Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. La pressió del comissari polític Llorenç Martí.

Un relat de: Galàxia
5 d’octubre de 1938 (I).
La pressió del comissari polític Llorenç Martí

-Què et sembla el temps ?-preguntà l’Albert, però sense esperar la resposta de l’Andreu continuà dient:-Em fa l’efecte que ve pluja. Cada cop els núvols són més foscos. Ja pràcticament no s’hi veu per caminar. Haurem d’aturar-nos i prosseguir la marxa de dia. Encara no hi ha gaire moviment quan comença a clarejar i això ens pot permetre avançar una mica més. Jo m’aturaria ara. No fem res més que ensopegar amb pedres, arrels i matolls de tota mena.

-Caminem una mica més encara.-li suggerí l’Andreu- Queda molt de temps perquè claregi. Cal que caminem molt poc a poc, per evitar caure.

Després begueren a galet un cop més de la bóta. La guardaren a la motxilla i reprengueren la marxa. Als pocs minuts de tornar a caminar començà a caure un plugim mínim, molt suau.

-I ara pluja, i nosaltres sense res per protegir-nos. Ni una trista capa.-protestà altre cop l’Albert.

-No rondinis, Albert.- li contestà l’Andreu.- No hi podem fer re. Només podem seguir avançant. Quan ens aturem cercarem un bon aixopluc.

La pluja anà augmentat la seva intensitat. Anaven ja ben xops i encara que el fred no era massa intens, la mullena es notava força. Al final van decidir parar-se. Van trobar unes lloses molt grans que formaven just al tocar el terra una petita balma, suficient per encabir-los asseguts. Van llançar-se dins de la petita espluga. Es tragueren la camisa i els pantalons i com que portaven més roba dins de la motxilla, pogueren mudar-se del tot. Després, gairebé a les palpentes, ja que no s’hi veien gens, estengueren la roba mullada al fons de la cova, perquè almenys, malgrat la humitat existent, s’assequés una mica. Encara que no feia massa fred, es posaren ben junts per tal d’escalfar-se un a l’altre i treure’s la humitat de sobre. Decidiren menjar un petit entrepà i esperar que es fes de dia. L’Albert havent menjat es posà a clapar intensament. Estava molt, molt cansat. Començà a fer-se clar. De la balma estant l’Andreu observà com la pluja de tardor anava amarant tot el bosc. Després d’estar una bona estona esguardant l’aigua de la pluja regalimant pels troncs dels arbres, decidí ajaçar-se i descansar, sense arribar a adormir-se. Es col•locà la motxilla darrere i deixant anar el cos enrere, repenjà el seu clatell sobre el coixí improvisat. Respirà pregonament i poc a poc anà recordant la seva arribada al front de Siétamo, un poblet situat a penes a 6 ó 7 quilòmetres de la ciutat d’Osca.

Era la tardor de 1936. Feia ben poc que s’havia format l’exèrcit popular de la República amb la intenció de rellevar les milícies anarquistes que després del 18 de juliol intentaren arribar a les tres capitals aragoneses, i alliberar-les dels militars que s’havien aixecat en aquestes tres ciutats contra el govern legal de la República. Però davant d’unes tropes regulars ben organitzades, una colla de milicians gens avesats a la guerra, poc pogueren avançar. El front restà durant molt de temps, ben a prop de les tres capitals aragoneses. Les tropes d’ambdós bàndols per tal d’estabilitzar els fronts cavaren trinxeres. Quan l’Andreu arribà al front, aquestes ja estaven ben fetes en forma de ziga–zaga per tal d’assegurar que la caiguda d’un obús dins de la trinxera causés el menor nombre d’estralls. Malgrat tot, les noves unitats arribades prosseguiren durant les primeres setmanes l’ampliació de les trinxeres.

La vida dins d’aquests caus era molt avorrida. No passava res, llevat d’algun tret perdut d’en tant en tant. A vegades se sentia en algun lloc proper del front un intercanvi intens de trets de fusells i de metralladora. Després de molt xivarri la trinxera tornava a l’estat de calma. Costaven de passar els dies. Els omplien amb les guàrdies, les xerrades amb els companys sobre el que farien quan acabés la guerra, i passant moltes estones recordant els seus parents, els seus amics, i la promesa, si la tenien. Era l’únic que els animava a seguir trampejant la situació. Aquests llargs períodes de calma eren adients també per escriure cartes a la rereguarda. L’Andreu rebia i contestava les de la Roser,

Un dia el tinent de la companyia, sense cap avís previ, els reuní per informar-los que en les properes hores iniciarien una ofensiva contra les línies franquistes. La idea era conquerir un petit pujolet que es dreçava a uns cents de metres d’on estaven, ja que des d’aquell punt força encimbellat, rebien contínuament ràfegues de metralladora que els hi causaven massa baixes. En aquesta línia de front la posició de les trinxeres de l’exèrcit popular era molt feble. Si conquerien el petit puig on estaven ara instal•lats els feixistes, la situació seria molt més favorable de cara a iniciar més endavant una penetració en direcció a Osca. L’atac a les línies enemigues s’havia convingut iniciar-lo a les 12 del migdia. A partir de les onze estava previst que l’artilleria i sobretot els morters, castiguessin les trinxeres de l’enemic que ocupava el pujol. L’horari del bombardeig de les línies enemigues es complí amb puntualitat, i després de sentir una bona estona els espetecs de les bombes de l’artilleria, a les dotze en punt, els oficials de l’exèrcit de la República, pistola en mà, donaren l’ordre de saltar el filat metàl•lic que protegia les trinxeres pròpies i iniciar l’atac. Els comissaris polítics amb la pistola carregada i muntada empenyien tots els soldats a saltar a camp obert. Arreu ressonaven el crits dels comissaris forçant a sortir a lluitar:

-El que nos salti fora de la trinxera me’l carrego aquí mateix. Tots per la República i contra els feixistes!. Endavant !. A l’atac !

Hi havia ben bé un quilòmetre de distància fins arribar a les línies enemigues, però a penes recorreguts uns dos-cents o tres-cents metres, les metralladores enemigues començaren a vomitar foc, escombrant de nord a sud tota la línia d’avenç de l’exèrcit republicà. Era evident que la preparació artillera no havia aconseguit desmuntar cap dels potents nius de metralladora dels feixistes. De seguida els ferits començaren a cridar pregant ajut i a demanar als sanitaris que els evacuessin. Els que havien caigut més a prop de les línies republicanes pogueren ser recollits i evacuats amb civeres, però els que estaven més endavant, es quedaren hores i hores demanant ajut. Resultava impossible arribar fins on estaven ja que només saltar fora dels esvorancs que havien deixat els obusos, rebien un intens tiroteig des dels nius armats situats dalt del pujol. Resultava totalment impossible seguir avançant. Veient que no era possible acostar-se a les trinxeres enemigues, el comandament de l’ofensiva ordenà la retirada. Quan veieren els ferits que se’ls abandonava al mig dels dos bàndols, encara cridaren i gemegaren més. Alguns, ferits de gravetat, poc a poc anaren baixant la intensitat del seus planys fins que callaren del tot. Quan es féu fosc i no era ja possible ser vistos des de les trinxeres feixistes, els sanitaris de l’exèrcit popular saltaren a camp obert i pogueren recuperar els ferits i els morts. L’atac fou una temeritat i una completa estupidesa ja que produí moltes baixes sense poder avançar, ni tan sols debilitar, la línia enemiga que seguí col•locada dalt del pujol, i des d’on seguí metrallant les línies de la República a cor que vols. Aquest atac fou a parer de l’Andreu, la primera mostra de la incompetència dels comandaments de l’exèrcit popular.

L’Andreu seguí recordant el seu bateig de foc en el front de Siétamo. Per sort, no anava en un dels escamots més avançats, i quan es donà l’ordre de recular, no es trobava pas massa lluny de les seves pròpies trinxeres. Clavat al terra, cercant els més petits clotets del terreny que el poguessin protegir, sentí sovint els xiulets de les bales passant-li per sobre de la seva esquena i impactant a terra ben a prop d’ell; Però aconseguí salvar-se d’aquesta primera acció de guerra.

Els següents dies li tocà presenciar dins de la trinxera la mort d’un parell de camarades per bales perdudes llançades pels nius de metralladores d’aquell pujol inassolible. Una de les morts fou la del Pep Ullastrell. Un xicot alt i esprimatxat de Cardedeu, Vallès oriental, amb el que havia mantingut una molt bona relació. El Pep Ullastrell era molt faceciós i sempre feia xerinola, amb qualsevol motiu. Se’n reia de tothom, sobretot dels comandaments. A tots ells els hi havia posat un motiu força escaient. Abans de la guerra treballava en un bar de la seva família, i es veia que estava acostumat a tractar gent de tot tipus. Sempre feia broma de tot i explicava mil i un acudits.

-Doncs sí. -Deia per justificar-se el Pepe Ullastrell-. Me’n ric del mort i del qui el vetlla. Almenys d’aquesta manera anem passant els dies en aquest cony de catau de merda. Si no ho fes així jo crec que em tocaria ben aviat del bolet...

El Pep de Cardedeu morí sense que ningú se n’adonés. Sovint se sentien trets aïllats a una banda i altra de la trinxera, i al capdavall, va esdevenir un fet tan habitual, que cap dels combatents en feia massa cas quan els sentia, protegits com estaven pels mur exterior de les trinxeres. Però no sempre fou així...El Pep després de rebre la mortal ferida es quedà arraulit al seu lloc. A la poca estona un dels amics del Pep s’adreçà a ell per demanar-li alguna cosa i com que no contestava s’acostà i s’adonà que tenia un esvoranc al front d’on rajava un filet de sang que li tacava tota la cara, i li embrutava l’uniforme De seguida els companys demanaren ajut als sanitaris, però no hi va haver res a fer. La mort, van dir, havia estat pràcticament instantània. Tots els companys de la companyia dins la trinxera es quedaren una llarga estona rumiant el fet en silenci, fins que a la poca estona un seguit més intens de ràfegues de metralladora els obligà a agafar els fusells i acostar-se al filat metàl•lic. Quan cessà l’atac ja s’havien endut el cos del Pep Ullastrell.

Aquella nit l’Andreu i L’Albert gairebé no pogueren dormir gens, tot recordant les facècies del company i la seva sobtada desaparició.

Seguia plovent pausadament mentre començava a clarejar per l’est. L’Andreu palpà la roba estesa a dins de la balma, i comprovà que s’estava assecant una mica. Pensà que potser acabaria fent-ho en el dia que els hi quedava d’estar-se arrecerats. L’Albert seguia dormint com un beneit. El bosc romania en un silenci absolut, Només d’en tant en tant se sentien les gotes que queien a terra des d’una bona alçada, després d’haver regalimat fins al cantell de les pedres i de les branques dels arbres. Begué un petit glop d’aigua de la cantimplora i repenjant el cap altre cop contra la motxilla, tornà a recordar aquells primers mesos al front de Siétamo.

Una altra vegada en una nova sortida del batalló a camp obert, resultà ferit. Fou ben poca cosa, només una petita ferida al cap a causa de l’impacte d’un petit tros de metralla o d’un roc impulsat per un obús. Sagnava moderadament, i de seguida fou evacuat fins a l’hospital de campanya. La ferida no tenia cap profunditat i es resolgué amb un petit nombre de punts de sutura. L’endemà visitaren l’hospital els comandaments de la divisió i el condecoraren per la valentia “demostrada” en l’atac dels dies anteriors. Fins i tot hi havia dins del seguici militar un fotògraf de premsa que treia fotos per poder-les publicar als diaris de la rereguarda. Això fou el que li explicà la infermera a qui li preguntà el motiu de fotografiar els ferits. La República mancada d’èxits militars, i perdent terreny un mes si i l’altre també, tenia necessitat de bastir una propaganda que contrarestés la realitat d’una lluita desigual, entre un exèrcit professional format en molt bona part per tropes colonials avesades a fer la guerra a Àfrica i uns aprenents de soldats aplegats de pressa i corrents dins de l’exèrcit popular. La República es malfiava tant dels militars que no se sumaren al cop de Franco, que rebutjà donar-los el poder de les unitats del nou exèrcit Les autoritats polítiques pensaven que davant una correlació de forces desfavorable, els militars preferiren salvar la vida i no sumar-se a la revolta de Franco. I només per aquesta sospita els apartà, pràcticament a tots, dels comandaments del nou exèrcit. La conseqüència de tot plegat era que en aquells mesos resultava de vital importància per a l’exèrcit popular formar oficials i els propis comissaris polítics cercaven dins de les unitats, persones un xic preparades, amb estudis, disposades a traslladar-se a l’Escola de Guerra de València per fer els cursos de comandament de tropes.

L’Andreu estigué encara uns dies a l’hospital de campanya i allí rebé la visita del comissari polític de la seva unitat. Es deia Llorenç Martí i era cuiner de professió. Tenia força més edat que els soldats de lleva ja que passava bé dels 30. Era una mica grassonet amb un ventre que devia haver anat afaiçonant a base de picar a les cuines on havia treballat. Era molt bru i força pelat de cap. Encara que el poc cabell que encara lluïa era ben negre i brillant. Tenia una cicatriu molt pronunciada a la mà esquerra, ocasionada segurament per una escapada de ganivet tot pelant patates o un altre ingredient alimentari fet servir en els restaurants, Com gairebé tots els comissaris del front era membre del PSUC, el partit que és constituí a primers del 1936 a Catalunya, com a resultat de la unificació dels socialistes i els comunistes que tenien com a model la revolució soviètica dels bolxevics. El Llorenç Martí era un home totalment convençut de les seves idees i amb una decidida disposició a immolar-se per elles. Era una revolucionari amb un model clar al cap: assolir la revolució proletària i establir la seva dictadura contra els rics i les classes elevades. Però evidentment abans d’assolir aquesta fase calia vèncer els feixistes que s’havien sollevat contra la República.

El comissari Llorenç Martí agafà una cadira de les que estaven arrambades a la paret i s’acostà al llit de l’Andreu. Era una sala força gran per encabir ferits, però per sort, en aquells moments, la majoria de llits romanien buits. Els ferits greus havien estat evacuats cap a la rereguarda i els lleus estaven sent donats d’alta. El comissari Martí després d’interessar-se pel seu estat de salut, li començà a rentar el cervell sobre la necessitat que tenia l’exèrcit de disposar de bons oficials, després de la traïció dels comandaments de l’exèrcit professional. Ell, li digué, havia llegit els informes que tenia dels soldats de la divisió, i coneixia que l’Andreu estava estudiant la carrera d’aparellador a la Universitat de Barcelona. Això volia dir que posseïa un nivell suficient de coneixements tècnics per poder assistir amb aprofitament a les classes de l’Escola de Guerra de València i esdevenir un bon oficial.

-Em sembla que és una excel•lent oportunitat per a tu. L’exèrcit popular amb l’ajuda militar de la solidària Unió Soviètica, que ha començat a arribar a cabassos, acabarà amb aquesta colla de militars feixistes. No et càpiga cap dubte...-.Féu una pausa per continuar tot seguit amb més abraonament- és evident que els oficials de l’exèrcit popular, esdevindran els artífexs d’aquest èxit. Què et sembla si en formes part d’aquest grup d’escollits ?- li preguntà- Només cal que demanis el trasllat signant aquest papers que porto a la cartera.

El comissari Llorenç Martí obrí la cremallera de la cartera i n’extragué uns papers, però l’Andreu rebutjà d’immediat l’oferta. No podia dir que ell no combregava amb els ideals de la República, que no era d’esquerres i que tampoc se sentia catalanista. En realitat ell havia viscut al marge de la política en aquella època tan convulsa de la República. Ell només havia estat pendent dels seus estudis, de la seva afició al muntanyisme, i treballant a la petita empresa constructora que portava el seu germà gran, el qual s’havia hagut de fer càrrec amb només 23 anys, quan de sobte el seu pare morí d’accident a mitjans de 1932.

Al final. l’Andreu es disculpà pel seu rebuig a anar a l’Escola d’Oficials al•legant que ell no tenia cap esperit militar, ni pensava viure de la milícia i afegí:

-Vinc de família de menestrals. No conec ningú a prop meu que hagi estat militar i a més a més no em veig amb cor de manar gent.

El comissari Llorenç Martí li tornà a repetir que la República necessitava gent preparada, però decidí no forçar-lo massa en aquella ocasió. Pensà que potser fora de l’ambient de l’hospital li seria a l’Andreu Pallerols més fàcil reflexionar i decidir sobre el seu futur. De tota manera volgué recalcar-li un cop més la importància del tema tot dient:

-Bé. Potser necessites més temps per consultar-ho o per fer-te cabal de la situació. Rumia-t’ho, però pensa que és una bona oportunitat, ja que l’exèrcit popular necessita després de la traïció de bona part dels comandaments de l’exèrcit, persones preparades per assumir la direcció de les unitats de guerra i tu sense cap dubte estàs preparat, perquè ets un universitari. Tu creus que persones com jo, que a penes si sap les quatre regles i escriure malament una carta pot dirigir una companyia ?. Jo vaig entrar d’aprenent de cuina amb dotze anys, i ja no em va vagar anar a estudi. Tu en canvi...és diferent. Amb els teus coneixements tècnics podries ser un bon oficial d’artilleria o d’aviació o de qualsevol arma.

Un cop dit això, s’aixecà de la cadira i se n’anà desitjant-li que es recuperés com més aviat millor. Però abans de traspassar el llindar de la porta afegí:

-Pallerols. No oblidis l’excel•lent oferta que t’he fet. Ah!. I cuida’t que et necessitem a la companyia ben aviat!-I se n’anà de retorn a la seva unitat al front

Quan l’Andreu tornà a la seva companyia, un cop fou donat d’alta, el comissari tornà a insistir en la idea d’enviar-lo al curs d’oficials. També li comunicà que s’havia decidit traslladar-lo al servei cartogràfic de la divisió, per tal d’aprofitar millor els seus coneixements tècnics. Aquest canvi fou una millora molt important per a l’Andreu, ja que li permeté evitar la majoria d’accions a primera línia de front. Quan venia una ofensiva li tocava preparar petits plànols de cada zona per a ús de cada batalló. Al servei de cartografia rebien els grans fulls cartogràfics de la contrada, però això era molt perdedor per al comandament de cada unitat, que restava en un petit rodal d’aquell gran mapa. Tot el treball es feia a mà i comportava moltes hores de dibuix. Malgrat tot, quan s’havia acabat la feina cartogràfica es reintegrava a la seva unitat.

La pressió del comissari damunt de l’Andreu no s’aturà fins que els traslladaren al front de Belchite per a l’ofensiva que permeté a la República conquerir aquella ciutat. Però això s’esdevingué ja a l’agost de 1937.

Una de les darreres vegades que el comissari Martí el pressionà, fou un matí de primavera del 37. Era un dia esplèndid i el camp ressec d’Aragó verdejava fins i tot una mica, després de la pluja dels primers mesos de l’any. Ell estava dibuixant, repenjat sobre un tauler, quan de sobte sentí que algú cantava darrere seu el Cara el Sol, l’himne de la Falange. Sentí que el Llorenç Martí li deia amb una veu ronca i forta.

-Què, Pallerols, la coneixes aquesta cançó ?. Es la dels teus, oi?. Ja sabem que la teva família té una empresa de construcció que ha estat col•lectivitzada i ara és en mans dels sindicats. Ets de dretes, oi? I potser fins i tot ets seguidor del Franco o dels falangistes, M’equivoco potser?...Segurament per aquest motiu et negues a anar a l’escola de guerra de l’exèrcit popular a València.

L’Andreu se’l tragué de sobre dient-li que tenia molta feina i que havia d’acabar sens falta aquell mateix matí, els plànols que li havia encarregat el tinent geògraf. Per sort a les poques setmanes la seva unitat fou enviada a ocupar el poble de Codo, ben a prop de Belchite, a 7 quilòmetres només, i perdé de vista el comissari Llorenç Martí. Mai més sabé si caigué mort en alguna acció de guerra o bé si fou traslladat a una altra divisió.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Galàxia

39 Relats

10 Comentaris

27592 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Potser perquè he viscut gairebé tota la meva vida fora de Catalunya, sóc un enamorat de la nostra llengua catalana.
Vaig néixer a Sabadell (Vallès Occidental),, però des que tenia 12 anys he viscut a Madrid. Ara en tinc 63. Hi va haver una època en que vaig estar a punt de perdre la meva llengua de naixença, però me'n vaig adonar i vaig ser capaç de recuperar-la.

El llibre complet que recull tots els contes sobre la vida del Miquel ha estat editat amb el títol de: Retrats de la vida d'en Miquel Casamitjana.
Pot trobar-se a la pàgina web
www.amazon.es/libros
A la 1ª línia de Buscar cal escriure Miquel Casamitjana i clicar el botó IR.

He iniciat la publicació del llibre Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. 75 anys després de l'acabament de la guerra civil, crec que és un bon moment per retre homenatge a les persones que visqueren i patiren aquella horrorosa guerra.

Galàxia