocs segons fins que s’esgotava el palet encerat que formava el llumí. Amb una por instintiva, acostà el seu propi cos a la flama, tapant la claror que eixia del fòsfor encès. Després s’apropà al seu company i aguantant el llumí amb els dits polze i índex, començà a inspeccionar l’avantbraç i el canell. Un cop apagat el llumí n’encengué un altre. Tot seguit aixecà enlaire el braç amb molt de cura per poder inspeccionar la part interior del canell. L’Albert cridà del dolor.

-Tranquil Albert. Respira fondo!. Ja estic acabant.

Tornà amb molt de compte a col•locar el braç ferit sobre el pit i li digué.

-Jo no t’hi veig res estrany. Sembla que no el tens pas dislocat. No se’t veu cap bony, ni cap os fora de lloc. --Deu haver estat només una petita esquerda en algun dels ossets del canell. Et fa molt mal?.-preguntà l’Andreu.

L’Albert sentia unes fiblades molt intenses al canell, a part de tenir el braç i la mà molts dolorits, però volia fer el cor fort. Era conscient que la caiguda que havia patit podia significar un seriós entrebanc per a la fugida a França, però estava fermament decidit a continuar endavant. Havien de seguir, no hi havia cap més remei. Ja hi hauria temps quan arribessin a França per anar al metge o per enguixar-lo si fes encara falta. Ara no s’ho podien ni plantejar el baixar a un poble a demanar ajut.

-Sí. Em fa mal, molt mal, li contestà l’Albert- però hem de seguir. Me l’hauries d’embenar i protegir-lo tant com puguis. Per poder caminar hauria de dur el braç ben subjectat al cos amb un cabestrell. Portem una petita corda a la motxilla, oi? .

L’Andreu s’aixecà i a les palpentes cercà dins de la seva motxilla la corda i l’extragué. Després agafà la navalla doblegada, l’obrí i collint un gran tros d’escorça de pi que restava sobre la pinassa, tallà unes tires d’escorça d’uns 3 centímetres d’amples. Tot seguit n’agafà una i la col•loca sobre l’avantbraç per tal de mesurar la llargada que devia tenir per cobrir l’espai existent entre el colze i la meitat del palmell. Amb la mà oberta i estesa amidà la longitud de la tira d’escorça perquè pogués protegir i impedís el moviment del canell. Un cop obtinguda la llargada, s’instal•là en una petita clariana de bosc per poder veure-hi bé sota la lluna i sobre una pedra plana anà escurçant les tires d’escorça, deixant-les de la llargada de l’avantbraç que havia mesurat abans. Les deixà totes d’uns 30 cm de llargada. Un cop tallades totes les tires d’escorça les agafà i les anà posant per sota i envoltant el braç ferit.

-Andreu. Embolica’m abans el canell amb un mocador. Treu-me’n un de la butxaca dreta. Així restarà el canell més protegit-li suggerí l’Albert.

–Amb molt de compte, i movent el braç trencat amb molt de cura, l’Andreu aconseguí passar-li el mocador formant una banda ampla que abraçava tota la zona dolorida. Després estrenyé el mocador al voltant del canell, com si es tractés d’una bena ampla, i li feu dos nusos a l’extrem. Finalment i un cop arremangat el braç fins més amunt del colze, anà col•locant les tires d’escorça de la mateixa llargada. Anaven des de mig palmell de la mà fins a prop del colze. Primer posà les de sota, seguit de les dels costats.

.-Albert -li demanà al seu company.- Ara estreny amb l’altra mà ben oberta totes les tires d’escorça. Primer les de prop del colze.

Un cop aconseguit això l’Andreu va passar un tros de corda al voltant de l’avantbraç per la part més alta i féu un nus. Tot seguit tallà la corda sobrant amb el ganivet. Acabà assegurant el lligat de corda fent un segon nus. Repetí l’operació de lligar les tires d’escorça just al centre de l’avantbraç i finalment passà la darrera corda una mica per sobre del canell i sobre el drap. Ho assegurà tot bé. Rematà tot amb un quart lligat. Al final, comprovà que l’avantbraç quedà ben subjectat. No li restava ja corda per fer el cabestrell. Prengué doncs una de les camises de recanvi que portaven dins de la barjola i n’esquinçà una de les mànigues. Féu un nus a l’extrem de la màniga, separada ja de la camisa i passant-la pel coll de l’Albert constituí un bon cabestrell. Amb precaució l’ajudà a passar el braç dins de la banda. Després va estirar el seu cos agafant-lo per sota de les aixelles fins poder repenjar l’esquena a la soca d’un arbre. S’agenollà al seu costat i li demanà que es tranquil•litzés. Començà a animar-lo dient-li que allò no era res i que se’n sortirien ja que els hi quedaven ja molts pocs quilòmetres per passar la frontera. Després tragué la cantimplora de la motxilla, enretirà el tap i li acostà perquè begués a raig d’ampolla. Per acabar va treure un parell de castanyes, les hi pelà i les hi posà a la boca per que les mastegués a poc a poc.

-Què. Et trobes millor amb el braç ben subjectat?. Si et sembla descansem uns minuts més i intentem veure si podem seguir. Cercarem un camí més planer, evitant aquest coster tan pendent.- Passada l’estona de descans, l’Andreu prosseguí:

- Ho intentem Albert?. T’ajudo ara a posar-te dret ?.-Amb penes i treballs i fent ganyotes de dolor, l’Albert es redreçà. L’Andreu l’ajudà a fer-ho ja que sol no hauria estat pas capaç.

-És evident que no pots pujar per on anàvem. Haurem de buscar una altra zona menys penjada. Et veus en cor de seguir ara?-preguntà l’Andreu.

-Ho intentaré.–Contestà l’Albert-Però hem de caminar molt a poc a poc. El braç em fa mal quan em moc, molt mal. Però crec que podré. Encara que no sé si serem capaços d’acabar el recorregut que en hem proposat fer avui. Es tracta de moure’m sense bellugar gens el braç, evitant les sacsejades.

Som-hi doncs.-Contestà l’Andreu aixecant-se.- Anirem ben junts a partir d’ara. No pateixis. De molt pitjors n’hem passat al front d’Aragó. Agafa’t fort al meu braç.

L’Andreu es carregà les dues motxilles juntes al braç que li quedava lliure i canvià la direcció de la marxa. Procurant no perdre altura, renuncià a seguir pujant pel congost que formava el petit riuet de muntanya. Ja sabia que abandonava el traçat de línia elèctrica, però confiava en retrobar-la més endavant, ja que un cop assolida la carena, sabia pel mapa, que el terreny era molt més planer. Així seguiren molt lentament caminant cap a l’est, sense separar-se, ben bé una mitja hora fins que trobaren un petit tàlveg, al fons del qual s’escolava un filet d’aigua que provenia d’una deu ben propera. El rial no estava tan enfonsat com la del riuet on es produí l’accident. El desnivell era ara molt més suau. Arribats a aquest punt decidí anar rost amunt.

-Et veus amb cor d’anar pujant al costat d’aquest rierol?- li demanà l’Andreu a l’Albert-. Jo et guio. Molt a poc a poc, fent passes curtes. Aguanta’t el braç trencat amb l’altre mà.

-No pateixis per mi. Vinga endavant, Andreu!.- Contestà el seu company.

Anaren rost amunt. Com més pujaven més planera semblava que es feia la drecera. De sobte veieren que a penes uns metres més amunt començava la boira. Era evident que els núvols estaven enganxats a la serralada. Ja ho havien vist de dia tot mirant cap a la línia fronterera.

-Òndia, la boira ara. El que ens faltava per acabar-ho d’adobar!-protestà l’Andreu- Sense brúixola estem perduts. No saps mai cap on vas enfonsat dins de la boira. Però no ens podem tornar enrere. Hem de seguir...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Galàxia

39 Relats

10 Comentaris

27587 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Potser perquè he viscut gairebé tota la meva vida fora de Catalunya, sóc un enamorat de la nostra llengua catalana.
Vaig néixer a Sabadell (Vallès Occidental),, però des que tenia 12 anys he viscut a Madrid. Ara en tinc 63. Hi va haver una època en que vaig estar a punt de perdre la meva llengua de naixença, però me'n vaig adonar i vaig ser capaç de recuperar-la.

El llibre complet que recull tots els contes sobre la vida del Miquel ha estat editat amb el títol de: Retrats de la vida d'en Miquel Casamitjana.
Pot trobar-se a la pàgina web
www.amazon.es/libros
A la 1ª línia de Buscar cal escriure Miquel Casamitjana i clicar el botó IR.

He iniciat la publicació del llibre Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. 75 anys després de l'acabament de la guerra civil, crec que és un bon moment per retre homenatge a les persones que visqueren i patiren aquella horrorosa guerra.

Galàxia