L'eruga

Un relat de: Yurral Salocín

"Un, dos, tres ...Vinga, vinga" No sé com m'ha vingut al cap. Recordo aquells estius a la platja d'Altafulla. El Xavi, la Montse, en Ricard, l'Elena ... Ah! quins records, allà a la platja tot el dia. fins que es feia fosc. I aquell joc, amb les cadires... Per no mullar-nos els peus fèiem una eruga. Passàvem l'última cadira al principi i ens recol·locàvem i de nou, l'última cadira, buida, tornava a passar al davant. Així contínuament fins avançar fins la illeta, una roca vint metres dins de l'aigua. La que dèiem que era la nostra. Sempre passàvem a la de tres "Un, dos, tres... Ara, corre, corre". És curiós, no puc recordar-me'n de les cares de llavors. Faig l'esforç i em surten els rostres d'ara... Provaré amb algú altre i... No, no em surt. Sols si li he perdut el contacte puc recordar les cares infantils, però amb qui em relaciono sols recordo el rostre actual. "Un, dos, tres, tornem a provar" Sempre era en Ricard el qui manava. D'ençà que ha tingut fusta de líder. Recordo el primer cop que ho vàrem fer. La bronca que me'n vaig endur a casa per mullar una cadira, però un cop feta malbé, en agafar sempre la mateixa... "Ja podies usar una caixa de patates" -deia la mare- "Bé, coses de quitxalla, millor això que fer entremaliadures arreu". Al final, fer l'eruga va ser més divertida com a joc en sí, que no pas per arribar a la nostra illa, sense mullar-nos els peus quan pujava la marea. "Un, dos, tres, un cop més i prou". "Que fas? no miris al sol! Teresa, et quedaràs cega si mires la llum directament. Vinga, Un, dos, tres ... Teresa! Teresa vinga! Desperta..."
-Hi ha hagut moviment de pupil·la! Tornem a provar. Tots preparats?
-Desfibrilador apunt!- va dir l'encarregat de l'aparell de la descàrrega elèctrica al cor.
-Anem-hi. Un, dos, tres. Ara. Vint mil·ligrams d'adrenalina. I vint més de preparats. Ràpid!
-Ja reacciona!- van dir quan l'electro va donar els primers símptomes de no ser una línia recta.
Un llum m'apuntava directament la nineta de l'ull i els dits d'un home vestit de verd amb mascareta blanca no em deixaven tancar les parpelles. Era una llum cegadora, que m'inundava.
-Bé, ho hem aconsseguit! A veure, pot seguir el moviment del lot? Molt bé, ara dreta, ara esquerra. A dalt. A baix. Es diu Teresa? -vaig afirmar tancant els ulls un sol cop. No podia fer més.
Se'n va anar la imatge de la platja. Com si de cop s'encongís i s'anés lluny. Allà es van quedar en Ricard, l'Elena, en Xavi i la Montse. Per sempre fent l'eruga amb les cadires i arribant eternament a la nostra illa. L'illa de la nostra infància. Potser ja no sentiria mai més el "Un, dos, tres, vinga, vinga!"
-Com es troba? Ha patit una aturada cardiorespiratòria.
-Em fa molt mal el braç esquerra- amb prou feines podia dir res..
-Sí, es normal en un infart. Li donarem un sedant i quan desperti tornarem a parlar.
Em vaig dormir per l'efecte del sedant i em varen revenir els reflexos daurats del sol a la tarda davant de la nostra illa. Allà hi eren ells fent-me gestos per que hi anés. També quatre cadires.
-Si portes la teva cadira fem l'eruga i et venim a buscar- va dir l'Elena- Vinga, vine!
-No puc, la mare ja no em deixa.

Comentaris

  • Qui ho ha patit...[Ofensiu]
    rnbonet | 15-05-2006 | Valoració: 10

    ...ho sap.
    Els moments d'incertesa, la memòria llunyana, la indolència passiva, l'enfermeria amorfa, la realitat que se'n fuig, el...
    Enhorabona! Ho has reflectit sense espasmes, senzillament, com cal... I, saps què? Doncs, SALUT I REBOLICA!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: