Nadeja (en rus: Esperança)

Un relat de: Yurral Salocín

No és assaig, no és eròtica, no és ciència ficció, no és històrica, ni juvenil, ni policiaca, ni social ni biogràfica, ni de viatges, tampoc no és crítica, poètica, d'humor ni tant sols de terròr. Potser sí que és fantàstica.

És Bel·lica, però com que la categoria no existeix, i malgrat ho he demanat vàries vegades mai no m'han respost, ho he de dir així: ÉS BEL·LICA


El Nadeja era en realitat un vaixell de pesca, i el seu patró, l'Anatoli Burkínov a l'igual que l'escassa tripulació que hi quedava, també era pescador. Bé, des que va començar la guerra, el negoci es va reconvertir. El peix no sovintejava malgrat la fam, i per tal de no estar aturat, millor dedicar-se a d'altres feines, com la del contraban. De vegades, de mercaderies, i d'altres, de gent.
Quan la guerra va arribar a Kaliningrad, el seu impacte, de fet, va ser menor del que hom podia esperar. En realitat, mesos abans, ja es varen sentir les conseqüències de la tensió i dels combats a territoris veïns. Un allau de gent de nou vinguda, que fugia de les regions que mica en mica anava conquerint el poderós exercit del Tercer Reich, i les sobtades, en principi, ja que després va ser d'allò més habitual, morts de famílies d'ascendència jueva, armènia, gitana (bé, aquí en diem zíngars), o la simple desaparició de les seves llars, a causa d'incendis de difícil explicació, elevaven la tensió a l'ambient, de forma que qualsevol guspira es convertia en incendi de grans proporcions. Per altre banda, els combats de les flotes al mar Bàltic, el vessat de petroli, les restes de vaixells, i també el sembrat de mines, tant per part d'una armada com de l'altra, feien que no sols el peix fos escàs, sinó que també esdevingués perillós l'acte de llençar les xarxes i arrossegar-les. L'Anatoli Burkínov ja havia anat a més d'un dol per companys que havien pescat alguna mina, i dels quals no es va trobar més que el pal de proa. Des que va arribar el conflicte a la seva zona, deixava cada cop més les tasques de captura de peix, per raons de salut, i n'agafava d'altres, com el contraban, per raons de diners, «De subsistència» deia ell. El cas, és que degut a la seva perícia i al coneixement de la zona, les corrents, les bromes i el vent, havia consolidat una merescuda fama com a "marxant", i ara, que no pescava, estava més estona en aigua que en terra. Tot i la seva sort, res era gratis, dels vuit tripulants que tenia, tres els havia perdut en alguna batussa amb patrulles alemanyes.

El capità Hermann Metzeler comandava un submarí de gas-oil VII-C classe II. Se l'hi havia assignat la vigilància costera de la zona de Kaliningrad. Hi havia indicis que existia una ruta estable per l'emigració de famílies d'origen jueu. El capità Metzeler tenia ordre de desmantellar a qualsevol preu aquesta línia, ja que malgrat el nombre de persones emigrades no era important, la fama adquirida per els qui la promovien donaven esperances a la resta. L'objectiu era treure el somnis a la gent que resistia a Kaliningrad, eliminar l'esperança, treure'ls-hi el futur, «qui no té esperança, no lluita» deia l'almirall de la flota, un obscur personatge pertanyent al Reich. El capità, informat per contactes que passaven com ciutadans timorats a Kaliningrad, anava estrenyent cada cop més i més la ruta que convertí el Nadeja en un vaixell de llegenda, la ruta que per a molts, era l'esperança, el futur, la vida.
L'Anatoli va entrar a la fosca bodega secreta que s'amagava rera uns caixons amb restes de peix en descomposició. Ningú gosava d'acostar-s'hi de la fortor que feien, bé, ningú tret del propi Anatoli i de qui fugia de les mans del doctor Jozef Mengele. Allà, una quarantena, sí, quarantena en menys de vint metres quadrats, de persones amb cara espantada, amb les conques dels ulls enfonsades per la desnutrició, de les quals gairebé la meitat eren nens, s'amuntegaven en una atmosfera rància per l'enxubament, la brutícia, l'olor a peix podrit i els vòmits produïts per haver de respirar-la durant dies, fins que fos el moment adient per marxar. Abans de donar-los amagatall, l'Anatoli els havia desposseït de tota pertinença, joies, diners, obres d'art si eren petites i fàcils d'amagar, roba i sabates i tot allò que pensés que podia tenir algun valor. Bé, aquest cop havia fet una excepció, a un petit, davant l'impossibilitat de separar-lo, l'hi havia premés que es quedés amb l'acordió que duia. El pare havia donat tot el què portava, i fins i tot, davant seu, s'havia arrencat un queixal d'or, però va ser impossible físicament, allunyar les mans d'aquell marrec de deu anys de l'acordió, «des que la Gestapo va agafar la mare davant d'ell, sense que podés ni obrir la boca per no delatar-lo, que no diu ni "mu" i solament toca el vell acordió», va dir el pare. L'Anatoli es va pensar uns segons si fer-los fora, però finalment va concloure que, si ell no sap tocar l'acordió, per què el vol? «Miri, li deixo entrar, però que no el toqui, si tenen problemes d'espai serà cosa seva», altres, van mirar malament aquest acte de permissivitat, «a mi no m'ha deixat quedar amb això o allò altre», «l'espai és per les persones», i d'altres frases d'enrenou contingut, degudes a la por, a l'angúnia i l'incertesa es varen aixecar com un rumor entre els altres pobres fugitius.
Era de nit, lluna nova, i plovia. El vent bufava amb força i la mar trencava les onades a l'espigó aixecant cortines d'aigua de sis metres d'alçada. Era el moment esperat. La "càrrega", feia dies que s'amuntegava en aquell minúscul celler sota les caixes de peix mort i, dels quaranta i tants que hi havia, ara se n'havia de restar dos, un petit que va morir aixafat en un moment de pànic, quan van pensar que els havia descobert la Gestapo i un home, que no va parar de vomitar, degut a la fortor de les caixes de peix, tot i que no duia res a la panxa. Bé, els haurien de carregar igualment i desfer-se d'ells a alta mar.
Varen sortir ràpid del celler i sota la cortina d'aigua que queia, es van enfilar al vaixell de pesca. Van passar d'una bodega en terra a una, igual de petita, o més, en un vaixell. Malgrat l'intens fred i la pluja, tots anaven mig nusos, i amb una disciplina que semblava estudiada, es varen anar col·locant en ordre a l'interior, en silenci i amb una mirada entre l'esperança i la por. El vaixell, que en circumstàncies normals hagués quedat amarrat al moll, guarint-se del temporal, va sortir per la boca del port desafiant les altes onades i l'escassa visibilitat. «Si no hi veig, ells tampoc no em poden veure» pensava l'Anatoli.
El VII-C classe II, era un submarí de darrera generació. Estava equipat amb un modern sistema de radar actiu. Això volia dir que emetia ones i recollia el reflex en els objectes que hi trobava, representant-ne la seva posició en el quadrant. Qualsevol cosa que es movia era vista, i la seva traça, classificada segons uns paràmetres, que determinaven quina classe de nau era, quina tara arrossegava i fins i tot si anava armada. El capità Metzeler s'havia convertit en un mestre de l'ús d'aquest artilugi i ara, retornava d'haver enfonsat un mercant aliat amb direcció a Dinamarca. Havia de parar en la base per tal de proveir-se de torpedes, ja que ara sols l'hi quedava un.
La ruta de tornada la realitzava per una zona poc habitual per a un submarí degut als esculls. El submarí navegava a vint metres per sota de l'aigua massa prop de la costa, però el capità Metzeler havia ordenat aquesta ruta ja que temia que desprès de l'enfonsament del mercaderies aliat, fos seguit per algun destructor i, ara per ara, amb un sol torpede no li podia fer front. Degut a la maregassa i al poc coneixement del litoral ja havien topat amb algun roc, sorprenentment sense greus conseqüències. El capità va ordenar l'ús del radar actiu per tal de determinar amb més precisió els obstacles que es podrien trobar. El radar feia la seva funció i, a poc a poc, molt prop de la costa varen navegar durant milles. Ara estaven en la zona, on algun dels informadors del capità, havia dit que era la ruta del Nadeja. «Ningú navegaria per aquí en un dia com el d'avui. Pots acabar com un xucrut», va pensar el capità Metzeler.
El Nadeja restava aturat i ancorat. Havien fet una difícil travessia fins arribar als esculls, emparats per la tempesta. L'Anatoli, sabia que, un cop passat l'ull del remolí, vindria la calma total. L'endemà, tal i com havia predit, es va llevar amb un mar pla com una bassa d'oli i una boira que es podia tallar amb ganivet. Temps perfecte per passar entre els esmolats rocs que amagava la costa. Amb l'alba, el Nadeja va seguir una enrevessada però familiar ruta ignorant el perill que tenia justa a sota.
El capità del VII-C va emergir el submarí fins a nivell de periscopi. Un cop posats els ulls en l'aparell, la vista va intentar distingir alguna cosa que li servís de referència, ja que d'aquella zona no disposava de carta i el recurs del radar els feia anar lents. Va començar a mirar cap a nord-est, i lentament, va girar l'aparell en un esforç per a veure-hi quelcom més que dia gris i boira espessa. Va girar grau a grau, lentament, amb precisió, i quan duia quasi tres-cents trenta graus, allà mateix, justos a sobre d'ell, el seu somni, la seva maledicció, el Nadeja, a només trenta cinc metres, li podia llegir el nom malgrat la boira. Va baixar ràpidament el periscopi, però, massa tard, un mariner del Nadeja l'havia vist.
Un crit d'alarma d'un dels mariners va alertar l'Anatoli. La presència d'un submarí fregant la seva orsa era ben poc encisadora. No era el primer cop que fugien d'un submarí, però sí la vegada que el tenien més a prop.
L'alarma i el desconcert van arribar al celler del vaixell on hi estava tota la gent apilonada, «vinga, tothom a fora, tots a coberta» van ordenar els mariners. Si passava quelcom, els haurien de llençar per la borda, no podien ser capturats amb fugitius al vaixell.
Malgrat l'Anatoli coneixia el fons, el capità Metzeler disposava d'una màquina superior. A més, el ra
dar actiu, sense el qual no podria navegar entre aquells rocs, esdevenia una peça clau en aquella mena de joc del gat i la rata. En Metzeler, però, era coneixedor de que sols tenia un sol torpede, és a dir, una única oportunitat i sinó, veuria com el vaixell que fins en somnis havia capturat se li esmunyia dels dits sense poder-hi fer res. Havia d'assegurar el tret al cent per cent.
La més petita eslora del Nadeja i el veure els esculls, proporcionava al vaixell un mínim avantatge, però, tot i així, amb temps, el submarí el va anar arraconant braça a braça contra una cala. Durant una estona el Nadeja va jugar a posar-se justos al damunt, per tal de que no tinguessin angle de tret, però el capità Metzeler feia emergir el submarí, amenaçant amb trencar l'orsa i el timó. Passades les hores i amb clars símptomes de cansament per les dues bandes, un oficial del VII-C va dir les paraules: «Blanc fixat».
A coberta del Nadeja hi eren reunits aquella quarantena de jueus, que en silenci es donaven la mà fent una rotllana i resaven per que no els capturessin. No els importava viure o morir, però, a l'igual que l'Anatoli i la seva tripulació sabien que si eren capturats i la llegenda del Nadeja s'acabava, s'acabaria també l'esperança pels habitants de Kaliningrad. Van suplicar per que no els atrapessin, conscients del què significaria per la ciutat: la rendició.
El torpede va sortir amb precisió matemàtica a la captura del seu objectiu. Mentre a la coberta del Nadeja tots reunien les mans i es miraven en silenci. Al mig de la rotllana, un petit d'uns deu anys tocava amb l'acordió unes notes amargues, sabent-ne anticipadament del seu final. El torpede va esclatar.
El capità Metzeler i dos oficials més, van abandonar el submarí i amb una bot pneumàtic es van adreçar cap a la platja propera, on havia varat finalment el vaixell ferit de mort. Després d'una intensa recerca, no varen trobar ningú a les restes del Nadeja ni a l'aigua, ni enlloc, solament quaranta-vuit acordions que, surant a l'aigua, amb l'embat de l'oratge sonaven tristament.
Des d'aleshores, es diu que els dies d'intensa broma, quan al Bàltic no es veu ni l'aigua, si un hi para prou atenció, es pot sentir el descompassat so d'uns acordions, que amb el bellugar de l'aigua fan sonar una trista cançó.

Comentaris

  • Des del celler...[Ofensiu]
    Biel Martí | 12-04-2006

    Des del celler, sentint el moviment del vaixell i desitjant que, passi el que passi, s'arribi a bon port...

    Ara fa uns dies vaig sentir per la ràdio el significat de l'expressió Nadeja i vaig pensar dedicar-hi un relat. Veure el teu m'ha trencat esquemes... Però l'he llegit, amb Esperança que pagués la pena.

    En general el relat m'ha agradat per parlar d'un aspecte de la guerra que no s'ha tractat gaire (els vaixells de contraband humà). Encara que també he de dir que tota l'estona estava com pendent de descobrir quelcom més. Potser un aprofundiment major en el vaixell en sí, no ho sé. Ben escrit, però no el millor que t'he llegit, no et seria franc si només l'elogiés, de manera que l'elogio però amb certa reserva.

    Biel.

  • Fusta d'escriptor.[Ofensiu]
    SANTANDREU3 | 18-03-2006 | Valoració: 9

    He trobat molt bo el teu relat.
    No t'havia llegit, però ho faré.
    No tindràs sort: tindràs l'exit que et mereixes.

    SANTANDREU3

  • Certament, és fantàstica.[Ofensiu]
    qwark | 15-03-2006

    (La categoria del relat, en tots els sentits del mot)

    M'ha agradat com enllaces les petites històries de tots aquests personatges sota aquesta melodia de fons, bèl·lica, que tots coneixem d'una manera o altra. Potser la Segona Guerra mundial és el pitjor malson de la humanitat o almenys el més paradigmàtic. Les sensacions que es transmeten al llarg del relat són intenses, amb frases colpidores «qui no té esperança, no lluita».

    El final, poètic i sorprenent, sobta una mica però tampoc es pot dir que no sigui coherent amb la resta. Què no m'ha agradat? Em fan una certa angoixa els submarins i els acordions.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: