Humanitat 3.2

Un relat de: Yurral Salocín

Els sip-tah (homes invisibles) varen prendre la decisió d'abandonar l'illa. Feia molt temps, generacions, que no veien crusous. La seva illa era un tros de roca gairebé nua i erma comparada amb les altres illes que els envoltaven, exuberants i frondoses, plenes de fauna i de selva i sobre tot d'aigua. A la seva illa, Sip-tahoma (terra dels homes invisibles), sols hi brollava un rierol, tan transparent com mortal. Qui hi bevia moria de manera irremeiable. Els gasos dels volcans de la zona alimentaven el brollador d'aigua i tan sols algunes plantes i poques bèsties que allà s'havien fet abundants n'hi podien treure profit. Els sip-tah coneixien de sempre aquell mal ... i el varen transformar en virtut.
Però de feia generacions que els sip-tah s'havien acostumat a viure també de les aportacions que el mar els hi feia, sobre tot de coses crusous, però aquests de sobte van deixar de creuar els mars i els cels i van desaparèixer completament per sempre. Les coses crusous que arribaven els donaven sobre tot metalls, inexistents a Sip-tahoma i d'altres coses, moltes d'elles elaborades però sense cap utilitat aparent. L'última en arribar va ser un immens vaixell que va embarrancar prop de la costa i al qual s'hi havien d'acostar amb les petites piragües que tenien.
Aquest vaixell era un creuer "turístic" que va salpar ple de gom a gom del port de Maó amb els pocs que fugint d'una pesta desconeguda van poder pagar un passatge que els duria a algun lloc de Sud Amèrica on semblava que encara hi quedava alguna esperança. Però el destí dels que fugien no va ser diferent dels que es varen quedar a terra i el vaixell, amb els cadàvers dels darrers a morir, ja que els altres van ser tots tirats per la borda, va acabar embarrancat prop d'un penyal rocós envoltat d'illes paradisíaques.
Primer a l'Àsia, després a Europa, Nord Amèrica i ràpidament baixant, una malaltia, o un ens contaminant o potser el tenir una data de caducitat en el propi codi genètic va fer que la humanitat, tota la humanitat, desaparegués en el transcurs d'unes poques dècades, Morts de poblacions senceres com si fossin víctimes d'un misteriós encanteri o d'un enverinament sobtat. Cap científic mai no hi va trobar l'explicació malgrat hi van haver moltes hipòtesis, i evidentment, tampoc no hi van trobar pas la solució. Finalment, l'home, sabedor del seu fatal destí i potser en l'esperança de trobar-hi remei, o que si més no quedés algú, va anar eliminant tot allò que pogués comprometre el futur de la vida en el planeta blau. Va desmantellar les centrals nuclears, va destruir l'armament, va anar netejant tot allò que d'altres generacions no havien cregut que embrutava. I els darrers, que s'havien anat replegant cap les zones de Sud Amèrica on encara el mal no havia arribat, gairebé van viure recol·lectant el que la ara abundosa natura els hi tornava a oferir. L'extinció, no obstant, va ser inexorable. Altres espècies, molt vinculades a l'home van tenir sorts diverses. Expansions exponencials finalitzades de forma sobtada o restaren endèmiques d'algun lloc o conqueriren la nova natura salvatge.


El vaixell feia cinc generacions de sip-tah que quedà ancorat davant de Sip-tahoma i els primers en trobar-lo primer van haver de desfer-se dels esquelets que hi havia en alguns racons del vaixell. Varen trobar esquelets ja que des que va aparèixer fins que hi van fer la primera incursió va passar vora un any i els insectes i ocells no van deixar cap molècula de matèria tova que es poguessin menjar. Els sip-tah mai no abordaven ràpidament el que els crusous oblidaven o perdien davant la seva costa, ja que si aquests tornaven a recuperar-ho els podrien descobrir. També feien sempre les incursions de nit. En principi van treure molt material útil i també moltes coses que no sabien quina utilitat podien tenir. Altres coses semblava que sols funcionaven durant un temps, com aquells bastons de fer llum. Amb el pas del temps, les coses més òbviament aprofitables van ser les primeres en desaparèixer. El rovell i alguna forta tempesta van començar a obrir vies d'aigua i van escorar el vaixell fins arribar a enfonsar-lo i els més atrevits encara es submergien per arrencar alguna peça de metall que poguessin esmolar per fer alguna eina o algun tros de vidre per fer un tallant. Però cada cop era més i més difícil aconseguir res de profit i els crusous ja no solcaven el mar.
Algun cop havia vingut algun crusou a Sip-tahoma, malgrat algun havia fet petites exploracions de la illa sempre la van considerar deshabitada, inhòspita i hostil. Bé, això els que sortien vius. Tal i com havia dit en Fraidei mai haurien de ser descoberts pels crusous. Si alguna vegada foren descoberts haurien d'eliminar aquests abans no en cridessin a d'altres. Per tan, els sip-tah mai no encenien foc, en Fraidei així ho havia dit -si enceneu un foc, de lluny es veurà com un estel durant la nit i de dia el fum s'aixecarà dret cap al cel sent un reclam visible a la curiositat dels crusous.- I certament, quan a les illes del voltant hi havia algú el que primer es veia era una fumarola de dia o la brillantor d'una foguera trencant la fosca. Tampoc portaven a sobre objectes que poguessin reflectir la llum del sol -Res que on et puguis veure el rostre hauràs de dur. Un tros de cristall petit com un cargol pot brillar i fer-se visible des l'horitzó- Deia en Fraidei. Per tant evitaven fer i portar ornaments. De fet tota la seva vida estava encaminada cap l'ocultació, el no deixar rastre. Fins l'agricultura obeïa aquesta norma -Cas de plantar no ho fareu cavant la terra ni posant les plantes en filera. Plantareu una aquí i una altra allà i si en planteu una tercera serà tan lluny que no es puguin veure les altres dues. Una terra cavada, unes plantes alineades no es troben a la natura. Si un crusou ho veiés sabria immediatament que allò ho ha fet una ma i aniria a trobar-la"-
Els sip-peipei (els homes grans) havien habitat havien habitat totes les altres illes que envoltaven Sip-tahoma, en èpoques unes, en èpoques d'altres i de vegades en totes, i així havia sigut fins l'arribada dels crusous. En arribar aquests va haver-hi una crescuda inicial del nombre de sip-peipei, però tal i com resava la paraula de Fraidei -On arriba el crusou sols no queda res més que el crusou, i al final ni això.- En poques generacions els sip-peipei van desaparèixer.
Els sip-tah en realitat descendien del mateix tronc genètic que els sip-peipei. El fet de que aquests darrers fossin de molta més grandària va fer que les seves costums caníbals arraconessin els sip-tah fins fer-los desaparèixer de les illes. Per això en principi els sip-tah van començar l'art de l'ocultació i finalment uns pocs sobrevivents van anar a parar a Sip-tahoma. No van trigar gaire en descobrir que no havien de beure de l'aigua que brollava del riu, tampoc van trigar massa a descobrir que no devien deixar ningú que els veiés, qui els veia havia de morir. En poques dècades els sip-peipei van crear una faula relativa a uns espectres que vivien a l'illa pelada i que era millor no anar-hi, ja que robaven les ànimes.


Sip-peipei volia dir els homes grans en la llengua tah, sempre s'havien dit així. Quan van arribar els crusous, que encara eren més grans que els peipei el mot potser ja no tenia sentit. Fins aleshores els sip-tah pensaven que el mon eren sols aquelles illes i que sols hi eren allà ells i els peipei, per això l'arribada dels crusous els va desconcertar tant que van decidir que el millor i més fort home havia d'anar a investigar.
Un jove, el més gran i valent dels sip-tah va ser l'escollit, i una nit fosca va agafar un tauló fet d'un tronc arribat a Sip-tahoma i va creuar l'espai de mar que separava les dues illes. Tota la nit remant en un mar on els taurons i d'altres bèsties no són infreqüents. Sabia molt bé on anar, el crusou sempre tenia el foc encès, el del lloc on es refugiava i un altre en un turó més alt, devia ser que volia que el veiessin. El sip-tah va estar dies observant el crusou i mirant el seu comportament, era un ser gran i pelut, tenia pels per tota la cara i el cos, i tot i així es cobria el cos amb coses i pells, fins i tot els peus. I la seva pell era clara, tirant a rosada en alguns llocs. Els primers dies els va passar anant i venint de les restes del vaixell que l'havien dut a l'illa, on va recuperar tot el material que va poder. De seguida va construir un habitatge que ni els peipei sabrien fer. Després es va dedicar a rondar l'illa i fer-ne un mapa. Els focs s'alimentaven constantment. El crusou era un ser amb molta habilitat, no va trigar ni un sol dia en saber que era observat, no pel sip-tah si no pels sip-peipei, als quals les fumaroles i focs no havien passat inadvertits. Marques de petjades a la sorra, olor d'orina en algun racó, la manca de soroll dels ocells en alguns moments, i d'altres signes el van posar sobre avís de que era vigilat i no pas per altres crusous.
Una tarda que el crusou havia anat al pujol a alimentar el foc el sip-tah va aprofitar per entrar en la cabana. Un mirall va embadalir el sip-tah més estona del compte i quan se'n va adonar els peipei s'havien situat en posició per capturar el crusou. Quan aquest va tornar, els quatre peipei van anar a l'atac, però no el volien mort, pel qual usaven una mena de bastó acabat en una bola amb la finalitat de deixar inconscient del cop que es rebia. El crusou que ja s'esperava aquella maniobra feia dies va respondre amb els pals que retronen i treuen fum, mentre alhora es refugiava a la cabana. Els trabucs petits van matar dos peipei,
cosa que va sorprendre als altres, que van continuar amb l'atac, després es va despenjar el fusell de l'esquena i va acabar amb un tercer. Però aleshores s'havia quedat sense cap arma de foc, per tant havia d'usar aquest fusell com si fos un garrot. En la lluita de garrots, el peipei era més hàbil i malgrat tenir menys grandària acabaria guanyant. El crusou reculava cap la porta de la cabana mentre esquivava els cops del peipei. Va obrir la porta i d'esquena sense mirar va agafar un trabuc que tenia preparat per l'ocasió però l'arma no va funcionar, aleshores el peipei va entrar per la porta decidit a donar el cop fatal quan es va quedar estorat un segon en veure el sip-tah, el temps just abans que una petita fletxa li va travessar el coll i el matà en l'acte. El crusou es va donar la volta i va aixecar la pistola, altra vegada muntada, però el sip-tah va deixar l'arc a terra i es va agenollar mostrant les mans buides. El crusou no va disparar i va mirar aquell ser nu, de pell grisosa, que li havia salvat la vida. El crusou veient la mida d'aquell ser i les seves faccions va pensar que era un nen que fugia d'aquells altres més grans i que s'havia amagat allà. Quan va veure que no era intenció d'aquell menut atacar-lo va guardar-se la pistola i va deixar pas lliure cap la porta en senyal de pau i agraïment.
El sip-tah es va quedar amb el crusou durant un temps. Havia vingut a observar-lo i ara tenia la millor manera de fer-ho. Si el peipei no l'hagués vist potser no hagués intervingut a la baralla però de cap manera podia deixar que un peipei tornés a casa seva amb el coneixement de que encara hi havia sip-tahs. En quan al crusou encara no havia decidit si l'hauria de matar o no. De fet semblava desconèixer si ell era peipei o una altra cosa, i de totes formes no el relacionaria amb Sip-tahoma. Amb la convivència va aprendre que ell s'anomenava a sí mateix Crusou i a ell l'anomenava Fraidei, malgrat li va insistir pel dret i pel revés que el seu nom era un altre no va haver-hi manera. Tan és així que al final se'l va apropiar com a sobrenom. Però es que el crusou era cabut per això dels noms i a coses que tenien el seu nom ell s'entossudia en inventar-se'n de nous o en donar-los-hi noms de coses que ja existien en la seva terra i en certa manera si semblaven. Aleshores quan parlava d'una cosa mai no sabies si parlava de la seva o de la d'aquí que li recordava l'altra. Quina manera d'enredar les coses!
En Fraidei va estar bastant temps convivint amb Crusou, fins i tot va aprendre rudimentàriament el seu llenguatge, cosa que no va passar a la inversa, a part d'algun mot com peipei poca cosa més va aprendre en Crusou de la llengua que aquell lloc havia configurat des que l'home hi va arribar.
Va estar el temps suficient per veure que en Crusou malbaratava recursos, matava per plaer i doblegava l'entorn al seu pensament. Fins que un dia va aparèixer a l'horitzó un altre vaixell, atret per la incessant fumarola, i va veure, amagat, que els crusous són molts, i que amb el que havia conviscut no era pas el pitjor. Va decidir que era el moment per tornar a Sip-tahoma, a casa.



En Crusoe va voler mostrar en Friday als navegants que el rescataven però en Friday no hi era, i també es va adonar que no hi havia cap prova de que allà mai hi hagués hagut ningú més que ell. En Friday mai no havia deixat cap rastre, ni petjades, ni eines, ni cap vestimenta ni guarniment, res. En Crusoe no podia ni ubicar-lo com pertanyent a cap lloc en concret. Per un moment va arribar a dubtar si és que se l'hauria imaginat. Se l'havia imaginat? Com explicar als altres l'existència d'un ser menut com un nen, d'ulls grans i pell grisosa?



En Fraidei va tornar a Sip-tahoma i va advertir que mai no s'haurien de deixar trobar per ningú, que els sip-crusous són més perillosos que els sip-peipei, i que si així ho feien, el mon, el que quedés de mon seria seu. Per tant va fer tots els postulats que els sip-tah haurien de complir i així es va convertir en el primer profeta.
Ara els descendents d'en Fraidei s'aventuraven al mon. Després de generacions de d'haver d'amagar-se ja no tenien ningú de qui fer-ho. I tal i com en Fraidei havia aventurat arribarà el dia que haureu d'oblidar-me, que haureu de renegar de totes les normes que hem tingut establertes, per que aquell dia el Món serà vostre. Un senyal us mostrarà el moment.
La manca de material per l'enfonsament del vaixell i sobre tot l'erupció com a volcà de la illa, aquell volcà, l'activitat del qual havia enverinat sempre l'aigua de l'únic rierol de Sip-tahoma i havia fet que la natura fos escassa i que qualsevol altra visitant mai no s'hi volgués quedar, va ser de forma inequívoca el fet esperat.
Els vora dos-cents petits i grisosos sip-tah van portar a mar les dues barques de salvament d'aquell vaixell escorat que des de feia generacions tenien amagades en unes coves. Van pujar i a cop de rem es van allunyar de la rocosa illa que no deixava de enlairar fumaroles i calor. Aquells sers de menys d'un metre d'altura tenien tot un món a guanyar. Potser els seus descendents trobaran les runes de les nostres ciutats engolides per les selves i no sabran explicar els fets i ho narraran com els mites de civilitzacions estranyes desaparegudes de manera sobtada, Sodoma i Gomorra o l'Atlàntida. Però abans no arribi tot això hauran de passar molts anys i molts esforços i de moment ells són sols dos-cents contra una natura altra vegada salvatge.
Dos-cents conqueridors en dues barques a les quals malgrat el temps se'ls pot llegir The New Enterprise -Barcelona-Maó-Gènova-. Ara estaven al món per fer-se veure.

Comentaris

  • Aspectes difosos (puntualització)[Ofensiu]
    Yurral Salocín | 05-05-2007

    És cert que alguns aspectes queden un tant difosos. En principi tenia previst donar més detall de l'extinció però finalment vaig pensar que això no era important, simplement era el que era.
    Els sip-tah no s'extingeixen per que l'extinció sols afectava als homo sapiens i ells no ho són. Per això el títol humanitat 3.2, on els 1.x són els Neanderthal, els 2.x són els sapiens i afins, els 3.1 son els peipei i els 3.2 són els sip-tah.
    El riu té la importància de mantenir tothom lluny de la illa i de ser el causant de proporcionar una terra erma i de pocs recursos. També el volcà que enverina l'illa és el que finalment els fa sortir d'ella.

    Gràcies de nou per les teves valoracions ;)

  • Jugant a fet i amagar.[Ofensiu]
    qwark | 04-05-2007

    Un relat bastant complet, en tant que, a més de buscar la coherència interna, també ofereix una àmplia visió de l'univers creat.
    Un toc d'humor subtil aprofitant el Crusou i el Fraidei per connectar la història amb el subconscient col·lectiu i, de pas, donar-li la volta a aquest clàssic.
    Tot i que no em queda clar, intueixo que els Crusous desapareixen per la seva hostilitat envers la natura. En canvi, no entenc per què els sip-tah sobreviuen, ni si això té relació amb l'aigua enverinada del seu volcà (de la qual parles molt sense que jo entengui la seva importància dins el relat). Com a última pregunta, per què 3.2?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: