Parlant amb la mare

Un relat de: Galàxia
Parlant amb la mare

Va obrir els ulls i amb molta dificultat va començar a distingir, immers dins una boira blanquinosa, dues o tres infermeres atribolades, movent-se d’un costat a l’altre del llit, consultant els indicadors dels diferents monitors que l’envoltaven. En Manel veia les infermeres gesticular i parlar entre elles baladrejant , però no era pas capaç de sentir-les. Una d’elles, no recordava el nom però sabia amb certesa que la coneixia de feia dies, s’acostà a ell i li adreçà tot un reguitzell de paraules que ell no va ser capaç d’entendre. S’adonà que el sacsejava i li premia amb força el pit mentre cridava adreçant-se a les seves companyes. El Manel anà sentint que la boira que l’envoltava es feia cada cap més opaca i que la llum de la sala anava esmorteint-se i apagant-se a poc a poc. Sense adonar-se’n començà a aclucar els ulls i a perdre completament la noció d’on es trobava. Notà que amb els ulls clucs passaren uns minuts molt llargs, Se sentia desconnectat del tot del llit, de les infermeres, i de la vida d’hospital, on havia romàs no sabia quants, però força dies. No recordava ni tan sols el motiu que l’havia dut a l’hospital. De sobte es veié projectat fora del llit cap avall, com si caigués dins d’un pou molt pregon... Sentí que s’estimbava i queia, queia,... daltabaix, al fons d’un profund avenc. Davant d’ell tot era negre i fosc i només sentia el soroll monòton i repetitiu del degoteig d’una petita deu d’aigua, d’un minso xaragall.. No sabé quanta estona estigué caient, fins que de sobte intuí que començava a frenar-se mentre s’anava acostant al final de l’avenc. Ja ben a prop del terra comprovà que la velocitat del seu cos s’alentia de valent. mentre començava a rodolar sobre sí mateix.. Després perdé la visió del forat per on havia anat caient. No se sentia cap fressa. Passaren uns minuts o hores, no podia precisar quant de temps, i es veié aterrant amb suavitat en el passadís d’una casa vella i força atrotinada. Era un passadís molt llarg i estret, mancat totalment de llum natural. Només eixia una tènue resplendor, un xic esgrogueïda, d’una cambra situada a l’esquerra del passadís. No se sentia cap brogit ni tan sols la respiració de cap persona. Molt a poc a poc s’anà acostant a la cambra d’on sortia aquell filet de llum. S’adonà que sortia per l’escletxa existent entre les portes de l’habitació que estaven només ajustades. Arribà a la seva alçada. Estaven pintades de blanc, i a la part baixa pogué apreciar tot de ditades fosques, deixades sens dubte per infants amb les mans brutes. No se sentia ningú dins de la cambra, només veia el filet de llum groguenca eixint. S’acostà una mica més i acostà el seu ull dret al caire de l’escletxa de la porta, amb l’objectiu de poder albirar el que hi havia dins d’aquella habitació.
Amb molta precaució per tal de no ser sentit, guipà endins. A mà dreta hi havia un llit de matrimoni però dels estrets de només 1,2 metres d’amplada. Dels que es feien servir fa anys abans d’imposar-se l’amplada d’1,5. Acotxada dins d’aquell llit semblava dormir una senyora ja gran amb els ulls clucs. Girà l’ull i sense ampliar l’escletxa existent entre les dues portes, veié que no hi havia ningú més dins de l’habitació. Com més detalls albirava, més tenia la sensació que els objectes de l’habitació li eren familiars, encara que romanien molt llunyans en el record. Amb un xic de por decidí obrir més una de les dues portes i esguardar la part de l’habitació que li havia quedat vedada en la primera inspecció. Molt a poc a poc i amb tota la cura del món per tal d’evitar que grinyolessin les frontisses de la porta, aixecà amb la petita maneta la porta cap amunt i l’obrí 5 o 6 centímetres per tal de poder introduir una mica el caparró fins poder abastar la part esquerra de la cambra. Aguantant la respiració, sotjà si la persona que dormia s’havia despertat. Un cop comprovat que tot romania quiet i en repòs, seguí obrint una de les portes. Definitivament comprovà que no hi havia cap altre persona dins de l’habitació. A la banda esquerra de la cambra hi havia un armari. Posseïa unes formes arrodonides i recolzava al terra amb uns peus de fusta recargolats. L’armari disposava de tres cossos i en els tres hi havia un petit pany amb una clau daurada inserida. A la banda dreta de la cambra, just al costat de la porta i davant per davant del llit, trobà un mirall força gran, de més d’un metre d’alçada. Al dessota, repenjat a l’envà, veié un petit moble tocador amb taulell de marbre. Damunt de la taula, una mica esbarriades, va poder observar tot un esplet de fermalls, collarets i uns cofrets petits de porcellana plens a vessar d’arracades i petits joiells.
Obrí una mica més la porta i féu un petit pas cap endins sense arribar a entrar del tot. Girà altre cop la vista a la dreta i esguardà la dona dormint. Tenia el cabell molt negre i esbullat. Gran part dels rínxols descansaven sobre la coixinera del llit. Malgrat i tenir la cara un xic girada i els ulls aclucats començà a adonar-se que coneixia aquella dona...Després de rumiar una estona arribà a la conclusió que s’assemblava moltíssim a la seva mare... Li resultava difícil recordar la seva cara ja que havia mort feia molts, molts anys, més de cinquanta i ell era aleshores molt jove. Intentà fer venir al seu magí les imatges de la seva mare presents en alguns retrats que encara servava sobre algun bufet o calaixera de casa... De sobte comprovà que la senyora ajaguda al llit obria els ulls i amb veu molt dolça, sense sorprendre’s gens ni mica en veure una persona dins de las seva habitació, li digué:
-Ets el Manel, oi?. Quants anys he hagut d’esperar per conèixer-te de gran. Me’n vaig anar tan jove i tu eres tan menut!. Com he patit pensant en la solitud d’orfes en que us quedàveu, tu i els teus germans, però sobretot tu, el més petit de casa i el meu fill més aviciat...Manel, Manel... Com ha estat la teva vida ? Has estat feliç ?. T’has casat i tingut fills ? De què t’has mort ?. Potser també del ronyó com jo?...
El Manel es quedà bocabadat, sense capacitat de balbotejar cap resposta. Aquella persona era doncs la seva mare?. Havia mort i viatjat fins a trobar-se amb ella ?. I per tant si la veia a ella podria també trobar i parlar amb totes les persones estimades que havien anat desapareixent al llarg de la seva vida: el seu pare, els seus germans, els seus millors amics?.
-Si,- tornà a parlar la seva mare- No saps on ets. ..I ni tan sols recordes si en realitat et vas morir. Mai ens recordem que hi ha un moment en el que perdem definitivament la vida. El llindar entre la vida i la mort és molt estret i el desenllaç és sempre molt sobtat. Tant, que ens fa dubtar d’on ens trobem. Però sí: Ets mort. S’han acabat per a tu els problemes i els afanys terrenals. Tu ja només pots esguardar i vigilar el que passa als teus, però en cap cas pots intervenir. Som ja història i no podem tornar ja mai més a viure. Molts ens planyem de la mala sort que ens va portar a perdre la vida tan joves, o en un accident sense importància, però ja no hi ha res a fer. En el meu cas si hagués viscut nomes alguns anys més no haguera mort. La medecina de seguida va inventar el que se’n digué ronyó artificial i més endavant la diàlisi que va permeté superar totes les insuficiències renals per compromeses i greus que fossin. Ara, rai, ja ningú es mor dels ronyons. Fins i tot es fan transplantaments amb molta senzillesa. Però llavors, estàvem encara en la postguerra i el país vivia totalment aïllat dels països europeus...però de què serveix queixar-se! Això ja no té pas remei! Digue’m Manel: Has estat feliç? T’has casat i tingut fills?. Es guanyen bé la vida o els hi has pogut deixat un bon coixí on repenjar-se ?
El Manel es començava a refer de la sorpresa del ràpid trasllat des del món dels éssers vius, i començava a avenir-se amb el fet que havia mort a l’UCI d’aquell hospital, tot envoltat d’infermeres. Ara recordava les darreres hores. L’accident, la caiguda a la calçada, el cop al cap tan fort que el deixà estabornit a terra fins que el recolliren i l’ingressaren a urgències. No sabia quant de temps havia transcorregut des de l’accident fins a l’instant del traspàs. No tenia cap certesa d’haver pogut veure ningú de la seva família. Allí al món quedarien la seva dona i els seus dos fills, noi i noia, ja ben grandets però vivint encara a casa per causa de la terrible crisi econòmica que els impedia trobar una feina estable i decent.
-Bé, mare. –contestà el Manel- La situació econòmica d’ara no té res a veure amb la d’abans. Hi ha molt d’atur des de fa anys, i una gran majoria de joves, tot i que estan molt preparats, no troben feina i la poca que hi ha és temporal i està molt mal pagada. Per sort tant jo com la meva dona, treballem. Bé, jo haig de dir ja que treballava, malgrat passar dels 60. Perquè una altra cosa que passa ara amb la crisi és que les empreses es desempalleguen dels treballadors més grans, perquè cobren molt i els substitueixen per gent jove, més preparada i amb molt menys sou. Però els he pogut deixar una bona casa, una segona residència en un poblet prop de la Costa Brava, un pla de pensions més aviat minso i escarransit. També tenia una assegurança que en cas de mort els hi ha de donar una important quantitat de diners. En fi. Ja són grans. Els meus fills passen dels 25. S’havien d’espavilar tard o d’hora. No va ser com en el meu cas: Vas morir tan jove tu...
-No vaig tenir gaire sort a la vida. –contestà la mare- El meu pare també va morir molt jove..deixant-nos tots amb una mà al davant i una altra al darrere. Ens vam haver de posar a treballar ben jovenetes. En aquells anys, el tèxtil no parava de créixer. Les fàbriques treballaven de nit i de dia sense parar: tric--trac , tric--trac. Per tot arreu on anaves senties els telers teixint, fins i tot quan et ficaves al llit i repenjaves el cap sobre el coixí, els seguies sentint: barrim-barram, barrim-barram...i després la guerra, la terrible guerra que durà tres anys. Vivíem plens de misèria i morts de fam. La mare es morí llavors. No poguérem fer res per ella. Valia tan poc la vida en aquells anys... Només intentaven salvar la dels joves que havien d’anar a lluitar a la guerra...He viscut molts pocs anys feliç. Potser només els primers anys de matrimoni. Estimava molt el teu pare..però ben aviat, poc després de tenir-te a tu, vaig començar a patir dels ronyons. Va ser un anar-se morint d’en mica en mica, enverinada cada cop més per la insuficiència renal que patia. Me’n vaig anar d’aquest món amb una gran recança i angoixa per tots vosaltres i també per deixar sol el teu pare, al davant del negoci i amb tres fills per criar.-
Va deixar d’enraonar una estona. S’ensalivà els llavis que tenia ja força secs de tant parlar i seguí rumiant en veu alta:
-Però el teu pare no va trigar pas massa a casar-se. De fet jo crec que ja em feia el salt amb la teva madrastra quan jo estava malalta al llit...Van ser tants mesos d’anar-se morint d’en mica en mica. Espero que fos una bona segona mare per a tu...
-Sí,-contestà el Manel- però mai hi hagueren els vincles de sang. Per a tots els germans tu eres l’única mare. A més a més, la madrastra no durà pas gaire. Es morí d’un accident ben lamentable. Va sortir al carrer i en travessar-lo un vehicle la va enxampar de ple i la va aixafar. No hi va res a fer. Després d’allò el pare ja no es tornà a casar mai més. Encara que jo sé que tenia amigues que veia sovint. Però mai les va portar a casa.
-Sens dubte, el teu pare va tenir molt mala sort en la vida.-contestà la mare- Encara que es va poder guanyar bé la vida... Va arreplegar uns bons anys amb un excel•lent desenvolupament del país, que estava molt mancat de tot després dels anys de postguerra i d’aïllament internacional...
El Manel va interrompre la seva mare. Sentia ara necessitat, un cop s’havia refet del canvi dramàtic de la situació, de saber més de com s’organitzava aquesta segona vida fora del món terrenal. I li etzibà directament:
-Els veus mon pare, i la meva germana que va morir?. Parles sovint amb ells ?.
-No, no és fàcil, contestà la mare- Normalment no veus ningú i romans en un estat com de postració o de letargia gairebé sempre. No saps ni tan sols quan et despertes, el temps que ha passat des que et vas adormir... A vegades tens capacitat si ho desitges molt intensament d’albirar el que passa allà al món del humans, però és només una ullada des de molt lluny. Jo per sort he pogut seguir una mica la meva família, els meus germans, els meus pares, i tu... el meu fill més estimat..., però només molt de tant en tant. No recordo haver estat amb ningú de la meva família parlant tant com ho estic amb tu ara. Ni de tan a prop com ens trobem tu i jo...No se qui, ni què controla tot això. Hi ha tanta gent morta !. Molta més que no pas la que està vivint ara mateix...-
I un cop feta aquesta reflexió fità fixament el Manel i li donà aquest consell:
-T’has d’anar acostumant a aquesta situació. Som com un zero a l’esquerra. Ja hem viscut i no tenim res més a fer. Estem com adormits sempre, encara que algunes vegades de tant en tant puguem mantenir algun contacte visual amb el món que vam deixar...
Ja feia una estona que el Manel començava a tenir una visió un xic borrosa de la seva mare, de l’armari situat a la banda esquerra, i de la resta d’objectes de la cambra. Alhora que anava perdent la visió, també li resultava molt difícil poder seguir la conversa i les frases que deia la seva mare. De sobte, la imatge de l’habitació desaparegué completament i el Manel es veié precipitat fora de la cambra. Un cop fora, veié que el passadís no estava pla sinó que s’inclinava cada vegada més com si s’hagués obert en un dels extrem un gran esvoranc. Tot seguit sentí que relliscava envers la gran escletxa que s’obria al final del passadís. Arribà a l’extrem i sentí que s’estimbava caient cada vegada més ràpid tot envoltat dels mobles del passadís. Començà a caure al costat d’un petit bufet i d’un mirall en forma de cor envoltar d’arabescos recargolats i daurats. També queia cap avall un estret i llarg pitxer que encabia uns lliris blancs que desprenien una flaire intensa de primavera. Però el Manel ja no pogué veure cap més detall dels objectes del passadís. La caiguda ara era veloç mentre començava a rodolar sobre si mateix com si hagués entrat en una espècie de remolí intens i sobtat. A la poca estona començà a sentir-se envoltat d’una llum blanca cada vegada més enlluernadora que l’obligava a aclucar del tot els ulls. Ja no era capaç de distingir cap dels objectes del passadís. De sobte sentí que s’apagava tot fins i tot desaparegué el brogit de l’estimbada. Tot restà en quietud i sentí que queia al terra lassat per l’esbalçada de tanta estona. Sentia que li venia molta, molta son. I s’adormí...
-Manel, Manel!! Torni, torni ! -era la infermera que cridava els seus companys.-Ja torna, ja recupera el pols i les constants... Ja respira altre cop!...Per fi, després de tanta estona de pensar que se n’anava...l’hem pogut recuperar!!.
Als pocs segons després de tants massatges al cor i al pit, el Manel sentí que revivia i tornava a l’habitació de l’hospital. Obrí els ulls i es veié envoltat de personal sanitari: Dues o tres infermeres, i un parell de metges.
-Ja obre els ulls. Ho hem aconseguit!! L’hem pogut salvar.-Digué joiosa d’alegria una de les infermeres- Instants després veié que una altra infermera s’acostava i li posava una injecció a un dels tubs del petit connector que duia enganxat amb esparadrap a la part externa de la mà. De seguida s’adormí altre cop. No sabé quantes hores estigué en aquest estat. Però quan es despertà es veié envoltat per persones que no portaven bates d’hospital. Ben aviat reconegué la seva dona i els seus dos fills.
-Apa, Manel !. Com ens has fet patir. Els metges t’han donat per mort un bona estona !. Ens han dit que el teu cervell no responia a cap estímul. Semblava que ja havies fet atots i te n’anaves d’aquest món. Però sortosament no ha estat així. Els metges són ara optimistes. Pensen que el pitjor ja ha passat i que et recuperaràs del tot.
El Manel sense poder-ho evitar va començar a sentir que els ulls li espurnejaven. Havia tornat de la mort i tornava a sentir i estar amb els seus. ..Però també estava convençut que havia estat amb la seva mare... la seva estimada mare amb la qui tan poc temps havia pogut conviure de petit...

Comentaris

l´Autor

Galàxia

39 Relats

10 Comentaris

27575 Lectures

Valoració de l'autor: 9.86

Biografia:
Potser perquè he viscut gairebé tota la meva vida fora de Catalunya, sóc un enamorat de la nostra llengua catalana.
Vaig néixer a Sabadell (Vallès Occidental),, però des que tenia 12 anys he viscut a Madrid. Ara en tinc 63. Hi va haver una època en que vaig estar a punt de perdre la meva llengua de naixença, però me'n vaig adonar i vaig ser capaç de recuperar-la.

El llibre complet que recull tots els contes sobre la vida del Miquel ha estat editat amb el títol de: Retrats de la vida d'en Miquel Casamitjana.
Pot trobar-se a la pàgina web
www.amazon.es/libros
A la 1ª línia de Buscar cal escriure Miquel Casamitjana i clicar el botó IR.

He iniciat la publicació del llibre Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. 75 anys després de l'acabament de la guerra civil, crec que és un bon moment per retre homenatge a les persones que visqueren i patiren aquella horrorosa guerra.

Galàxia