Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. Tot recordant la família de l'Andreu

6 d’octubre de 1938 (I).
Tot recordant la família de l’Andreu.

L’Andreu no tenia cap dubte que devia seguir pujant, malgrat que com més amunt estaven, més i mes densa esdevenia la boira. Pensava que dalt de la carena i seguint-la era més fàcil apropar-se a França. Quina sort si retrobaven la línia elèctrica !. Seria com portar la brúixola damunt ja que sempre els indicaria el camí vers França. Però amb aquesta boira tan tancada podien estar a tres metres de la línia i no veure-la. Intentà caminar sempre en la mateixa direcció, es a dir, no girar ni a dreta ni a esquerre, ni tenir en compte els accidents geogràfics que es trobessin per davant. Però immersos a la boira, on és la dreta i l’esquerra ?. Sortosament el camí era ara força planer. Ja no hi havia gairebé desnivells. Sens dubte eren dalt de la carena... Prosseguiren potser mitja hora carenejant. Feia un fred molt humit que es ficava dins dels cos. L’Albert anava molt cansat i li demanà de parar i menjar una mica.

-Descansem una estoneta. Aturat, sense bellugar-me, el braç em fa molt menys mal. L’Andreu cercà alguna indret que els hi permetés aixoplugar-se de la intensa humitat que queia. Anaven ja ben xops.

-S’arreceraren sota uns llisars que en arribar a terra formaven una minsa balma i encara que la humitat i el fred era el mateix, arraulits sota els llisars, no sentien tant el vent. L’Andreu, després d’ajudar el seu amic a seure sobre unes pedres planes, tragué l’únic entrepà que quedava i amb la navalla el partí en dues meitats. Li’n dóna una d’elles a l’Albert, que començà a menjar-lo utilitzant el braç que no duia embenat. Després li donà un parell de castanyes pelades. Eren ja les darreres. Dins de la barjola ja només els hi quedava una poma. Els queviures s’havien enllestit totalment. Havien fet curt, molt curt. No calcularen que la marxa i el mal temps els hi faria sentir més gana del normal.

-No convé que ens quedem massa estona quiets, Albert-li pregà l’Andreu-. Fa massa fred i anem amarats d’aigua.

Amb molt de cura, l’Andreu ajudà a aixecar-se l’Albert, Carregà altre cop les dues motxilles ja gairebé buides del tot a l’espatlla esquerra, i amb el braç dret ajudà el seu company. Lentament començaren altre cop a trescar. Amb el pas tan lent que duien, s’havia fet ja molt tard. Passaven de les 4 de la matinada. Els hi quedava poca estona per poder passar aquella nit a França. Si no ho feien haurien de parar i deixar-ho per a l’endemà. Potser amb el descans de tot un dia, el braç de l’Albert milloraria i sentiria menys les sotragades del camí al tornar-s’hi a posar. Però estaven molt alts, dalt del Pirineu.... Podien encara assolir la línia fronterera... Seguiren caminant, perduts sota la boira, més d’una hora. Ja no sabien si havien arribat al molló fronterer o no. A vegades el desig d’aconseguir una cosa molt desitjada i preuada, fa que t’imaginis que ja ho has aconseguit, però la veritat és que anaven tan a poc a poc que encara els hi quedava un bon tros per arribar a la línia fronterera. Faltava poc perquè comencés a fer-se clar... I perduts en el camí, lassats de caminar tant i de dormir tan poc en els darrers tres dies, no s’adonaren i agafaren un camí de baixada com si ja fossin a França i haguessin coronat el Pirineu. La boira es féu menys densa a mesura que anaven davallant i ja a trenc d’alba, amb la primera claror, s’adonaren que a un quilòmetre de distància hi havia un mas envoltat de pletes de bestiar. Era evident que estava habitat. Hi devia viure algú. No tenien certesa de que fossin a França. Si havien passat la frontera, potser podrien demanar menjar i ajut...però si encara no havien traspassat la línia haurien d’amagar-se fins a la propera nit. Quan s’acostaren molt a poc a poc, després d’haver caminat el quilòmetre de distància veieren que una persona estava peixant el ramat de cabres. Als voltants no es veia ningú més. Sobre una pedra plana situada al centre de la cleda, estava abocant un sac de sal. S’acostaren a poc a poc. Amb el soroll que feien les goludes cabres saltant embogides per ser les primeres en empassar-se la sal escampada, el pastor no sentí l’arribada de l’Andreu i l’Albert.

-Perdoni, bon home. Som ja a França?- Preguntà l’Andreu. El pastor es girà i s’acosta a la tanca.

-Ca home, ca!. La frontera corre per aquella serralada- i assenyalà les muntanyes del davant. Encara tenien un bon tou de boira, però es veia que amb la claror del matí anava desapareixent..

- No es veu gaire bé.-prosseguí descrivint el lloc el pastor- Però aquell turó de davant es el Montfalgars que fa frontera. A l’esquerre teniu el coll d’Ares i a la dreta el de Vernedell. Fugiu a França per la guerra, oi?-preguntà, i sense esperar resposta continuà xerrant.

-De dia es veuen molts escamots de carrabiners. Pugen des de la carretera de Molló i caminen al llarg de la línia fronterera. A vegades baixen fins al mas. Es millor que us amagueu i passeu la frontera ja de nit amb la foscor. No hi ha més de 5 quilòmetres des d’aquí fins a la fita i molt poc desnivell. Un hora i mitja tot plegat.

L’Andreu li agraí les explicacions i decidí anar-se’n, com més aviat millor, d’aquella zona tan fàcil de vigilar. Havien d’amagar-se dins del bosc i estar a l’aguait. Així si el pastor els denunciava als carrabiners podien fugir bosc endins.

Amb poques gambades s’allunyaren del mas i entraren de ple a un bosc atapeït d’arbres i matolls on era difícil caminar i avançar. Prosseguiren endinsant-se en la boscúria fins que deixaren de veure la plana on s’estenia el mas. Un cop trobat un lloc adient per descansar i per passar el dia, l’Andreu ajudà a seure l’Albert. Després es despenjà les dues motxilles gairebé buides i s’assegué també. Féu una ullada als voltants i pensà que el lloc on estaven era bastant segur. El pitjor de tot era que no tenien res per omplir el pap. No s’atrevia a sortir del bosc i acostar-se altre cop al pastor del mas per tal de demanar-li alguna cosa per menjar. No volia córrer cap risc innecessari, ja que era fàcil que els escamots de carrabiners el visitessin i els podrien caçar amb facilitat.

Després de deixar passar una estona llarga comprovà que el temps millorava força. El sol lluïa ja plenament i s’anava emportant les restes de boira enganxades als cims de la serralada pirinenca. El vent s’havia calmat força. L’Andreu desitjà des del fons del seu cor, que el temps seguís millorant i que poguessin gaudir d’una bona i serena nit per poder fer el darrer salt a la llibertat. Després d’expressar dintre seu aquest desig, s’adreçà cap el seu amic que feia cara d’esgotat.

-Com et trobes Albert?. Et segueix fent mal el canell ?.

-Em trobo una mica millor- Respongué l’Albert- Sobretot ara que no haig de moure el braç. Estic molt cansat però no se si podré dormir amb aquest dolor.

-Intentaré col•locar-te’l bé. T’aniria molt bé poder dormir unes hores i descansar. Quina llàstima que no tingui cap calmant per ajudar-te a dormir...

Tot seguit féu una muntanya de fulles, molsa i pinassa i posà damunt les dues motxilles buides. Amb molt de compte repenjà el cap de l’Albert sobre el coixí que havia preparat, i l’acotxà una mica el cos amb un jersei i la camisa esquinçada. Per sort el sol començava a penetrar entre els troncs dels arbres i de seguida començaren sentiren un petit escalf. El terra, d’altra banda,.no estava massa fred.

-Intenta dormir, Albert. Necessitem que et recuperis per poder fer demà el pas final a França.

L’Albert aclucà els ulls i intentà descansar. Després d’uns minuts de repòs, aconseguí adormir-se. L’Andreu, en veure’l adormit respirà pregonament, alleujat. Deixà anar el cap enrere fins repenjar-lo a la soca de l’arbre. Aixecà la vista al cel blau que lluïa entre les capçades dels pins negres que emplenaven tota la contrada i pensà que a desgrat de la mala sort de la nit passada, podrien sens dubte assolir l’objectiu la propera matinada. Tant de bo fos així, pensà. Es repetia que sortosament la revinclada de l’Albert no havia tingut massa conseqüències. El dolor fort de les ruptures d’ossos passa amb les hores, sempre i quan l’articulació estigui ben subjectada, i estava convençut que l’embenat havia sortit bé i el cabestrell havia quedat força acceptable.

Després tornà al seu magí l’errada que havien comès. La veritat és que després de l’accident es va trobar tan atribolat i desficiós que no va ser capaç de reaccionar. Per acabar-ho d’adobar, la boira va fer que perdés el sentit de l’orientació. Sens dubte tot això, unit al cansament després de tres dies de dormir malament, ajaçats i amagats sempre al bosc, acabaren de desviar-los de la línia fronterera. Ara s’adonava que en els tres dies de marxa en cap moment s’havien tret del damunt la por de ser descoberts pels carrabiners. Caminaven terroritzats i com més a prop a la frontera, més neguitosos estaven. Portava gravat al cervell el que li va succeir al pobre Manel, un dels companys durant unes setmanes, de l’amagatall del bosc del Montseny. Va resultar que la seva família va pagar una fortuna a un guia perquè l’ajudés a travessar els Pirineus. A primers de juny els seus pares se’l van endur de Viladrau i el van portar fins a una casa a prop de Ribes de Fresser, però el guia que organitzava la partida, estava conxorxat amb el cos de carrabiners i sembla que cobrava d’ambdues bandes. El cert és que a la poca estona de sortir en direcció a França, amb un grup extens de desertors del front i d’altres persones que volien també exiliar-se, els hi va sortir un escamot de carrabiners i els van detenir a tots. Per sort, el Manel, el seu mic, es va salvar de l’afusellament, gràcies a les bones influències de la família amb persones importants del Govern de la Generalitat, però el van condemnar en el judici, a ser internat en un batalló de treball. Aquest fet és el que va impulsar l’Andreu a portar endavant la fugida tot sol, basant-se en els seus coneixements muntanyencs. L’anar pel traçat de la línia elèctrica que va de Vic a França ho portava rumiat des de feia molt de temps. Quan estava al servei de cartografia al front d’Osca un dia desplegant un dels mapes topogràfics de l’exèrcit, se n’adonà de la seva existència i li semblà una molt bona idea el seguir-la ja que no sols anava per una part no massa alta del Pirineu, sinó que permetia fer el recorregut de nit, ja que el fil i les pilastres t’anaven guiant contínuament. Tot això era una garantia per assolir l’èxit en la fugida. Després quan el Pau, el cunyat de l’Albert, li va aconseguir els mapes d’una entitat excursionista, molt menys detallats sens dubte que els de l’exèrcit, va traçar definitivament el pla. Calien tres dies per fer el recorregut entre Manlleu i França i així haguera estat si no s’haguessin vist sorpresos per la caiguda de l’Albert i l’entrada de la boira pixanera després de la pluja. Però tot semblava millorar ara. El pitjor de tot era l’absència de teca. A les barjoles no quedava absolutament res per ficar-se a la boca... L’Albert seguí dormint tot el matí. Realment estava rebentat i sens dubte el descans li venia molt bé per al canell.

L’Andreu repassà un cop més les raons de portar a terme aquella fugida tan arriscada. Es demanà un cop més si també ho havia influït els fets de ser partidari dels ideals d’ordre i seriositat que defensava l’exèrcit nacional davant del garbuix d’idees defensades per la República. Arribà a la conclusió que era evident que influïa a bastament el desig d’apuntar-se al final, al grup dels vencedors de l’enfrontament bèl•lic, fet que li podria assegurar una millor represa d’activitats després de la guerra. La veritat és que estudiant tot a fons era una barreja de moltes coses. Ni ell ni la seva família havien mantingut posicions polítiques en els anys de la República. A casa, el seu pare no parlava mai de política. Amb tot recordava les seves frases, el 2 d’agost de 1931, després d’haver votat afirmativament al referèndum per a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya. Aquell dia el seu pare, que es deia com el seu germà gran, Antoni, reuní els tres fills i els hi digué amb molt de gravetat:

-Avui, crec que he comès un dels major errors de la meva vida. He donat suport a l’aprovació de l’Estatut de Catalunya. He votat amb el cor, però estic convençut que això ens portarà molts problemes en el futur. Tant de bo no haguem de penedir-nos d’haver aprovat aquest Estatut !.

El referèndum fou guanyat pels partidaris del si a l’Estatut amb un 99% de vots favorables i a més a més comptà amb un 75% de participació, però el text convenientment retallat no fou aprovat per les Corts espanyoles fins a primers de setembre de 1932, 13 mesos després del referèndum. Unes setmanes abans d’aprovar-se i entrar en vigor, el General Sanjurjo va intentar fer un cop d’estat, el qual triomfà tanmateix a Sevilla, però que fracassà arreu al mancar-li el suport dels militars d’altres llocs. Els motius que el portaren a aixecar-se en armes, es resumien en una frase inclosa dins del manifest del seu aixecament :”El Gobierno y las Cortes Constituyentes habían llevado a España, al borde de la ruina, la iniquidad y la desmembración”.

El pare de l’Andreu era un menestral. Era un paleta amb unes mans d’artista que estava enamorat de les realitzacions dels arquitectes modernistes catalans. Sovint agafava els fills i els portava a Barcelona a visitar les gran obres dels arquitectes modernistes: Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner...Aviat va deixar la casa on treballava, es va independitzar i començà a fer, a petita escala, panteons i tombes d’estil modernista. Les feia amb ciment i pedretes de colors que anava enfonsant en el ciment tou, formant autèntiques obres d’art plenes de color i d’expressivitat. Va creà una petita empresa a la que incorporà de seguida els seus tres fills. Apart de les obres més artístiques com els panteons familiars, es dedicava també a adobar cases, teulades, etc...

Malauradament, a a primers de juny de 32 el pare de l’Andreu sofrí un accident greu a Barcelona: Intentà pujar a un tren que acabava de posar-se en marxa i sembla que va relliscar i no pogué saltar a l’estrep, sent colpejat i tirat enrere per una de les barres exteriors del convoi. La trompada que rebé al caure d’esquena fou molt violenta, resultant afectat al cap i les primeres vèrtebres del coll. El portaren a l’Hospital de Sant Pau i l’operaren d’urgència, però tenia mala peça al teler i no hi va res a fer. Per sort va recuperar parcialment la consciència i pogué encara pronunciar algunes paraules de comiat als fills i familiars que després d’un dia i mig de recerca per tot arreu pogueren localitzar-lo al Sant Pau. Dissortadament als tres dies va traspassar, creant un veritable problema a la família, ja que el fill més gran només tenia 23 anys i hagué de posar-se al front de la petita empresa constructora, però li mancava l’ofici i la capacitat artística del pare. Per fer front al futur, els altres dos germans hagueren d’ajudar en el negoci el germà gran, i tirar l’empresa amunt, ja que era l’únic mitjà de subsistència per a tota la família.

A partir de 1932 l’Andreu tingué doncs molt poc temps per seguir els esdeveniments de la política. De totes maneres ell es considerava una persona amant de l’ordre i defensava el treball honest i responsable. En aquest sentit els moviments d’esquerres els trobava poc seriosos i empeltats de ganduleria i de manca de serietat. Molt cridar i protestar i poc pencar, és el que havia pensat sempre d’aquests moviments. D’una altra banda, no tenia cap inclinació cap al catalanisme. Ni sentia res important vers la literatura, la llengua o les tradicions del poble català. De jove havia apreciat molt el Sr. Ymbert. Un professor que als dotze i tretze anys li havia inculcat la necessitat de treballar sense defalliment, amb esforç i honestedat davant els entrebancs que et dona la vida.

El tret definitiu que li féu simpatitzar amb les idees dels nacionals, fou la col•lectivització de la petita empresa familiar dedicada a la construcció, un cop fracassat el cop feixista del 18 de juliol a Catalunya. Els sindicats es van fer càrrec de la marxa de les empreses i per poder seguir treballant, els antics empresaris i els treballadors hagueren de recórrer als sindicats, que eren en definitiva els que controlaven les empreses. Tot això representà per als germans una humiliació inacceptable. Però poc hagué de viure amb aquestes dificultats ja que de seguida, un cop constituït l’Exèrcit Popular de la República el 10 d’octubre de 1936, va ser mobilitzat, i després d’un període molt curt d’instrucció a Barcelona, l’integraren en una unitat militar amb destinació Siétamo, al front d’Osca.
Els seus germans, una mica més tard, foren també mobilitzats.