Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. La Crida de la Muntanya.

L’Albert estava descansant després d’aquell dissortat accident, esdevingut per sort ja ben a prop de França... L’Andreu desitjà des del fons del seu cor, i amb tota la intensitat del món, que el seu amic es recuperés ben aviat de la revinclada. Tot entotsolat, tornà a recordar els dramàtics moments de la caiguda a les fosques. Mentre ho feia, l’Andreu no pogué estar-se de recordar també l’accident de muntanya que havia viscut a la primavera del 36, feia dos anys i mig ja,... amb els seus company d’escalada del Centre Excursionista del Vallès: el Manel Puigmartí i l’Alfons Ors. Els tres havien format cordada un parell o tres d’anys abans i havien fet algunes importants escalades i d’altres destacats cims: L’Aneto i la cresta dels Besiberris, al Pirineu Central, els dos Pollegons del Pedraforca, des de l’Enforcadura, a la Serra del Cadí. L’Encantat Gran davant de l’Estany de Sant Maurici, al Pallars Sobirà. Les Banyes del Boc, a la vessant nord de Núria i d’altres petits cingles de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat. A l’abril de 1936 van donar un pas més i van intentar el Cavall Bernat de Montserrat, una escalada, molt difícil, gairebé vertical, de més de 60 metres sobre una pedra força traïdora com es la de conglomerat que forma el massís de Montserrat. El Cavall Bernat havia estat escalat per primera vegada el 27 d’octubre de 1935, repetint-se la gesta el 15 de març de 1936, amb un gran rebombori, ja que l’ascensió fou retransmesa per Ràdio Barcelona. Tots aquests fets i la divulgació de la tècnica per escalar una paret tan difícil, portà el grup de l’Andreu a intentar l’escalada del Cavall Bernat, l’abril del 1936. Com d’altres vegades, encapçalava la cordada el Manel, el més petit, àgil i traçut dels tres. Tenia una capacitat innata per enfilar-se i sostenir-se sobre qualsevol petita presa o irregularitat de la muntanya tot servant l’equilibri. L’Alfons tampoc ho feia gens malament i acostumava a fer de número dos de la cordada. L’Andreu molt més alt i cepat que els altres feia més aviat feines de bastaix i ajudava els altres, sent sempre el darrer de pujar i el primer de baixar rapelant. Aquell dia temperat i dolç d’abril de 1936, començaren ja tard l’escalada, tot i que el camí d’aproximació des del Monestir de Montserrat no és gaire llarg. La paret ja tenia un cert nombre de pitons clavats d’anteriors ascensions, en la via normal, la de la cara sud-oest, i per tant resultava més senzill la grimpada, ja que no havien d’estar aturant-se un cop i un altre a clavar pitons a la roca, per poder assegurar la seva progressió turó amunt, fet que comporta molt de temps. Malgrat tot, calia estan atents ja que amb la mala qualitat de la roca conglomerada del Cavall Bernat, alguns pitons no eren gens segurs i convenia posar-ne d’altres més ben col•locats, aprofitant petites esquerdes o fissures a la roca.
El sistema d’escalada que duien seguia fil per randa la via oberta en 1935 pels muntanyenc Boix, Costa i Barberà. L’itinerari obert uns mesos abans traçava una gran ziga-zaga sobre la paret sud-oest, cercant sempre punts intermedis on poder descansar i reunir-se els tres escaladors, i per poder recuperar les cordes de 60 metres fetes servir en el tram anterior, ja que el recorregut era llarg i complicat. En total l’escalada constava de 4 trams, força diferents uns dels altres i a més a més llargs, encara que el desnivell respecte a la base era de només 60 metres, res a veure amb el daltabaix vertical de 210 metres de la cara nord.
El més valent i àgil del tres, el Manel, ascendí el primer tram, el menys costerut i senzill de tots, fins a arribar a un lloc més planer que pogués servir de descans a un parell o tres d’escaladors i que no estigués massa lluny del punt de partida per tal de fer servir la longitud normal de corda. Un cop assegurat i ben col•locat en el punt de reunió, pujava el segon escalador, l’Alfons, ajudat si calia amb les estrebades de corda del primer. Per fer-ho més senzill el Manel passava la corda pel mosquetó que penjava de l’anella del pitó clavat a la roca, i tesava la corda ajudant a pujar el company, com si fos una corriola. Un cop es trobaren el dos companys, l’Andreu començà a grimpar el primer tram, fins a reunir-se amb els altres dos. Quan estigueren ja tots junts iniciaren el següent tram cap amunt. El Manel com sempre fou el primer a atacar la paret. Aquest tram era molt més compromès i exposat, ja que envoltava la paret cilíndrica del cingle fins a arribar a un diedre que pujava dret cap a la part més encimbellada de la muntanya. Per tal d’intentar córrer el menor nombre de riscos possibles: cada pocs metres el Manel clavava un pitó, si no en trobava cap de segur, i penjava un mosquetó per on passava la corda. D’aquesta manera minimitzava la possible caiguda en cas de fallar-li una presa. Al punt d’on havia partit esperaven els companys tensant la corda i anant alliberant-la d’en mica en mica a mesura que el Manel assolia punts més alts Tota aquesta tècnica pretenia minimitzar les conseqüències d’una caiguda o relliscada en una zona tan aèria i exposada. En cas de pèrdua de l’equilibri, l’escalador queia de la paret i el seu cos quedava penjant de la corda que passava pel forat del mosquetó subjectat a l’arnès de la cintura. Si hi havia un bon nombre de claus l’estimbada era de molts pocs metres.

Després de superar el dificultós tram horitzontal, iniciaren un tros de pujada molt vertical per una esquerda molt pregona de la roca, fins a arribar a la protuberància final del cingle.
D’en mica en mica la cordada anà fent l’ascensió a petits trams. L’últim llarg era també molt difícil encara que curt. Quan per fi arribaren tots tres dalt de tot i s’encabiren amb dificultats al cim, s’abraçaren amb gran alegria i respiraren profundament. Havien acabat una escalada francament difícil. La més difícil que havien intentat fins aleshores. Dissortadament havien trigat molt més del que havien calculat i la tarda ja anava caient. No tenien pas massa temps per romandre dalt contemplant el paisatge sense impediments de cap mena.

-Sabeu d’on ve el nom de cavall Bernat ?- preguntà el Manel assegut al bell mig del cim - Com que els companys posaren cara de desconèixer-ho, el Manel prosseguí: -El nom que li donava la gent era el de Carall Armat, per la seva forma de cigala ben dreta, però no se qui fou, segurament els capellans, els que ho transformaren en Cavall Bernat. Nom que no té cap sentit ja que aquest turó punxegut i arrodonit, no s’assembla gens a un cavall. Podeu veure com tots els cingles i agulles de Montserrat duen un nom derivat de la seva forma: Gorra frígia, la Mòmia, el Fesolet, la Panxa del Bisbe, el Pebrot.. però en canvi el Cavall Bernat...
Els tres companys s’extasiaren amb la visió lliure d’obstacles, de tots els cingles i agulles del massís de Montserrat, destacant a l’est, dreçant-se per damunt de tots, el pic de Sant Jeroni, el cim més alt de la serralada. 130 metres més enlairat que on estaven ajaguts. Estava envoltat de tot de turons de difícil escalada com el Cigronet, el Gegant, l’Albarda Castellana... Al sud s’aixecaven els turons de Santa Magdalena i Santa Caterina. Cap al sud-est els cingles de la Mòmia i la Prenyada. Molt més enllà, fora del Massís de Montserrat, cap al nord-est, albiraven les siluetes de les serralades de Sant Llorenç i el Montcau i del més llunyà Montseny. Per davant, just al nord s’obria un estimball immens, de més de 200 metres. El Cavall Bernat per la banda nord es dreça totalment vertical. És un enorme cingle en forma de fal•lus d’una longitud de més de 200 metres i sense gairebé cap punt on arrecerar-se, visible des de molt lluny. Ningú havia intentat encara pujar per aquesta banda tan dreta i arriscada. Havien de tornar doncs per la cara normal, la sud, molt més senzilla i amb menys desnivell... Llavors el Manel, el capdavanter del grup digué als seus dos companys:
-S’està aquí com a la glòria després de tant patir per escalar aquest Carall Armat. Però el Sol ja només està 30º per sobre de l’horitzó. Queda només una mica més d’una hora de Sol. Cal començar a baixar. Encara hem d’agafar el cremallera de tornada i ens queda un bon tros de camí fins a arribar a l’estació superior del funicular de Sant Joan.
Apa. Som-hi. Alfons: Si et sembla, passa tu primer i fes el primer descens fins al primer punt de reunió. Nosaltres et seguirem darrere. Tot seguit començaren a muntar les cordes, per fer possible el descens, assegurant-se que resistirien el pes dels seus cossos baixant.
Un cop tot estigué ben assegurat, l’Alfons es col•locà d’esquena a l’estimball, agafà la corda que penjava del mosquetó d’un pitó clavat ben endins de la roca, i l’enfilà per dins del mosquetó que penjava de l’arnès de la seva cintura. Després passà la corda per l’entrecuix. La tornà a agafar i la feu pujar envoltant la natja i el maluc drets. A continuació per damunt del pit fins a l’espatlla esquerra. Per acabar, la deixà caure per l’esquena fins a agafar-la amb la ma dreta. Quan ja anava a saltar turó avall, veié que un petit esbart d’àligues marcenques s’acostava. Devien tenir el niu en algun cau amagat, en alguna d’aquelles agulles gairebé inassolibles. El seu vol majestuós amb les ales esteses en forma de T, i la blancor de la part inferior del seu cos, les feia inconfusibles. L’envergadura de les àligues era tan gran, que en passar per la línia del Sol, els hi projectà l’ombra produïda per les ales. Fou només uns segons, però passaren tan a prop...d’ells, planejant sense fer cap fressa....
L’Alfons tornà a concentrar-se en enllestir el ràpel per al descens. Un cop ben assegurat dins de l’arnès que formava la corda envoltant tos el seu cos, donà un parell o tres d’estrebades a la corda per comprovar que el pitó clavat a la roca estava ben ancorat i ni tan sols es movia ni una mica, sota la tensió de les sacsejades. Un cop estigué ben segur de tot, saltà daltabaix, deixant anar amb la ma dreta un petit tram de corda. Féu un segon saltironet sobre la roca i s’impulsà un cop més fora de la paret flectint les cames i fent força amb elles per tal de rebotre. Després amollà un altre tros de corda, aquesta vegada més llarg. Així poc a poquet anà progressant en el descens fins a arribar a un petit relleix irregular però suficient per encabir la cordada. S’assegurà bé a dins de la paret i cridà:
-Ja podeu anar baixant. Asseguro i tibo fort la corda !.- Ara fou l’Andreu qui seguí l’operació de rapelar. S’embolicà amb l’altre extrem de la corda per augmentar sensiblement la superfície de fricció que li permetés frenar el pes del seu cos en la davallada, sense tenir que fer-ho només amb les mans. Tot seguit saltà a l’estimball. Amb una mica més de lentitud, per la seva superior grandària, arribà al relleix. Després fou el Manel qui es preparà per cobrir el primer tram del descens. Però quan ja estava llest per saltar sentí que l’Alfons li deia des de baix estant:
-Manel, com que el relleix del punt de reunió és massa petit perquè hi capiguem els tres, anem baixant un de nosaltres primer, fins al següent punt de reunió. Espera una estona més al cim del turó mentre baixa l’Andreu. Jo em quedo assegurant-lo. Tot seguit l’Andreu es preparà per continuar baixant fins al primer punt de reunió, ja ben avall en la paret. En aquesta posició i encara que el pes fort de les estrebades i sacsejades de la corda eren suportades pels pitons clavats a l’esquerda de la roca, i pel fregadís amb els mosquetons, els braços dels dos companys ajudaven també a suportar l’empenyiment. Un cop l’Andreu arribà al punt de reunió més baix, tensà dues vegades la corda per tal d’avisar que ja estava a punt. Llavors l’Alfons cridà:
-Manel: l’Andreu ja és a la primera reunió Ara rapela tu.- Amb la seva gran agilitat i aptesa per grimpar i rapelar, el Manel no tingué cap dificultat en arribar de seguida al relleix on es trobava l’Alfons. El següent pas era recuperar la corda del tram superior que passava pel mosquetó del pitó més alt, clavat gairebé al cim, però quan el Manel féu una sacsejada a la corda per fer-la lliscar per l’anella del mosquetó que feia de corriola, comprovà que la corda no corria. De lluny estant i amb la paret vertical davant, no podien veure el que passava, però amb certesa la corda es devia haver entortolligat i no passava pel forat del mosquetó.
-No puc recuperar la corda, Alfons !,- s’exclamà el Manel. Es deu haver fet un nus i no corre pel mosquetó ! Hauré de pujar per tal de desentortolligar-lo. Assegura’m mentre pujo un moment, abans no es faci massa tard, Potser el nus és ben a prop d’on ens trobem...-Començà a grimpar amunt altre cop, ajudant-se amb la corda. L’Alfons va romandre atent i col•locat en posició d’assegurar la corda per si passava alguna cosa. De seguida la visió del Manel desaparegué cingle amunt.
-Va tot bé ?-preguntà l’Alfons després d’ una estona -. Veus el nus a la corda ?.- Però no rebé cap resposta. De sobte sentí un crit del Manel:
-Alfons: Caic, caic!!. El clau ha cedit... Estira fort la corda!!. M’estimbo...!!- Els crits els sentí també l’Andreu i a l’instant tant ell com l’Alfons donaren una bona estrebada a la corda cap avall per tal d’escurçar la caiguda del Manel, mentre asseguraven amb els peus la seva posició cadascun d’ells, a l’estret relleix que ocupaven i per evitar veure’s projectats fora de la paret. El Manel saltà daltabaix allunyant-se potser dos metres de la paret vertical del cingle, Davallà força metres abans de picar de ple amb les cames, contra una berruga rocosa de la paret. Després de rebotar en la pedra inicià altre cop la caiguda, però aquesta vegada, durà ja ben poc ja que la corda tesada es quedà frenada en un segon o tercer pitó evitant que anessin saltant totes les escàrpies clavades a la paret. La caiguda per sort havia estat només d’uns 10 ó 12 metres, però la trompada del Manel contra la roca no s’havia pogut evitar. El cos del company quedà penjant en el buit, separat un metre escàs de la paret. Una de les cames, totalment desllorigada, i fora de la seva posició normal, penjava de mala manera. Era evident que s’havia trencat del tot, com a mínim, una de les cames, potser les dues...
-Com estàs Manel ?- preguntà l’Alfons mentre veia com penjava el cos del seu company.
-M’he trencat la cama del cop. El genoll dret....-
-Andreu-cridà l’Alfons-El Manel s’ha trencat la cama ! Intentem baixar-lo d’en mica en mica. El pitons de dalt on estava muntada la corda del ràpel han cedit, però per sort els altres han aguantat !!. L’hem de baixar d’una vegada des d’on és, fins al peu del turó. L’Andreu s’adonà de seguida que la corda no era prou llarga per poder davallar el cos del Manel fins baix de tot, calia doncs empalmar una altra corda.
-Ep Alfons, tiba fort ara, que haig de cercar una segona corda, fer un nus per empalmar-la i poder baixar el Manel fins al terra. Alfons-continuà cridant l’Andreu- Tiba fort mentre faig els nusos d’empalmament.
Sense perdre gens de temps l’Andreu lligà el cap d’una altra corda a l’extrem de la que penjava. Per tal d’assegurar-se que la unió aguantaria la tensió sense lliscar, féu tres nusos i els estrenyé amb tota la força de que fou capaç, amb la confiança que l’empalmament seria prou resistent per aguantar el pes lleuger del company durant tot trajecte fins al peu del turó.

Un cop acabada l’operació, comprovà que els nusos passaven sense problemes pel forat del mosquetó.
-Ja està Alfons. Comencem a deixar anar corda, lentament. - Cridà muntanya amunt l’Andreu- Els nusos començaren a ascendir passant amb facilitat pels forats del mosquetons subjectats als pitons clavats a la paret. L’Andreu respirà fondo quan veié que els dos extrems de corda no lliscaven sotmesos a la màxima tensió. Els nusos malgrat haver-los fets de pressa i corrents, resistien !!

A poc a poquet, a pes de braços, el cos del Manel anà davallant. De seguida el pogué veure l’Andreu. El Manel estava estamordit, sense cap expressió a la cara, blanc com un full de paper de fumar. Era com un ninot penjant del mosquetó unit a l’arnès que envoltava la seva cintura, a l’alçada del seu melic. Quan arribà a la seva alçada li cridà:
-Manel em sents?. Com estàs ?. Aguanta una mica més que de seguida estarem tots junts a baix, i s’haurà acabat el malson...
-El Manel balbucejà unes poques paraules mig trabucant-se:
-Em fa molt mal la cama, molt mal. Afanyeu-vos que estic molt fotut!!.- Lentament l’Andreu i l’Alfons seguiren deixant anar corda, fins que el cos del Manel molt lentament tocà terra. Per sort la zona d’aterratge no era massa inclinada i el cos s’aguantà sense rodolar, ni tombar-se...
El problema era ara desfer els nusos, deixar caure a terra una de les cordes i baixar amb l’altre, però: on estaven els nusos ?.
-Alfons, veus l’empalmament de la corda?-Per sort els nusos estaven una mica per sota de l’Alfons i pogué, recuperant corda, arribar a l’empalmament i intentar desnuar els tres nusos que havia fet l’Andreu; Però de seguida s’adonà que estaven massa estrets i que perdria massa temps intentant-ho. Recordà que portava una petita navalla a la butxaca. L’extragué i d’una ganivetada va aconseguir tallar la corda. Tot seguit, com que el pes de la part que penjava sobre l’estimball era tan gran, arrossegà la corda sencera fora de la paret caient daltabaix, a la base del Cavall Bernat. Un cop enllestit aquest tema, l’Alfons es preparà a fer ràpel passant la corda pel mosquetó d’un dels pitons propers. Després d’embolicar-se per al descens cridà:
-Andreu: tens el cap de la corda, oi?- Sentí la veu de l’Andre dient-li que ja la tenia i estava tot a punt per baixar.
- Aguanta-la fort, Andreu, que rapelo fins a on ests tu..- digué l’Alfons, i en pocs minuts es trobaren i s’abraçaren amb intensitat intentant oblidar els mals moments que estaven passant. De seguida l’Andreu se separà i digué:
-Va. Ja hem superat el pitjor d’aquest mal tràngol. Fem el darrer ràpel fins al cos del Miquel. Aguanta la corda que salto..-digué a l’Alfons.
L’Andreu s’entortolligà amb la corda i recorregué el darrer llarg fins a arribar al peu del cingle. A continuació va fer indicació per que baixés l’Alfons, i en només uns minuts els dos estigueren encerclant l’amic i comprovant el seu estat de salut.
El Manel no estava estabornit ara, respirava de forma normal i tenia els ulls ben oberts. Romania totalment immòbil. El camal dret dels pantalons el tenia ben espellifat a l’alçada dels genoll. A més a més el camal de la cama dreta estava tacat de sang. La ferida no era molt profunda però continuava rajant. Era un trau allargat que creuava tota la cassoleta del genoll. El cop havia estat molt menys fort a la cama esquerra. Amb un mocador que portava a la butxaca, l’Alfons embolicà el genoll dret, passant amb molt de cura el mocador por sota de la cama i pujant-lo fins a la zona ferida. Tot seguit el nuà sobre la cassoleta. Era evident que tenia el genoll i potser l’os de la cama trencats. De seguida l’Andreu encabí tots els estris de la escalada, dins de les motxilles, sense mirar massa on posava les coses i digué:
-Alfons porta les motxilles mentre em carrego a collibè el Manel. Ajuda’m a pujar-lo !.

--Va Manel-. Digué l’Andreu ajupint-se sobre el cos del seu amic ferit. Ara ve el tros pitjor, portar-te al Monestir. Agafa’t al meu coll amb els braços que et duré a collibè Així podrem caminar més ràpid i arribar abans.- Amb l’ajut de l’Alfons i aprofitant el desnivell de la vessant sud del Cavall Bernat, pogueren pujar el cos del Manel. La cama trencada ballava sobre el pit de l’Andreu i quan arribà duia tot el davant de la camisa tacada de sang... La distància fins al funicular de Sant Joan no era massa gran, encara que amb el pes del Manel es féu gairebé insuportable. Tot i anar corrents, hagueren de descansar un parell de vegades i repetir l’operació de carregar el Manel a les espatlles de l’Andreu. Per sort el desnivell existent en el trajecte era petit. Mentre anava caminant amb el cos de Manel a l’esquena, l’Andreu no podia estar-se de recordar la primera vegada que estigué a Montserrat. Era molt petit llavors. Potser tenia només 10 o 11 anys. Fou en una excursió que organitzaren tota una colla de veïns i amics de la família. Llogaren un autoòmnibus d’aquella època amb 20 places que patí moltes dificultats per pujar fins al monestir i moltes més encara, baixant. Quan arribà a l’esplanada davant del Monestir i baixà de l’autoòmnibus, l’Andreu es quedà bocabadat davant d’aquelles muntanyes tan estranyes i misterioses que es dreçaven de forma tan agosarada cap al cel. L’Andreu quedà tan meravellat que sempre més sentí la crida de la muntanya i el desig de pujar-les fins arribar al seu cim. Una anys després de sentir l’emoció i el descobriment de la muntanya es féu soci del Centre Excursionista del Vallès i començà a escalar.
A l’arribada de l’Andreu, el Manel i l’Alfons, a l’estació superior del funicular de Sant Joan els esperaven uns frares que havien presenciat l’accident del camí estant. De seguida els ajudaren i menaren el Manel a la infermeria del Monestir, on li feren una primera cura. Un cop acabada aquesta, i mig endormiscat pel calmant que li havien fet prendre, el ficaren a una ambulància i el portaren directament a Sabadell, on se’n féu càrrec el Dr. Casals, traumatòleg molt reconegut a la ciutat, especialitzat en temes esportius ja que tractava les lesions dels futbolistes del Centre d’Esports Sabadell. L’endemà mateix l’operà. La intervenció fou molt complicada però el doctor Casals se’n sortí i va aconseguir recompondre-li el genoll i la ròtula. Després de mesos de cura i de recuperació, el Manel va aconseguir poder caminar, gairebé com una persona normal, tot i que li quedà una petita coixesa...

Poc temps després de l’accident esclatà la guerra. Mai més cap dels tres companys de cordada tornaren a escalar...