Naufragant d'amor

m'encanta... és preciós, curt i precís, dient tot el que has de dir, molt maco.

Els versos són límpids i entenedors, però també molt serens i això és bo.

Si em permets, segons el meu modest parer, en aquest naufragi d'amor hi ha dues parts precises.

La primera amb molta voluntat d'estimar i ser estimada; les paraules que hi surten són precioses i uneixes carícies amb destí a través de les mans. Excel·lent.

La segona és més descriptiva i reveladora. Sobretot, deixes ben clar que el naufragi d'amor ha estat plaent.

Insisteixo, Laia, és la meva opinió davant d'un poema de sentiments vivíssims.
I, tens raó "...el desig no pesa si la il·lusió es fon..." has triat la millor frase: l'essència.
Per fortuna, el teu poema és ple de desig i il·lusió. Una bella peça d'enginyeria d'emocions i vivències. Una aposta nítida perquè tots i totes continuem naufragant d'amor.
Enhorabona i segueix escrivint, Laia!
Petons!

que hagis centrat la intenció del teu poema en les mans, sensuals, un llenguatge, el de les mans, sovint oblidat i tan importants que són en tots els aspectes de les nostres vides.
Enhorabona.

dàctils, dúctils, útils, tàctils, digitalis-poems... elles recorren geografies sensuals, inspeccionen, desperten, encenen, cremen...
ets un volcà sentint i escrivint!
gràcies per tots els teus comentaris i per llegir-me, per a mi els teus ulls són les meves mans.
ptons i una abraçada!

És que estic "a la lluna", jo, esclar!

Quin poema d'amor tan bonic, tan sincer.

Me n'alegro d'aquelles mans i de les sensacions inexplicables, úniques, de sentir-se estimat tan tendrament.

Per a MOLT, MOLTS anys Afrika!

Una abraçada!

perdona'm, perdoneu-me, se m'ha escapat el copiar...

i perdona'm per suggerirt-te un inici que, de fet, era el que havies plantejat. M'ha confós la M del títol.

ehem

foster

M
'agrada com m'acaricies. M'encanten les teves mans.
M'encanten i m'embruixen, em relaxen, m'hipnotitzen.

Per elles, dono el meu sospir, el meu alè, el meu respir,
la meva ànima, la meva sort i confiança, el meu destí.

És amb elles que he recorregut la vida pel teu carrer,
és sense elles que no hauria sabut pas què fer.

Són elles les primeres que han lliscat per la meva pell
gaudint de cada racó, jugant a ser un vaixell
sobre les onades del mar que sóc,
amarrant a cada port,
naufragant d'amor.

ostres, potser et sabrà greu, però hi veig vàries coses clares que potser (potser) ajudarien a fer-lo més complet i especial encara.

M'encanta que centris l'"escena" en les mans, personalitzant-les i omplint-les de sentit i sensualitat.
El principi jo no el conformaria en vers. Dues frases, genial:

M'agrada com m'acaricies. M'encanten les teves mans.
M'encanten i m'embruixen, em relaxen, m'hipnotitzen

Després: sospir i respir dins el mateix vers? no sé, és una cacofonia innnecesària. I la rima amb destí tampoc em sembla la millor.

Molt bo el següent, tant la forma com el contingut:
És amb elles que he recorregut la vida pel teu carrer,
és sense elles que no hauria sabut pas què fer.

Més fluix els darrers tres versos...sóc, port, amor ( i més després de la rima perfecta de pell i vaixell)...

En fi, felicitats (només pensa que vull aportar, ehhhh? No m'has de fer GENS de cas)

foster