Fugida a França. Memòries de la Guerra Civil de l'Andreu Pallarols. El primer contacte de l'Andreu amb la mort

El sol havia anat pujant i ja era evident que el bon temps havia tornat de ple. La temperatura s’havia enfilat força, donant per acabat el curt període de mal temps que els havia enxampat just en el moment més crític de la fugida a França. Sens dubte, la propera nit, tindrien bon temps per fer el salt definitiu.

L’Andreu tornà a rumiar, un cop més, sobre els motius que l’havien portat a fugir a França. Pensà en la batalla de Belchite. Probablement el moment més dur que havia viscut a la seva vida. Envoltat de morts i d’angoixa, sentint a cada moment que la mort li podia arribar a ell... Tot això el portà a sentir el desig intens de fugir. Uns mesos més tard gràcies als bons contactes que havia fet, van poder desertar amb facilitat i sense riscos, amb permisos per anar a la rereguarda a recuperar-se d’una suposada malaltia. Li haguera agradat que en la llarga estada de 7 mesos al Montseny la guerra s’hagués acabat, però no fou així. I res semblava predir un final ràpid de la contesa. Fins i tot hi havia el risc que s’ampliés a nivell europeu amb l’entrada d’Anglaterra i França al conflicte. En aquells moments, just quan trescaven pel Ripollès camí de França, es lliurava la batalla més cruenta de la guerra: la batalla de l’Ebre, que havia començat com d’altres vegades amb un èxit abassegador de l’Exèrcit Popular de la República. Portaven ja molts mesos combatent a tota la zona de l’Ebre sense que estigués gens clar quin exèrcit en resultaria vencedor. Les primeres victòries fulgurants de l’exèrcit nacional amb les seves tropes professionals i sobretot amb l’exèrcit colonial transportat des d’Àfrica a la península, havien deixat pas a una guerra més intensa, però també a un estancament en les posicions. Un cop perdut per a la República el front nord amb la caiguda del País Basc, Santander, Astúries i també de Màlaga, s’havia aturat la conquesta veloç de nous territoris. L’arribada d’armament rus, tingué un pes decisiu en l’acabament de l’ofensiva feixista. Calgué esperar al 1938 per veure el següent avanç important dels franquistes ocupant Fraga. Lleida i Castelló de la Plana, aïllant Catalunya de la resta de l’Espanya republicana. De tota manera per a l’Andreu era evident que la victòria estava ja cantada a favor del Franco, sobretot després d’haver tallat la unió de Catalunya amb València, i la zona centre. Quant li podia quedar a l’exèrcit de la República per resistir ?. L’Andreu tenia clar que el pas a l’altra banda, amb els vencedors, seria molt curt, ja que la guerra no podia durar ja gaire. Això voldria dir poder tornar a casa seva aviat, i poder reprendre l’activitat de l’empresa familiar. Segurament després de tres anys d’intensa destrucció hi hauria molta feina per a empreses com la seva. Tot això li permetria, ben aviat, poder-se casar amb la Roser, la morena de rínxols ben negres i amb aquella mirada tan dolça...

Havia passat ja molta estona des que l’Albert s’havia adormit. Bon senyal. Era evident que la revinclada no havia estat tan forta, i amb unes hores més de descans, podien esperar poder avançar la propera nit amb més facilitat. El problema era ara poder menjar alguna cosa. No era gens recomanable al seu parer, demanà ajut al pastor que havien trobat de bon matí, ja que això voldria dir que seguien a la rodalia del mas. Tanmateix recordava haver vist que a prop del bosc hi havia plantat un camp de blat de moro. Sense que els veiés ningú, podien arrabassar amb facilitat unes panotxes. No era gran cosa, i els grans de blat de moro sense coure són força durs, però els hi permetria enganyar la gana. L’Andreu pensà que el bestiar prou que se’l menja cru sense problemes i el troben prou bo. És clar que tenen una dentadura molt més potent que la dels humans... El pla era, quan es despertés l’Albert, atansar-se a l’extrem del bosc i després d’assegurar-se que no hi havia ningú pels voltants, entrar decidits al camp i emportar-se unes panotxes de blat de moro. Després amb l’ajut d’un ganivet n’extraurien els grans i se’ls menjarien crus.

El sol els tocava de ple ara i l’Albert acabà per despertar-se.

-He dormit molta estona.- Digué eixorivint-se l’Albert.
De seguida notà el dolor en intentar moure el braç dins del cabestrell.

-Només moure una mica el braç i ja em fa mal tot el canell i la mà. Però per sort, molt menys que aquesta nit. Jo crec que d’aquí unes hores, quan reprenguem la marxa, estaré força millor.

L’Andreu li explicà el pla de sortir del bosc a arrencar uns panotxes de panís. L’Albert li contestà que recordava perfectament haver vist el blat de moro.

-A més a més-afegí l’Albert.-l’octubre es un bon més per collir blat de moro. Som-hi doncs.

L’Andreu tot seguit l’ajudà a aixecar-se del terra, i caminant tots dos sense fer cap fressa, a poc a poc s’acostaren a la sortida del bosc. Sense eixir de la zona més espessa d’arbres, anaren desplaçant-se fins a estar just davant per davant del camp de blat de moro. S’asseguraren que no hi havia ningú enlloc i llavors l’Andreu li digué.

-Ara surto de cop i amb el ganivet tallo unes panotxes. Serà el nostre àpat avui, ja que se’ns ha acabat ja tot.. Tu espera’m que torni.

Tot seguit sortí del bosc i mig ajupit, caminà de pressa els pocs metres que el separaven del camp de blat de moro. Un cop a dins, amagat per la densitat de les plantes, obrí el ganivet que duia a la butxaca i tallà cinc o sis tiges d’entre les que veié amb els grans més esponerosos. Sense fer soroll, anà deixant caure les panotxes sobre la terra. Un cop acabada l’operació de sega, guardà la navalla i collí les panotxes. Després de comprovar un cop més que ningú l’havia vist, girà cua i altra vegada ajupit, penetrà corrents a l ‘interior del bosc. L’Albert l’esperava per ajudar-lo a emportar-se la càrrega amb el seu braç lliure. Feta la repartició, s’adreçaren al seu amagatall on havien deixat els pocs trepans que els hi quedaven. El lloc era adient per passar el dia ja que no estaven massa lluny d’un corrent d’aigua. Només calia baixar una mica pel bosc, fins arribar a un petit rierol que duia l’aigua de la serralada.

S’assegueren i es disposaren a fer un mos de grans de blat de moro. Els trobaren molts durs, encara que amb la fam que els arborava per la caminada nocturna, els trobaren força dolços i saborosos. Després de beure el poc líquid que quedava a la cantimplora, s’hagueren d’aixecar i fer una segona caminada, aquesta vegada fins al riuet a omplir d’aigua les cantimplores. Ja els hi valdria per a tota l’estada en aquell amagatall, sens dubte el darrer abans de passar a França.

Un cop acabat el trist i minso piscolabis, L’Albert convidà l’Andreu a dormir una estona. Ell es quedà quiet, assegut a terra, repenjat a la soca d’un arbre i amb el braç ficat dins del cabestrell. Com que l’Andreu estava molt cansat després de tres dies de trescar i de dormir poc, i sobretot pel patiment de la darrera nit, caigué ràpidament en un profund son que durà potser tres hores. Passat aquest temps rellevà altre cop el seu company que tornà a clapar intensament fins ben entrada la tarda. Tot mirant l’aspecte bonhomiós i innocent del seu company, l’Andreu anà recordant d’altres moments importants viscuts en els seus 23 anys de vida. Entre ells li vingueren aquesta vegada al cap els nombrosos instants d’angúnia i de contacte amb la mort viscuts en els darrers dos anys de guerra. Al capdavall, pensà l’Andreu, amb tanta mort i destrucció hom s’avesava a que els companys i les persones conegudes morissin com a conseqüència d’aquella guerra fratricida. Sense saber perquè, tot recordant els companys traspassats ben a prop seu en els diferents fronts, recordà el seu primer contacte amb la mort:

Feia molts anys ja d’això, ja que ell era molt jovenet llavors. S’esdevingué el 22 de febrer de 1922. Se’n recordava perfectament de la data. A l’Andreu li mancaven només dos mesos per fer els set anys

L’hivern de 1922 havia estat molt fred amb molta neu i pluja a Sabadell. L’avi matern de l’Andreu, que es deia Josep i que vivia a casa, juntament amb els pares i els germans, per causa de les baixes temperatures empitjorà de la bronquitis crònica que patia des de feia anys. Unes setmanes abans, el metge de la família els hi havia dit als seus pares que l’avi Josep tenia mala peça al teler ja que la seva malaltia tenia molt mala solució. Poc temps després d’aquella visita, en la nit del 22 de febrer, li sobrevingué un atac molt intens de tos i de resultes dels esforços d’estossegar se li produí una hemorràgia interna que li provocà una mort gairebé instantània, Només tingué temps de demanar ajut al seu pare, cridant-lo pel seu nom:

-Antoni !. Antoni !. Vine... M’ofego!!.

Però quan el pare de l’Andreu entrà a l’habitació de l’avi Josep, ja no hi va haver res a fer. Ja havia traspassat. Van cridar el metge que certificà la seva defunció. Davant el plors de tots els presents, el seu pare amb el palmell de la mà obert, li tancà els ulls... L’avi Josep tenia 62 anys.

Aquesta mort impressionà vivament tota la família, però sobretot l’Andreu. Per a la mainada la mort es un fet inexplicable, ja que resulta molt difícil d’entendre quan ets menut, que una persona amb la que has estat jugant i convivint, de cop i volta, deixi d’existir per sempre més. A partir d’aquesta data cada vegada que l’Andreu passava per davant de l’habitació del seu avi, li semblava veure’l i sentir-lo enraonar explicant les seves facècies i donant-li els seus consells.

El sol ja iniciava el camí final cap a la posta de cada tarda. La temperatura era agradable. Potser un pèl fresca. Un cop despert l’Albert, els dos companys, començaren a preparar el pla per a la darrera marxa. L’Andreu desplegà el mapa i s’adreçà a l’Albert sense aixecar en cap moment l’esguard del plànol.

-Jo crec que ens trobem en aquest punt.-i assenyalà un lloc ja prop de la carena fronterera. -Per anar al coll de Vernedell, situat a l’est del turó de Montfalgars, jo sortiria d’on ens trobem, ja tard. A les dotze tocades. Encara anant tan a poc a poc com ahir, després de trencar-te el canell, no crec que ens calgui més de dues hores per arribar a la fita fronterera. Jo aniria per la vessant de la carena que baixa cap al sud des del cim de Montfalgars, sempre sense agafar altura ni perdre’n. Crec que es el més segur. Un cop vegem davant la línia fronterera, jo tiraria dret pel centre de la vessant que baixa del cim, evitant el pas pel coll de Vernedell. Sóc del parer de travessar la frontera passades les 3 de la matinada, millor a les quatre. A aquestes hores no crec que hi hagi massa carrabiners movent-se per la frontera amunt i avall...-i aixecant el cap per observar el cel de color blau intens, acabà dient- Hem tingut sort per a aquesta darrera nit. Gaudirem d’ un cel ben serè i amb una lluna plena dalt de tot.

Un cop acabat d’exposar el seu pla li preguntà a l’Albert.

-Com et veus per caminar aquesta nit ?. Vols que et refaci l’embenat del braç, estrenyent-lo més?.

-No, no cal, -li contestà l’Albert-Jo me’l veig ben subjectat, i el cabestrell tampoc s’ha afluixat. Estic segur que aquesta nit caminaré molt millor que anit... Encara queden unes hores de descans abans no comencem la marxa.

-Comença a fer-se fosc.-comentà l’Andreu- Hauríem de menjar altre cop, i preparar alguna cosa pel camí. Què et sembla si ens posem a pelar grans de blat de moro de les panotxes que ens queden ?.

Aquesta vegada per tal que fossin més fàcils d’empassar, decidiren aixafar-los sobre una pedra. L’Albert recordava que les gallines piquen el blat de moro del terra i s’empassen tot el gra d’un cop. Esclar que les gallines tenen pedrer on trituren to el que entra abans d’empassar-s’ho. Després d’aixafar un bon nombre de grans se’ls menjaren. El sistema d’ara era molt millor i permetia assaborir amb més intensitat el gust del panís. Després embolicaren uns grapats de grans de blat de moro en papers de diari i els posaren a les motxilles. Quan van acabar amb l’operació i van haver acabat de sopar, ja era força fosc. La lluna ben plena, estava sortint per l’horitzó est. Decidiren anar a agafar més aigua per si de cas en tenien necessitat en el camí. Tornaren al lloc i s’assegueren a terra altre cop, fent temps per poder iniciar la marxa.

Amb l’arribada de la foscor començaren els xiscles dels ocells dins del bosc. Venien de totes direccions. Sentien piulades a una banda, i de seguida arribava la contesta de l’altra. L’Albert es preguntà si els moixons es comunicaven entre ells. Pensà que potser s’explicaven uns als altres que anessin en compte, perquè dins del bosc hi havia uns intrusos.

-Potser hauries d’intentar dormir una estona més-li digué l’Andreu- És d’hora encara per començar a caminar. Et puc despertar prop de les dotze. A aquesta hora la lluna plena la tindrem dalt de tot. Gaudirem d’una situació excel•lent per començar a trescar, però també ens farà més visibles si hi ha algun escamot de carrabiners no massa lluny. Però no siguem malastrucs...I ara intenta dormir.

L’Albert s’ajagué a terra. Es col•locà bé el canell trencat sobre el pit i intentà dormir. Els ocells pararen també de xisclar i de refilar. L’Andreu tornà a pensar en aquells anys de guerra. No era pas fàcil posar-se d’acord amb d’altres companys per desertar. Mai sabies, si t’adreçaves a algú amb frases derrotistes o bé en contra de l’exèrcit popular, si seria un bocamoll o un confident i li explicaria de seguida el que acabaves de dir a algun dels comissaris polítics; però les llargues estades a les trinxeres fa que aprofundeixis molt amb els companys i puguis acabar compartint aquests plans tan perillosos. Tot això ho fa més fàcil si hi ha soldats que es coneixen des d’abans d’ésser mobilitzats. L’Andreu i l’Albert compartiren els pitjors moments de l’ofensiva de Belchite i ambdós sentiren el fort rebuig per la guerra i la necessitat de fugir. El tema esdevingué més fàcil quan l’Albert es retrobà amb el Carles. Era fill d’un tractant de bestiar que sovint visitava els masos de Viladrau. El Carles treballava d’administratiu en el servei d’infermeria de la divisió. Tot això va permetre que pogués falsificar amb facilitat els salconduits per anar els tres de permís a la rereguarda, fugint de la guerra.

L’Albert es despertà. Aquesta vegada no havia dormit més de mitja hora.

-Ja he dormit prou avui... i ja es fa tard. Estic nerviós. Com va tot Andreu ?

-Estava pensant,-li contestà el seu amic- en el Carles. Jo crec que no es va presentar a la cita l’endemà de desertar, perquè va preferir córrer menys riscos passant la frontera pirinenca sense nosaltres. Si anàvem amb ell, va pensar que era més fàcil que ens enxampessin. A fi de comptes era ell qui tenia els contactes per poder passar a França...Un grup gran és sempre més fàcil d’albirar de lluny estant i avança molt més a poc a poc- parà una estona de rumiar i acabà dient- Espero que tingués sort i passés la frontera sense problemes. A nosaltres ja ens queda molt poc per fer-ho... i espero també reeixir. Serà cosa de menys de dues hores...Confio...si tot va bé...

Ja era fosc i la lluna plena, encara que no massa alta ho il•luminava tot.

-Quina sort poder fer el pas final en una nit tan serena, sobretot després del patiment de la darrera nit! -Li digué l’Andreu eufòric.