Història de l'escriptor de www.relatsencatala.com que va arribar a Premi Nobel de Literatura.

Un relat de: Yurral Salocín

En Ramon Sureny era un lletraferit. Escrivia relats més o menys breus que després publicava a una webo blog que se'n diu Relats en Català sota el pseudònim de Lluc de Santaespina. Feia anys que ja tenia aquesta afició, però des de feia un parell que agraïa el mitjà de difusió, ja que abans sols la seva companya i els amics eren els únics lectors que disposava, doncs mai no havia publicat, tret d'algun article professional en alguna revista del seu sector laboral, tampoc no pensava fer-ho, no per que cregués que la feina no fos prou bona, si no per que per un costat no sabia com fer-ho i per altra no es creia a l'altura d'altres escriptors de renom. En certa manera no es veia signant llibres el dia de Sant Jordi colze amb colze amb escriptors de la talla d'en Quim Monzó, en Sergi Pàmies o la Care Santos, se'ls imaginava a ells graaanns i a sí mateix petiiit petiiit.

No obstant publicava a relatsencatala amb certa regularitat, no de forma obsessiva, però sí continuada. A més tenia algun que altre lector que l'encoratjava a seguir escrivint, ara amb elogis, ara amb petites però constructives crítiques, cosa que li feia mantenir la il·lusió i continuar el fet relatàire. De tots els seus lectors, el més incisiu i més fidel era en Borg, bé, Borg era el pseudònim d'aquest lector, també relatàire però d'escassa producció. Sempre va pensar que aquest sobrenom venia ocasionat per aquells sers de la saga Star Trek, mig homes mig màquines, ja que veient d'altres mots també havia trobat al Senyor Spock, al Capità Kirk i a un tal JL Piccard, que o bé era un francès que se'n deia igual o era un trekkie, segur!

A Estocolm en Magnus Lindgren tenia una còmoda vida social i econòmica. Era un escriptor de renom, que publicava reculls de relats cada dos o tres anys i que eren de gran èxit a tota Suècia. I la publicació d'aquests li va valer el ficar-se també com a persona influent en cercles culturals i intel·lectuals, com a personatge popular en mitjans de comunicació, entrevistes, tertúlies, etc. Però en Magnus Lindgren amagava un fet important i fosc, ell mai no havia escrit ni una lletra, en Magnus Lindgren era un impostor, un plagiador.

En Magnus Lindgren Pujol, aquest era el seu nom complet, havia trobat un dia per casualitat una web anomenada Relats en Català, ja que sent de mare catalana coneixia bé la llengua i hi tenia cert interès. Li van frapar de bon principi la sèrie de relats que oferia un tal Lluc de Santaespina, i va decidir traduir-los al suec. Va fer un blog que va anomenar www.berattelserpasvenska.com (www.relatsensuec.com) i els va penjar al seu propi nom. A Relats en Català va inscriure's sota el pseudònim de Borg, que era el cognom de la seva avia paterna. Degut a l'èxit que va tenir dels lectors suecs, que agraïen aquella nova forma tan suggerent i fresca d'escriure, aquells relats breus però enginyosos i intensos, va decidir posar negre sobre blanc i publicar-ho. Era improbable que mai no fos descobert. Quants suecs parlen català? D'aquests quants es connecten a Internet? I encara d'aquests quants poden anar a parar a relatsencatala i trobar un escriptor entre deu mil?

El llibre va ser un èxit de vendes que el va catapultar de manera ràpida i inesperada a la fama. Però quan l'editor li va proposar fer traduccions, primer a l'anglès, després a d'altres idiomes, es va negar, de forma tallant. Es va excusar en la defensa de l'idioma suec, que en la traducció es perdrien detalls i subtilesa i que no ho pensava permetre. Segons l'editor aquest era un posat totalment excèntric i sense cap criteri econòmic, més bé al contrari, però en definitiva ell era el propietari legal dels drets i si decidia no traduir doncs... allà ell. Més tard però es va veure que aquesta postura li va donar encara més prestigi i més públic interior, així que potser no havia sigut una decisió equivocada, si més no.

Però un cop ho has fet una vegada ... qui t'atura perquè no ho facis una segona, i una tercera, i ... I el plagi va continuar trenta dos anys.

En Magnus, robava els relats d'en Ramón i els traduïa directament, sols feia petits canvis, com ara geogràfics, on posava Barcelona ell escrivia Estocolm, on deia Mataró ell posava Uppsala. També canvis de noms Jordi per Erik, Mercè per Karin, etcètera. Després, quan tenia cert volum de material, simplement el portava a l'editora que estava àvida d'aquells petits best sellers que es venien sols.




L'acadèmia Nobel volia premiar un escriptor suec, des del 1974, ara fa 66 anys, que el varen guanyar en Jonhson i Martinson conjuntament que el premi no havia tornat a les lletres sueques. En Magnus Lindgren era un ferm candidat, i malgrat feia alguns anys que no publicava la seva obra es seguia venent amb lleugeresa. Pensaven els seus lectors i també els acadèmics que l'empenta d'un Nobel el faria potser ser de nou creatiu i llançar al mercat una darrera novetat.

Però el cas era que en Magnus visitava amb regularitat l'espai de relats en català i des de feia dos anys que en Lluc de Santaespina no havia tornat a publicar. Fins i tot li havia enviat mails personals, però aquests eren o bé retornats o simplement no eren contestats. En Magnus va fer comptes, si ell tenia ara seixanta anys, posem que en Lluc en tingués deu més, serien setanta. -Potser ha mort.- va pensar. No tenia manera de saber-ho, en tot cas això el beneficiava, de cara al Nobel i a la possibilitat de futures traduccions.

En Ramon Sureny havia patit una hemiplegia que el va deixar mig cos paralitzat. Malgrat haver recuperat algunes funcions, la mobilitat i la parla li van quedar un mica afectades, sobre tot la mà dreta, de manera que en no poder teclejar amb l'ordinador va fer que deixés d'escriure. Ja el darrer relat el va dictar a la seva filla, la Mercè, però no vocalitzar amb claredat a causa de la hemiplegia va provocar que la feina fos un patiment, i per això que no va voler fer-ne cap altre, tot i que d'idees no li mancaven..

La Mercè, vivia en una casa parellada d'aquestes que es van fer tantes a finals del segle passat, ara ja un tant decadents i amb un xic de manca de conservació. Va haver d'habilitar una habitació en la planta baixa, degut a la malaltia del seu pare l'havien de tenir a casa. La convalescència que va patir va fer que perdés l'adreça de correu electrònic, doncs els comptes de hotmail es cancel·len si en noranta dies no s'usa el correu. Però què més donava, a casa de la Mercè l'ordinador era al pis de dalt i per a ell pujar escales era una tortura i baixar-les una temeritat. No volia ser una càrrega innecessària ni per la filla ni pel gendre i per tant va decidir que si mai fos menester ja n'obriria de comptes nous. Així que en no pujar no tenia accés al PC.

La casa parella a la de la Mercè va veure com per fi li despenjaven el cartell de ES LLOGA. Un matrimoni amb un fill, els Ekman, tots ells rossos gairebé albins s'hi van instal·lar. Ell treballava com a freelance en desenvolupament informàtic i ella era una advocada especialista en espionatge industrial, patents i coses així de l'empresa sueca multinacional IKEA. Ells, en principi eren bastant reservats, però el noi, en Nils, de vuit anys no va trigar en travar amistat amb en Marc, el fill de la Mercè, que ara tenia set anys i mig.

Una tarda de pluja, d'aquells dies que les escoles fan festa però que la resta del món ha d'anar a treballar, la cangur d'en Nils els va fallar, en Bengt estava fora, de viatge i la Karin tenia una cita ineludible al jutjat. La Mercè es va oferir a que en Nils es quedés a casa. -Si ve moltes vegades i berenen junts i s'ho passen d'allò més bé- Va dir la Mercè. -I si s'ha de quedar a sopar o dormir, no pateixis. A mi no em fa cap nosa-.
La pluja no cessava i els nois s'havien avorrit fins i tot del televisor. Mentre els hi donava el sopar els va explicar un conte. Va triar un d'aquells escrits pel seu pare que era adient per a públic infantil. La sorpresa va ser que en Nils s'anticipava contínuament a la narració, li costava repetir els noms dels personatges, però els fets els clavava al cent per cent. Quan va acabar la Mercè li va preguntar al Nils com endevinava el conte i aquest li va respondre que la seva mare li havia explicat un munt de vegades. La Mercè va quedar confusa. Cóm era possible que li haguessin explicat al Nils un conte del seu pare? Li hauria de preguntar a la mare!

En tornar la Karin li va fer esment del fet del conte, no sense cert grau inicial d'incredulitat, no obstant, però la Karin li va confirmar que era un conte famós al seu país, d'un tal Magnus Lindgren, escriptor molt reconegut i aquell any precisament proposat al Nobel. El primer pensament va ser que el seu pare havia plagiat d'alguna manera o altra l'escriptor suec, o si més no, potser havia sentit el relat i després l'hauria fet seu.

En arribar a casa la Mercè li va demanar al seu pare al respecte, però aquest ho va negar de manera absoluta i tallant. -Què dius? Mai no he copiat ningú. Ja ho saps nena, que a mi les idees mai no m'han mancat.- Va asseverar en Ramon.

Però dies més tard la història es va repetir amb un altre conte. Això sí que no tenia ni solta ni volta! Que dos persones coincideixin a repetir una història ja és difícil, sobre tot de manera tan clònica, però fer-ho amb dues no pot ser casualitat. Per tant, la Mercè va tornar a interrogar a en Ramon, i aquest igualment li va respondre que no, que ell no havia mai copiat relat algun, que prou feines tenia amb escriure els seus com per haver de afusellar els d'altres. Així que la única possibilitat que quedava era que el plagi fos a la inversa. Com deia el Senyor Spock (ara sí el de les orelles punxegudes a Star Trek) quan has apartat del davant tot allò que no pot ser, el que queda és la veritat, per inversemblant que aquesta pugui resultar.

Va anar a casa de la Karin i es va interessar per
l'obra d'aquest tal Magnus Lindgren. La Karin li va dir que cap obra seva havia estat mai traduïda, que per què la volia conèixer si ella no parla suec? La Mercè li va contestar que havia algun fet que l'encuriosia. La Karin va començar a explicar-li alguns relats, i títols, que havia de traduir de la memòria. Aquests pocs que havia dit quadraven exactament amb contes que havia escrit en Ramon. La Mercè va anar a casa seva i als pocs minuts es va presentar a casa de la Karin amb una llista dels relats del seu pare. Van estar traduint, i tots, absolutament tots havien sigut publicats per en Magnus Lindgren. La Karin va dir que potser en Ramon havia plagiat en Lindgren, però com ho havia pogut fer si ell no sap pas suec? La Mercè li va dir que aquesta pregunta ja se l'havia fet i havia arribat a la conclusió que el seu pare no havia pas copiat ningú. Aleshores l'única resposta possible era ...

La Mercè li va comentar a la Karin que el seu pare tenia tots aquests relats publicats a relatsencatalà, i allà, van poder comprovar que les dates de publicació dels relats a la xarxa eren sempre anteriors a les dates de les edicions dels llibres d'en Lindgren, i que fins i tot podia assegurar que algun era inclús anterior a l'existència no del mateix web si no de la mateixa xarxa Internet i n'hi ha que havia guanyat algun premi de caràcter local, guardava amb cura una publicació en una revista local fent menció d'aquest premi l'any noranta-u, és a dir molt, però molt abans que el Lindgren publiqués mai res. Fent comptes en Lindgren tindria aleshores deu anys.

La Karin va anar com un llampec al telèfon. A l'altra banda de la línia es va posar en Peter Persson, un amic i company d'estudis de la Karin que tenia un bufet d'advocats a Västerås, a seixanta kilòmetres d'Estocolm. Li va comentar el que succeïa. A l'altra banda del telèfon es van dur les mans al cap. -No fotis! Aquesta mateixa tarda li han concedit el Nobel!!! Li entreguen demà passat. Això que dius és molt greu.

Però no hi havia cap dubte. Per ordre del jutge membres de la Interpol de la divisió de delictes informàtics a Estocolm van seguir les traces de la IP de l'ordinador d'en Lindgren i era evident que en el darrer any havia accedit en bastants ocasions la web de www.relatsencatala.com i en particular els escrits de un tal Lluc de Santaespina. També amb caràcter urgent membres d'aquest cos a Barcelona van comprovar que mai cap ordinador procedent d'un domini ".ES" o ".CAT" havia visitat la web i el blog d'en Magnus. Totes les fletxes apuntaven directament en Lindgren, però el temps se'ls tirava a sobre. No mancava ni una hora per que la mateixa Reina Victòria de Suècia en persona concedís el primer Nobel a un plagiador, i si això arribava a passar seria un escàndol que afectaria la credibilitat d'aquests premis per sempre.

La cerimònia dels Nobel estava a punt de començar. En Magnus Lindgren estava pletòric així com tot el públic que tornava a veure com les lletres sueques es tornaven a posar en el més alt graó. En Lindgren anava saludant a tort i dret mentre avançava pel passadís on l'esperava la Reina Victòria de Suècia, qui li faria entrega del premi.

El Director de la cerimònia va pujar de manera atabalada a l'estrada i va xiuxiuejar unes frases a la Reina. Aquesta va fer una cara d'espant que va ser captada per tota la concurrència. Aleshores el Director de la cerimònia va prendre el micròfon mentre la policia detenia davant tothom en Magnus Lindgren que no entenia què estava passant. En aquell moment, la porta del final del passadís es va obrir i va aparèixer la Mercè empenyent la cadira de rodes on seia en Ramon i seguits de la Karin i en Peter. El Director va connectar el micròfon i va dir -Senyor Magnus Lindgren, altrament conegut com a Borg.- Tothom estava estupefacte, immòbil a les butaques. -És vosté un plagiador. Li presento a en Ramon Sureny, també conegut com Lluc de Santaespina. El que ha escrit en realitat tota la obra que heu publicat.-

La Reina Victòria es va acostar al Director i li va dir quelcom a cau d'orella. El Director va assentir amb el cap i va ordenar que acostessin en Ramon a l'estrada. La Reina Victòria va pronunciar unes paraules a tot el públic i a les televisions i d'altres mitjans que eren presents a l'acte, que van ser traduïdes a en Ramon i la Mercè per la Karin. -Els Premis Nobel són concedits a raó d'una trajectòria professional, tal i com va dir Alfred Nobel vers el premi en la categoria de literatura a qui hagi produït en el camp de la literatura l'obra mes destacada, en la direcció ideal, és evident que qui ha produït aquesta obra és sense cap mena de dubte en Ramon Sureny, per tant, malgrat els esdeveniments que a tothom ens han de causar desànim, aquests no són pas en detriment del volum escrit.- Va dir la Reina Victòria.- I acostant-se a la cadira de rodes on seia en Ramon li va atorgar el premi Nobel, el primer que seria concedit a la llengua catalana. Després va demanar que s'enduguessin a en Magnus per frau.

En Ramon va demanar la paraula mitjançant la traducció de la Karin. Va dir que no hi havia frau si ell no interposava denúncia. Que en el fons estava agraït a en Magnus, ja que si no hagués sigut per ell la seva obra s'hagués dissolt amb el temps i hagués quedat en el no res, que en Magnus és la part de coratge que a ell sempre li havia mancat. ¿És que no havia resultat beneficiat amb tot això finalment? És més, això era infinitament millor que la suma d'allò fet per qualsevol dels dos per separat. Aquesta sinèrgia superava tota simbiosi possible. Ni tan sols pensava demanar compensacions econòmiques. Solament, ja que en Lindgren mai no havia volgut la traducció doncs li corresponien els guanys que es generessin amb la publicació en suec i a ell la dels generats qualsevol altra llengua que no fos la sueca. Això seria allò just.

I així és com un escriptor de relatsencatala va aconseguir el Nobel de Literatura. (I de pas fer quatre duros, perquè renoi què costa viure de la tinta!).

Comentaris

  • primer contacte[Ofensiu]
    joandemataro | 09-07-2010 | Valoració: 10

    t'he llegit atret pel títol, per tant primer et felicito per ell perquè és un bon reclam... després la història està prou interessant i es fa de llegir, tot i que wsigui un llarg relat, fins el final... una vegada llegir dónes per reflexionar i per tant en conjunt crec que és un bon relat.

    fins la propera
    per donar-te la meva particular benvinguda t'envio una abraçada refrescant

    fins la propera
    joande

  • Genial[Ofensiu]
    nadàlia | 08-07-2010 | Valoració: 10

    Encara ric, l'he trobat boníssim, fantàstic , de pel.lícula d'humor de les que ja no se'n fan, té un bon argument, una bon plantejament, nus i desenllaç, esperes anar llegint per veure què passarà i trobes la millor sortida sempre.Bé, felicitats i espero, per què no, veure ben aviat la pel.lícula, el Nobel poder és agosarat però la pel.lícula, és tan tan visual que la veus. Gràcies i una forta abraçada...

  • Un a idea boníssima![Ofensiu]
    Romy Ros | 11-12-2009 | Valoració: 10

    El desenvolupament de la història és genial , encara que el final sigui una mica precipitat, però comprensible tenit en compte la llargada del conte. M'ha agradat molt i he passat una estona molt agradable llegint-ho. Enhorabona pel coneixement de la geografia sueca...No serà plagiador tu també oi? És brona.
    Salut

  • Plagis i reconeixement[Ofensiu]
    Capità Borratxo | 08-04-2008 | Valoració: 10

    Espero que aquest relat teu no sigui un plagi perquè aquí tens el meu reconeixement. No llegeixo gairebé mai els relats que són més o menys llargs, però aquest és realment entretingut i ben escrit.

    Enhorabona pel relat!

  • Molt currat![Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 29-03-2008 | Valoració: 10

    Un relat llarg però que es llegeix d'una tirada! El final potser sí que, com diu el Jeremies, és un xic irreal, però potser perquè és precipitat. Conseqüència directa de les pel·lícules americanes, en les quals el futur del món acaba depenent de cinc minuts.

    De totes maneres, tot el relat està ben travat i has tingut molta cura amb els detalls, I, això no cal dir-ho, la idea ha estat boníssima!

    Salut i lletres!!

    V.

  • Trobo que és un relat molt ben el.laborat[Ofensiu]
    llamp! | 21-11-2007 | Valoració: 10

    A part d'algún lapsus de dates, edats, etc. i d'ortografia, que et perdono... trobo que és un relat molt ben estructurat, amb paràgrafs que mantenen una llargada equivalent, amb lletres en cursiva i en negreta quan correspòn posar-les. I un títol suggerent i atractiu. En quan a la forma és tot això que he comentat.

    Pel què fa al contingut he de dir que m'ha agradat el coneixement de geografia sueca, substantius, noms propis suecs, la web (en suec) i la monarquia sueca. També els noms propis i sobrenoms catalans son curiosos.

    L'originalitat de l'argument i tal com es desenvolupa tota la trama és el punt fort del relat. Tot molt ben lligat, molt ben conjuntat i armònic.

    Qui podria assegurar que això no passarà mai? La veritat és que seria una situació embarassadora. No m'agradaria trobar-m'hi. Espero que aquest relat no sigui cap plagi de ningú.....

  • Està molt bé.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 04-09-2007 | Valoració: 9

    He llegit només una part d'aquest relat, perquè no solc llegir del tot els relats llargs. Molt bé, té molta originalitat.

    A mi m'agradaria ser un bon relataire i ser plagiat... Bé, m'agradaria més no ser plagiat, però al capdavall, diuen que ser plagiat és l'elogi més sincer... Qui plagiaria a un MAL escriptor de contes? Si et plagien, és que vals, oi?

    Un bon relat. Salutacions!!

  • Original[Ofensiu]
    Maria_de_la_O | 03-06-2007

    M'ha semblat molt original, és del contes que més m'han agradat d'aquest autor Si sabés escriure la meva valoració tindria més substància, com no en se gens, sols puc dir. M'agradat molt ¡¡¡.

  • relatsensuec.com[Ofensiu]
    qwark | 31-05-2007


    Com diria un dels relataires que corre per aquí, aquest relat té clares orientacions endogàmiques. Altres autors han intentat, alguns amb prou fortuna, parlar de RC des de RC i per a RC. La proximitat ens estira un somriure de complicitat.

    Sobra dir, per tant, que he buscat paral·lelismes entre l'autor i els personatges. Al principi m'ha semblat trobar-ne però després l'argument s'esmuny cap a la ficció.

    Sobre la història en sí està ben desenvolupada i documentada en alguns punts (encara que recolzada sobre tòpics en alguns altres: no hi havia cap altra empresa sueca a part d'Ikea?). Potser en originalitat no arriba tan lluny com d'altres que tens per aquí però també fa reflexionar. A mi m'ha fet pensar en l'etern dilema de si és millor l'experiència o la glòria que se'n desprèn. I més enllà: importa més la realitat o l'aparença?

    La moralitat no m'ha quedat tan clara. Volies dir que no t'importa si algú es guanya la vida publicant les teves obres en d'altres idiomes? ;)

  • Bona història[Ofensiu]
    Jordi Droguet Xirau | 29-05-2007

    M'ho he passat molt bé llegint el teu relat. La idea és molt bona.

  • Molt divertit.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 29-05-2007

    Malgrat alguna petita pega d'expressió, pel gran esforç imaginatiu que has dedicat a aquest relat et concedeixo el Premi Nobel particular meu.
    És molt divertit. Un xic irreal, sobretot el final. No crec que la reina decidís les coses tan depressa, sense judici ni confirmació. No obstant això, aquesta imaginativa és un recurs lícit, i el relat es llegeix bé, es fa interessant, i a més ens afecta a tots una mica. Qui sap si algun dia ens truquen i ens diuen que hem d'anar a Suècia a buscar un premi. I a més presenta un idea interessant, que és el fet que en penjar el relat en aquesta web nostra d'alguna manera estem registrant una data de creació que pot posar en evidència qualsevol plagiador nostre. Perquè de plagiadors n'hi han.
    Et felicito pel relat perquè he passat una estona agaradable llegint-lo.

Valoració mitja: 9.86