La mosca

La mosca


Volava a l’exterior d’un jardí fent ziga-zagues gairebé repetitives. Era una tarda calorosa de finals de setembre que amenaçava amb tempesta. De lluny s’escoltava una cigala amb el seu cri-cri persistent, inacabable, feridor, gairebé insultant.

Jo seguia impertèrrita el meu recorregut de vol rectilini, canvi d’angle i vol rectilini, de manera seqüencial, com si volgués dibuixar una figura geomètrica a l’aire. El batre de les ales produïa un brunzit que la gent sentia diferent depenent de la direcció que duia en aquella figura, sent més aguda a l’aproximar-me i més greu quan m’allunyava.

De cop i volta un nen va passar corrent per la zona on jo era i em va obligar a desfer el meu rutinari polígon i sortir de la traça mil vegades repetida a una zona sense explorar, de manera sobtada. I així és com vaig anar a caure al parany d’una aranya.

De sobte vaig acabar enganxada a una teranyina que hi havia entre dos arbusts del jardí.
L’aranya, amagada en un extrem de la teranyina sota una fulla caragolada, en sentir el cop de tensió a la seva trampa es va posar alerta. Amb els pels d’una pota, en contacte amb els filaments percebia qualsevol moviment a la teranyina. L’aranya va sortir de la seva estasi i va enfocar tota la seva atenció a la pota que controlava els filaments.

Res! La teranyina estava sense moviment. Podria ser un cop d’aire, o una fulla que hagués caigut, segons el que notava l’aranya, que ja tenia tots els sentits alerta.
Jo restava enganxada a la xarxa, però estava quieta. Sabia que si em movia alertaria l’aranya, i que sols em podia deslliurar d’un esforç fort i breu, ja que si intentava anar poc a poc encara m’enganxaria més i l’aranya, sempre atenta a les vibracions de la tela, se’m tiraria al damunt en un obrir i tancar d’ulls. Ara estava en un carreró sense sortida. Si no em movia passarien les hores i tard o d’hora l’aranya sortiria a fer reparacions de la trampa, o simplement recollir la teranyina com feia cada nit. I si em movia, ni que fos una pota, l’aranya ho notaria amb una precisió mil·limètrica.

L’aranya, surt del seu cau de fulla caragolada i entra a la teranyina. A cada pas provoca una vibració que li retorna com si fos el sonar d’un submarí. Detecta un objecte a la xarxa, s’hi acosta. És un pètal d’una flor propera que s’ha desprès i ha quedat retingut. L’allibera. Jo segueixo immòbil més enllà, però l’aranya, un cop ha netejat la teranyina d’objectes que puguin delatar la presència de la seva trampa, se’n torna a la seguretat del seu cau. Aquesta vegada he tingut sort.

Comença a caure la tarda i l’aranya sent una vibració a la tela. Es posa alerta i avança uns centímetres per a comprovar que hi ha. Amb els seus dotze ulls escruta l’entorn.
No em bellugo. També noto les petites vibracions. Se m’estarà acostant l’aranya? No ho sé. Ara dubto entre fer un esforç per deslliurar-me o restar quieta. Cada cop sento la tremolor més a la vora. L’aranya s’aproxima mica en mica al centre de la teranyina. Lentament. La tremolor a la trampa té un ritme determinat i repetitiu. L’aranya, prop meu, immòbil, canvia de direcció cap a l’origen d’aquells cops cadenciosos a l’extrem de la xarxa. És una altra aranya. Un mascle, molt més petit de mida que la propietària d’aquella malla entre dues branques. El mascle, per alertar l’aranya que no és una presa, ha de bellugar els fils amb un ritme determinat. Si s’equivoca serà el següent sopar d’aquella femella. Imprimeix la vibració a l’extrem del filat amb molta cura. Veu com aquell ésser gegant en comparació se li acosta. Intueix que alguna cosa no va bé. Potser no li ha agradat com feia sonar la música o potser no era el dia més adequat. El mascle se’n retira, cautelosament. Ja ho tornaria a provar més endavant. O millor, potser li oferiria algun mos i així estaria més complaent. L’aranya revisa el límit de la teranyina i veu el menut mascle que se’n va. Massa lluny com per a capturar-lo. Se’n torna al recer de la fulla caragolada ignorant que hi sóc allà atrapada de fa força estona.

Comença a caure la tarda. El reg per aspersió es posa en marxa i microgotes s’adhereixen als fils de la trampa. Mica en mica aquestes microgotes es van sumant les unes a les altres i fan gotes més grosses que regalimen pels fils. Veig com una gota d’aigua se m’acosta i m’acaba amarant. M’ofego. Els pels que em cobreixen capturen aquella gota que no em deixa respirar. Podria fer una batuda d’ales per desfer-me’n de l’aigua, però això alertaria l’aranya. El meu cos es va quedant sense oxigen. Lentament m’ofego. Miro d’aguantar un segon més, sols un més, però al final la manca d’aire es fa impossible de suportar. Bato les ales en un cop brusc i sec. L’aigua es desprèn del meu cos i torna a entrar oxigen a través dels porus. Però l’aranya també ha notat la sacsejada i surt com una exhalació a veure que ha provocat aquell terrabastall. S’interna un tros a la tela i comprova que està xopa. Milers de microgotes brillen al sol com si fossin diamants. Ha de deslliurar la malla d’aigua, ja que ara és un element massa visible per les possibles preses. L’aranya es col·loca al centre de la tela i sacseja la teranyina amb un ritme violent. També sóc sacsejada endavant i enrere. I les gotes d’aigua finalment regalimen cap avall. L’aranya se’n torna al seu centre de control.

Comença a fer-se fosc. L’aranya surt a recollir la trampa. No vull bellugar-me mentre noto com l’aranya desenganxa lentament els fils i ingereix la seda. Tard o d’hora tocarà el meu fil i se n’adonarà que allà hi té un rebost. Un fil rere altre la malla es va desfent. I la tinc cada vegada més i més a la vora.

De sobte una tremolor colpeja el que queda de teranyina. L’aranya deixa estar els fils que devorava i nota quelcom que lluita per desfer-se dels fils enganxosos. Ràpidament s’atansa al lloc. En veure amb els meus ulls polièdrics com se m’acosta el monstre temo que se’m tirarà al damunt. La mort per una aranya no és massa divertida. Primer t’inocula un verí que et paralitza, però no t’estaborneix, no, segueixes conscient del que passa. Després t’embolica en una mortalla de seda i un cop get això t’injecta els seus àcids gàstrics, que et van dissolvent l’interior mica en mica. Fins que al final se’t beu com una sopa.

Però l’aranya passa de llarg, Una arna despistada ha quedat atrapada prop meu, però no s’ha quedat quieta i ara té l’aranya al damunt. L’aranya talla els fils propers per embolicar l’arna i en fer-ho allibera un dels que em subjectaven. Aprofito que l’aranya està distreta amb el seu sopar per a fer un darrer esforç i finalment m’allibero. Demà tornaré a dibuixar polígons a l’aire.