Custòdia Oficial

Els passadissos eren freds, sobre tot a aquella hora de la nit, quan a ell li tocava fer el torn de vigilància. - Què més dona, tampoc no veig mai ningú -Va pensar en Grimau fent raspar la porra contra la paret, en un acte igual al d'aquells vigilants que surten a les pel·lícules de presons. Era un acte contra l'avorriment, que no tan sols devia fer ell, si no també els d'altres torns i abans els d'altres generacions de vigilants, ja que les parets mostraven ratllades a diferents altures, que volia dir si més no, diferents envergadures de vigilant. Comptant les línies que s'hi veien havia arribat a la conclusió que almenys n'hi havia hagut vuit altures diferents de vigilants, que encara en el cas de que mai no hi hagués hagut coincidència d'altures, voldria dir vora tres torns. Ell duia vora vint anys, el company de la tarda en portava vint-i-set i el del matí vint-i-nou, de quan estava allà aquell arxiu?. En els vint anys que duia vigilant l'arxiu mai no havia vist ningú entrar ni sortir, ni llum a l'interior. Mai. Ni els seus companys tampoc, ni la persona al qual va rellevar. De vegades es distreia saltant les lloses blanques i negres del terra com si fos un cavall d'escacs, altres fent diagonals per les blanques o per les negres, depèn del dia, altres havia provat intentar veure res a través del vidre glaç de la porta que tenia encomanada la vigilància, fins i tot havia provat d'il·luminar amb el lot travessant el vidre amb la llum per veure si es projectava alguna ombra que li fes saber quin era aquell bé tan preuat al qual li donava vigilància i seguretat, però res. L'únic que veia era el vidre blanc il·luminat i prou. També havia provat de sentir soroll a dins. Amb un got contra la paret, com si fos un estetoscopi, i recolzant l'orella provà d'escoltar l'interior. No tan sols a la porta, si no al llarg de la paret, en un punt concret li semblava sentir un lleuger brunzit. Havia pensat que almenys hi havia una maquinària amb un ventilador, o un refrigerador. Més d'una vegada havia provat d'empènyer la porta, per si de cas fora oberta, però aquella porta sospitava que sols es podia obrir des de dins, ja que de fora no tenia ni pany ni clau, era tan sols una porta metàl·lica, pintada de gris blavós en la darrera ocasió i que tenia un petit finestró amb vidre glaç d'aquell que té ànima de filferro encreuat. Un cop havia dut una ventosa per a estirar la porta cap a fora, però res, era lògicament tancada, però tants anys vetllant-la que la curiositat se'l menjava. A més, que no hi havia cap altra cosa a fer, el gruix de les parets de l'edifici o potser un inhibidor d'ones, havia arribat a pensar, feia que resultés impossible captar cap senyal de ràdio o televisió que fessin més amena la guàrdia. Bé, sempre quedaven els quaderns de passatemps, els encreuats del diari i últimament els sudokus, aquell passatemps en el que s'havia de quadrar en files i columnes números de l'u al nou sense que es repetissin.

En tot l'edifici no hi havia ni una sola taula ni cadira. Ni tan sols li quedava l'opció de seure's a la tassa del wàter, ja que era una latrina d'aquelles que hi ha dos llocs marcats i elevats per a posar-hi els peus i un forat al mig. - Crec que deu ser l'únic lloc al país on queda una latrina, deurien portar-la a un museu. Deu ser per que no ens asseguem i anem rondant tota l'estona.- Pensava en Grimau. Era ben curiós aquell edifici. Cinc pisos d'altura, amb passadissos circumdants i escales per anar d'un a l'altre i, traient la de l'entrada sols hi ha una sola porta en la segona planta. Era LA PORTA. Tampoc hi havia ascensors, ni interruptors per la llum, simplement la llum cremava tot el dia, cosa lògica si pensem que tampoc hi havia finestres. De l'interior de l'edifici tampoc en sabia res. Era un gran sil ple de tresors de valor incalculable? O eren també cinc plantes amb un accés a l'interior des d'un soterrani? Què coi hi feia allà? Vigilant una porta que mai no s'obria i amb un telèfon per si passava res que mai no havia sonat i pel qual no podia trucar ja que sols tenia un botó per pitjar per si succeïa alguna cosa. I el telèfon, d'aquells de color beige, penjat a la paret, tenia línia, ho comprovava cada nit, malgrat sols una vegada va petjar el botó per veure si funcionava i tot i que no va sentir ningú a l'altra banda, en pocs minuts l'entrada es va omplir de cotxes de la policia. Li van advertir que el botó funcionava, sempre funcionava i que no el tornés a tocar sense motiu. I mai més ho havia tornat a fer. Des d'aleshores simplement rondava ara en un pis ara en un altre, si volia seia a terra o en un graó de l'escala i omplia les pàgines dels passatemps. Per altra banda, la porta que donava a l'exterior tenia un pany de clau sols per la part interior, i per l'exterior res, ni una maneta. La clau, servia per obrir la porta al canvi de torn. S'obria, es passava el minso informe de no ha passat res al següent torn, i el que entrava tancava amb clau i se la posava a la butxaca. L'única decoració de la porta era el logo amb les inicials de la companyia, CO, que era l'acrònim de Custòdia Oficial. Ho sabia per que en els papers de la nòmina un cop ho van posar, però, devia ser un error per que mai més van posar res més que CO. A més, tenia prohibit divulgar l'activitat que feia ni cap cosa relacionada amb l'organisme pel qual treballava, simplement havia de dir que era funcionari. I, fent indagacions va poder comprovar que ningú coneixia l'existència d'un lloc, organisme o empresa que se'n digués Custòdia Oficial. I custòdia sí, però de què?

A les vuit, quan acabava el torn i passava la clau al següent company. Després se n'anava a canviar de roba i dutxar-se als vestidors que hi havia en un edifici petit, extern a l'imponent bloc de formigó de CO. No marxava directament a casa, havia agafat el costum d'anar a prendre una cervesa en un bar de camí. Era curiós com tothom se'l mirava pensant no són les nou i ja pimplant cervesa, però clar, per a ell era com per qualsevol altra les vuit del vespre. Aleshores aprofitava per llegir el diari, comprovar l'encreuat del dia anterior i agafar el nou per demà, que ja ho tenia demanat al propietari del bar, sí, agafa'l, total aquí ningú no els fa, li havia dit cada cop que ho havia preguntat, ara ja no ho feia, simplement se'n duia la plana. Amb el propietari del bar, en Paco era amb l'únic amb qui creuava alguna paraula, traient la seva dona. És pot dir que en Grimau no té amics, i fins i tot, pocs coneguts. Per que els companys de feina, simplement es podia dir que eren companys per que vestien el mateix uniforme i prou, no coincidien més que els cinc minuts de la porta d'entrada dient que no havia passat res, la conversa típica i tòpica del temps i poca cosa més, es clar que cinc minuts cada dia durant trenta i pocs anys són molts més minuts que potser els dedicats per amistats consolidades i fermes, però és clar, difícilment es podia crear una amistat a base de converses intranscendents, ni tan sols una veritable coneixença.

Va entrar al bar, com feia cada matí i en veure'l, el Paco, el propietari, li va preparar un entrepà, una cervesa i el diari, que li tenia guardat. En Grimau es va asseure en una taula petita que hi havia prop de la màquina expenedora de tabac. Sempre que podia ocupava aquella taula, que en certa manera considerava la seva, i malgrat mai no deia res si estava ocupada, li emprenyava haver d'asseure's en una altra. La màquina del tabac, li feia una mica de cortina que l'aïllava de la resta del bar, de les mirades, de la gent. Quan en Paco va arribar amb la safata de servir, li va posar el diari sobre la taula obert per la plana dels passatemps i sense dir ni mu li va indicar amb dos copets del dit índex el sudoku, on en lletres grans deia SUDOKU ESPECIAL gran premi a un únic encertant, i quan en Grimau va mirar en Paco, aquest va aixecar dos cops una cella com dient a veure si pots!

L'endemà, es va acomiadar de la seva esposa, com feia cada vespre en anar a la feina. Va agafar un entrepà que ella li havia preparat i va agafar el sudoku especial que li havia donat en Paco. També va agafar una llibreta i un llapis, va pensar que li serien d'ajuda. Aquell dia almenys tindria distracció.

Va arribar a la porta i el company ja l'estava esperant a l'altra banda per donar-li el "no ha passat res" habitual, cerciorar-se que en Grimau venia sol per deixar-lo passar i poder marxar a casa a descansar. Aquesta vegada li va semblar que en Grimau portava pressa per entrar, però com que aquestes coses ja les hi tenia, li va dir "Adéu" i el va deixar tancat a l'edifici.

En Grimau va fer una volta per l'edifici. Va ser una volta ràpida, de fet sols tenia en ment resoldre el sudoku. Li havia fet un cop d'ull i encara que li agradava resoldre'ls aquest no sabia per on agafar-lo, era massa obert. Les possibilitats de trobar combinacions errònies era massa gran. Anava caminant pels passadissos però en realitat no veia les parets si no mentalment la plana del diari. Va decidir girar cua cap les escales, almenys allà podria seure. Va agafar la llibreta i un llapis i va començar a veure els números. No sabia ni per on començar.

A l'hora d'esmorzar va agafar l'entrepà i va seure de nou a les escales, el repte el tenia absorbit. Consultava les pàgines on havia fet esborranys, ja en portava unes quantes. Aleshores va decidir usar el terra com a tauler. Amb fulles de la llibreta faria els números i els aniria disposant a sobre de les rajoles de terra, com que eren una negra i una blanca, com un escacs, li ajudaria a no confondre's. En poc temps tenia les rajoles plenes de números que anava bellugant mentre alhora realitzava anotacions a la llibreta. De vegades ho deixava tot i se n'anava a fer una ronda per esvair-se una mica, tant de raonar li començava a fer maldecap, a mitja ronda de cop se li acudia una possible combinació i tornava a l'improvisat taulell de rajoles i pape
rs, provant la combinació.

En una d'aquestes en Grimau se li va acudir una possible solució, almenys parcial que semblava quadrar el joc. Avançava saltant de rajola buida en rajola buida per tal de no desbaratar els números que hi havia posats. Així que va fer tres passes simulant un cavall d'escacs i després va saltar dues línies en paral·lel a l'esquerra per tal de canviar un vuit per un cinc quan va sentir a la seva esquena Click.

La porta, la omnipresent porta s'havia obert. No tenia pom però s'havia separat un xic de la polleguera. Amb els dits va estirar la porta i la va acabar d'obrir. Primer va avançar sols el cap. -Hola, hi ha algú? ... Hola!!? Hola!!?- Ningú va contestar. En Grimau es va decidir a entrar. Va fer una passa endavant, però ràpidament es va fer enrere, va comprovar que la porta tingues maneta per dins i que funcionés. No obstant va posar la llibreta entre la porta i el marc per evitar que es pogués tancar. Quan va fer dues passes endins la sala es va il·luminar. Era una sala gran amb una taula, una cadira i un ordinador enmig. Vora la paret, en aquell punt on en Grimau sentia el brunzit hi havia tot el sistema de memòria de la màquina, d'aquells que usen cintes magnètiques amples i van ràpidament endavant i enrere. Es va acostar a l'ordinador, la pantalla estava en negre, va desempolsar la cadira i en tocar el retolí la pantalla prengué vida.
Les cintes de memòria van fer quatre batzegades i a la pantalla es va mostrar la fitxa laboral d'en Grimau. -Ostres, deuen posar la fitxa del vigilant? - Va pensar. -Li faré un cop d'ull.- Salari, Adreça, nom, seu, de la dona, dels pares. La foto seva, d'aquelles de carnet de fotomatón que donen aspecte de delinqüent comú. També hi havia la vida laboral, els dies de vacances fets, les baixes, el sou. Va veure que hi havia un botó que deia Perfil i el va petjar. Es va obrir una altra pantalla on hi havia dades seves confidencials, o si més no personals.

Aspecte: TaciturnAmics:-Coneguts: 4
Estat:casatIdiomes:2Nivell:COU
Sort:Mitjana BMalalties:3Dieta: Omn.
Intel·ligència: 90%Felicitat:40%

En passar el punter pels ítems es desplegaven les possibilitats. Allà hi devia haver un error, com que no constaven amics, almenys en Paco havia de ser un amic. Va dubtar però finalment es va decidir a corregir-ho. Va anar a la casella i d'amics i en va teclejar "1"; aleshores es va obrir una finestra que hi havia infinitat de noms per triar, ostres, la finestra mostrava cent cinquanta noms per ordre alfabètic, però deia 150/7,03461x109. -Ostres que hi és tot el mon aquí???- Es va preguntar -Com se'n diu en Paco de nom?- el va intentar recordar però no el sabia. Aleshores va anar a l'ítem coneguts i a la llista hi havia Francisco Pérez Aranz, Va posar el punter a sobre i va aparèixer la foto d'en Paco, aquest sí que era en Paco. Va polsar botó dret i es va mostrar un submenú, en ell hi havia l'acció d'enviar a amics. Ho va fer. Ara la pantalla mostrava Amics: 1 Coneguts: 3. -Ostres, és quasi l'hora- Va pensar quan va veure el rellotge que mostra la barra d'inici de l'ordinador. El temps se l'hi havia passat sense ni adonar-se'n. Va sortir, va arreplegar l'improvisat taulell i la porta va fer altra vegada Click, i es va tancar.

En sortir, en Manel que li prenia el relleu li va preguntar lacònicament, com feia cada matí -Ha passat res?-, en Grimau va dubtar, però finalment va optar per mentir i dir com sempre -No, no ha passat res-.

Quan va anar al bar d'en Paco aquest es va mostrar més familiar que d'altres vegades.
-Hola Grimau. Què? Ja has fet el sudoku?
-No, encara no l'he acabat.
-Et queden dos dies per la resposta. Que farem aquest cap de setmana? Veniu tu i la Xiqui a sopar? Podríem anar al cinema després, a una sessió golfa ... d'aquelles que acaben de matinada.
-Ehhh? -Ostres com sap en Paco que la Montse té per sobrenom la Xiqui? Es va preguntar quedant una mica descol·locat.
-Bé, no cal que m'ho diguis ara. Li preguntes i ja m'ho diràs. Pensa que la Ruth fa uns popets en salsa per xupar-se els dits! -Li va dir mentre li servia la cervesa i una mica de fuet per picar.

En arribar a casa va optar per no dir res a la Xiqui. Sortosament no hi era, devia haver anat a comprar o potser a la perruqueria. Ell va engegar el televisor i es disposà a sopar una mica abans d'anar a dormir. Amb una mica de sort, com aquell que diu, ni es veurien. No és que no volgués veure-la, és que abans necessitava encabir el que havia succeït aquell dia en la seva ment abans no compartir-ho, ni tan sols amb la Xiqui. Qui sap? Potser si algú se n'assabentava l'acabarien fent fora de la feina, i ara com ara no s'ho podia permetre, ..., la hipoteca, l'hospital de la mare, el cotxe, la cuina nova, ..., i amb la seva edat torna a cercar feina, i que dius d'experiència, que has treballat en un lloc que ningú no coneix i que has fet una feina que ni tan sols ell sabria com descriure -Si, miri, jo abans vigilava, durant vint anys.- -Ah! I que diu que vigilava?- -No ho sé...!- Així que no tenia ni un currículum que presentar.

Però no havien passat ni cinc minuts quan va sonar el pestell de la posta. Era la Xiqui.

-Hola, com t'ha anat?- No va esperar ni la resposta i va continuar.- Avui m'ha trucat la Ruth, la d'en Paco, m'ha dit de quedar per aquest cap de setmana i anar al cinema. Que abans aniríem a sopar a casa seva. Que portem? Vi? o faig unes postres?

-No sé. -Parlava de la Ruth i en Paco com si sortíssim cada dos per tres. Sembla que sols ell s'estranyava de la situació. Si que ell recordés la Xiqui ni els coneixia, bé a en Paco d'anomenar-lo, i prou"

-Ah! Haurem de mirar que fem amb ta mare, aquest hospital ens surt caríssim. I queda tan lluny que sols hi vas dos cops al mes. Jo penso que si ens entra a una residència ... hi ha una aquí a la vora, a quatre maçanes de casa i és molt més econòmica. Jo no sé com ho farem però en estem menjant els estalvis. En quatre anys, per una cosa o una altra el compte baixa en caiguda lliure i pensa que això és el que estàvem estalviant per canviar de barri.

-Sí, ja ho sé. Però jo no puc fer més hores aquest any. Potser l'any vinent si m'ho combino amb algun company que vulgui lliurar els caps de setmana o vacances...

-Doncs rumiat allò de la residència.

-No. Ma mare no es mou de l'hospital. D'això ja n'hem parlat.

L'endemà en Grimau va tornar a la feina. Un cop va entrar a l'edifici va anar directe a la porta. Aquesta estava tancada. Infructuosament va provar d'estirar-la amb els dits, d'empènyer-la, de donar-li cops. Res. La porta estava tan tancada com ho havia estat els darrers vint anys. Va seure a terra, recolzat d'esquena amb la pròpia porta i va començar a recordar que estava fent quan es va obrir. Sí, estava fent el sudoku i va saltar de rajola en rajola. Va anar al lloc on el dia anterior va fer l'improvisat taulell. Va saltar de rajola en rajola, però la porta res, ni cas. Potser no eren aquelles rajoles. Va seure al mateix lloc on el dia anterior feia el sudoku, mentalment va situar el taulell, ara sols devia omplir les caselles. -La llibreta. Això és. A la llibreta tinc la col·locació de les peces.- Es va dir. Va agafar la llibreta i va col·locar els paperets segons la disposició que tenia apuntada al paper. Els números no corresponien amb els apuntats, però era igual, a ell sols l'interessaven els espais buits. Un cop fet això va repetir els salts de casella en casella, però la porta no es va moure. -Ostres! - Li va venir una imatge al cap. -Vaig acabar en rajola negra, no en blanca.- Va pensar-ho una mica i va córrer tots els elements una rajola endavant. Un cop això, va inspirar profundament, va tancar els ulls un moment i malgrat no era creient va encomanar-se a tots els Sants coneguts i desconeguts. Va saltar als espais buits com ho havia fet el dia anterior i darrere seu va sentir l'esperat Click. -Síii!- Va entonar en veu alta mentre va agitar els punys de manera inconscient.

Va anar a l'habitació i va col·locar la llibreta com a destorb per que la porta no es pogués tancar. Tot i que sabia que no hi hauria ningú va repetir el ritual de dir "Hola" de forma forta i evident. Després d'uns segons prudencials va entrar. Va anar directe a l'ordinador i les cintes del darrere van començar a girar ràpidament.

Un cop la pantalla es va encendre va aparèixer la seva fitxa, com el dia anterior. Allà va aparèixer la següent pantalla:


Aspecte: TaciturnAmics:-Coneguts: 4
Estat:casatIdiomes:2Nivell:COU
Sort:Mitjana BMalalties:3Dieta: Omn.
Intel·ligència: 90%Felicitat:48%

Va petjar "tornar al menú anterior" i va anar a les dades laborals. Va veure un botó que posava "escalafó" i el va petjar, en ell es veia reflectida la seva categoria laboral "Encarregat // obrer qualificat", va desplaçar-se pel menú i es va triar la categoria "Tècnic grau mig", ell pensava que potser no tenia el títol, però que els anys d'experiència li feien justícia a la categoria. Va tornar a la pantalla anterior i va veure que l'aspecte "felicitat" estava a 48 per cent mentre ahir estava al 40. Va tocar la categoria però estava en tipus gris i no es deixava manipular. Va dubtar una mica però finalment es va decidir per canviar el factor sort. -Que sabran, millor dit que els importa als jefes la sort que jo pugui tenir.- Es va dir abans de posar-se la sort en "Alta".

Quan va sortir de la feina va tornar a mentir i va dir "No ha passat res. Com sempre". Després va anar al bar d'en Paco.

- Què? Noi. Que anem a veure el dissabte? - Li va dir en Paco mentre li servia la cervesa.- La Ruth i la Xiqui volen veure una d'aquelles romàntiques, però jo prefereixo una que tingui una mica d'acció. Al final, si anem a un multi-sala podem entrar nosaltres a una i elles a una altra. Oi?

- Sí. Jo també m'estimo més que es fotin de batzegades que un excés de caramel. Bé, trieu vosaltres que jo no sé ni què fan.

- I el sudok
u? - Com va? Podràs fer-lo.

- Avui no m'hi he posat. Me l'he deixat a casa. - Últimament estava mentint massa. I el mentider necessita memòria. Però es clar, no podia dir que estava remenant en la seva fitxa laboral.

En sortir del bar va agafar el canvi de la cervesa i, cosa que no havia fet mai el va tirar a la màquina escurabutxaques. Una estridència forta de música va sonar en tot el bar, la màquina havia donat premi. En Paco li va haver de dar una bossa per que pogués agafar les monedes que queien sense parar. Quan les va tenir totes li va canviar les que va poder per bitllets, però clar, al bar no hi tenia quatre mil euros en bitllets. Amb prou feines li va poder donar dos mil euros i això per que aquell dia venia el del magatzem de begudes a cobrar.

Després, en arribar a casa va agafar la correspondència que hi havia sobre la taula. Encara duia les bosses amb monedes ja que els bancs no estaven oberts encara.

- Xiqui! - Va cridar.- No t'ho creuràs. He fotut el canvi a la màquina i m'ha tocat la grossa. -Anava pel passadís amb les bosses a la ma, encara sense treure's ni la caçadora. - Quatre mil euros!

- T'ha vingut una carta oficial. No posa res però em sembla que és de la feina. ¿Que ha passat res? - Va preguntar un xic amoïnada.

Va cercar entre les cartes i va veure un sobre al seu nom, amb tot de timbres impresos però sense remitent. Aquest tipus de cartes i les hisenda sempre li feien repelús, no ho podia evitar. La va obrir amb cert nerviosisme i va veure el logo CO en una cantonada.
La carta deia:

Benvolgut Sr. Gabriel Grimau Gramona, no sabem per que no va fer constar en el seu currículum que vostè tenia la titulació de tècnic de grau mig. O potser va ser un error nostre el no recollir-ho així. Per tal d'esmentar l'error, a partir d'ara cobrarà el sou que li pertoca i també el diferencial que en tots aquests anys ha perdut. Sàpiga també que en la seva categoria també disposa d'uns emoluments superiors per triennis que també li seran retribuïts de manera retroactiva. Sentim les molèsties que li haguem pogut ocasionar i quedem a la seva disposició per a qualsevol consulta.

Atentament, etc etc etc

- Què diu la carta? -Va preguntar la Xiqui des de la cuina. -Que dius que has guanyat què?
- Avui m'ha tocat la grossa dues vegades. Abans quatre mil a la màquina del bar i ara em pugen el sou per que sóc tècnic mig. Increïble! Oi?
-Doncs ja era hora! Vaig enviar els papers a la teva empresa fa tres mesos. Els hi vaig dir que no hi havia dret, que tu eres tècnic i cobraves com a obrer. Els hi vaig enviar fotocòpies compulsades i tot! I fins ara no han contestat. Aquestes empreses grans es pensen que poden fer el que volen, que estan exemptes de complir la llei. Oi? -Anava cridant des de la cuina per compensar el soroll de l'olla exprés.

Va anar a la seva habitació per dormir unes hores. En passar pel passadís va veure penjat un títol de Formació Professional grau Mig. Se'l va quedar mirant, el títol ja tenia temps, ja que mostrava alguna mostra d'humitat i el marc estava empolsegat per la part superior. Estava escrit el seu nom i hi havia la signatura del Rei. Va agafar el marc per darrera i encara conservava el preu d'haver-lo emmarcat. Ell recordava aquell marc i aquella mida però a dins hi havia una il·lustració d'uns cavalls galopant, horrorosa il·lustració, això sí, però al menys omplia aquell passadís tan llarg i buit.

Al dia següent va tornar a entrar a la sala. Ara ja sabia sense haver-ho de consultar quines rajoles havia de trepitjar i en quina seqüència. Com sempre feia deixava la llibreta travant la possible tancada de la porta.

Va anar directament a les característiques personals. Va corregir la seva intel·ligència, deia que un noranta per cent, si la mitja era el cent per cent la seva no estava per sota, almenys estava un vint per cent superior, ..., o més! Va clicar intel·ligència i es va obrir una finestra d'imputació numèrica que tenia una barra de desplaçament. Va petjar la barra amb el cursor i va deixar l'ítem en cent vint per cent. Va consultar la casella felicitat i aquesta mostrava aquell dia cinquanta sis per cent, però estava en gris i no es podia canviar.

Després va anar remenant per les caselles. Va obrir l'ítem estat civil i va petjar el títol CASAT aleshores es va mostrar la fitxa de la seva esposa, la Xiqui. Allà posava totes les seves dades, igual que hi havia les seves. Allò era indecent. Que una empresa controli els seus treballadors fins aquell seguiment és indigne però que ho fes amb gent que no hi té més relació que la d'estar casat amb un empleat no hi ha dret! Ara veurien aquests cabrons. Va clicar la foto i es va desplegar tot un ventall de fotos de dones, n'hi havia milers, que dic milers, milions. Va anar a la pestanya de MOSTRAR i va escollir veure alfabèticament. Va anar cercant i va escollir la foto de la Cameron Diaz. Després on posava "Aspecte:taciturn" ho va canviar per "jovial", immediatament es va sentir content per haver-ho fet.

En sortir de la feina va passar el típic "no ha passat res".
El seu company de relleu li va dir -D'acord. Fas bona cara avui.- I immediatament va pensar cap el seu interior -jo també la hi faria si estigués casat amb aquell tros de dona.

En arribar a casa seva en Grimau anava a posar la clau al pany quan la Xiqui li va obrir la porta.
- Hola, t'he sentit pujar les escales. -Li va dir amb tota naturalitat.- Fas bona cara avui. Has tornat a guanyar a la màquina?

En Grimau de poc no cau rodó, la que li va obrir la porta era la Cameron Diaz, bé, tenia la veu de la Xiqui, però era ella, la Cameron. Va anar a la videoteca de casa, allà tenia el DVD Algo pasa con Mary i a la foto amb un vestit curt vermell estava la Xiqui, bé, la Xiqui d'abans. En Grimau va cercar els àlbums de fotos i en totes l'antiga Xiqui havia estat substituïda per la nova, és a dir la que abans era la Cameron Diaz.

Aquella nit en Grimau i la Xiqui van cardar com feia temps no recordaven. Aquella nit en Grimau va ser conscient del poder de la màquina que custodiava. Aquella màquina era la vida, aquella màquina era l'Univers, i ara ell n'era un déu.

Va sortir al cine i a sopar amb en Paco i la Ruth, es va divertir com mai. Per tant va decidir ampliar-se el cercle d'amistats, i no serien quatre arreplegats, no. Es va triar com amics la gent més "Xic" que va trobar.

Però al poc temps fer de déu era avorrit. Tot semblava fals, de fet tot era fals. En poc temps va canviar la Cameron Diaz per la Scarlett Johansson, per l'Angelina Jolie la Charlize Theron i per tot el reguitzell de ties bones que hom es pogués imaginar, però en estar amb qualsevol d'elles ja pensava d'estar amb una altra.

També havia conegut el Dalai Lama, en Bin Laden, el Papa i tot un seguit de persones i personalitats d'allò més interessant. S'havia pujat el sou, la categoria professional, ara era enginyer industrial i havia remodelat el seu barri de segona corona suburbial a zona residencial intensiva amb piscina i jardí.

L'aconseguir les coses massa fàcils els hi treia tot valor. No obstant cada dia anava a la feina i entrava a la sala de l'ordinador, ara havia agafat por de que no sols ell hagués entrat allà i pogués triar i remenar per la seva vida tal i com ell ho feia amb la dels altres. Va començar a deixar trampes, petites coses que serien bellugades de manera inapreciable si entrava allà qualsevol que no fos ell. Però no. Semblava que o bé no hi entrava ningú o si entrava algú era molt hàbil amb les trampes. Ara malfiava dels seus relleus a la feina. Alhora els seus relleus se'l miraven també amb certa desconfiança, ja que ells treballant al mateix lloc cobraven vora quatre vegades menys per la mateixa feina, havien de viure en un pis i no conduïen un esportiu. -Quelcom fora de la llei ha de fer aquest noi per a girar tant de caler, que jo coneixia els seus pares i no n'eren pas rics- Es deia en Tomàs, el relleu del matí.

Va entrar a la sala, com feia cada dia, va comprovar les trampes i no, ningú no les havia mogut. Va seure a la cadira, aleshores es va donar compte que no havia travat la porta amb la llibreta, del sudoku que mai no va acabar. No li va donar importància i el va deixar al seu costat esquerre. Va revisar tots els ítems i va veure que el de felicitat decreixia a mida que passaven els dies, havia arribat a un vuitanta per cent el dia que va canviar l'antiga Xiqui per la Cameron Diaz, però des d'aquell dia que queia en picat i ara arribava a un trist quinze per cent. Però aquest ítem no es deixava modificar. De vegades pensava que potser hagués sigut millor no haver entrat allà mai, d'altres que potser trobaria la combinació perfecta i podria viure amb certa felicitat i sense cap restricció, en el fons sabia que la manca de restriccions era el motiu de la seva infelicitat. Va decidir incrementar-se la intel·ligència, que ara ja la hi tenia al cent setanta per cent. Va agafar el punter i el va aixecar fins a dalt de tot. Per la cua de l'ull va fer una ullada al sudoku incomplet que hi havia apuntat a la llibreta i immediatament se li van representar mentalment les disset solucions possibles que concordaven amb el joc, també va veure que sols una donava com a resposta en diagonal un telèfon de trucada. Ho va veure com aquells jugadors d'escacs que juguen partides ràpides i ho fan sense necessitat de taulell, i li va semblar fàcil. Va tornar la vista a la pantalla i va veure que la casella "Felicitat" ara estava escrita en negre, era modificable! Sols ara que tenia la intel·ligència al màxim podia modificar la felicitat, sàvia decisió.

Va clicar en l'ítem i va pujar el coeficient que estava al quinze fins al màxim, és a dir, al cent per cent. Va aparèixer un requadre d'advertència que deia "acceptar" i "cancel·lar", sense cap explicació. Ell va clicar "acceptar".

Al darrere seu la porta va fer un clic i es va tancar. Un soroll d'alarma es va sentir per tot l'edifici. Al
eshores es va mirar la llibreta que aquell dia no va deixar al cancell de la porta i va veure uns números escrits que no comprenia pas per res. Totes les indicacions ara estaven en gris i no es podien modificar. La intel·ligència marcava seixanta-cinc per cent, l'aspecte: embabaiat. La pantalla es va tornar fosca i tot el sistema es va aturar.

- Home que hi fas aquí? - Va dir un dels dos mossos vestit de personal sanitari que va entrar a la sala. Avui la mare et ve a veure! Ja saps que ve dos cops al mes.
-No sé com s'ho fan. Sempre que s'escapen del mòdul acaben tancats en aquesta sala al davant d'aquest vell ordinador que ni tan sols està connectat. Hi senten una atracció sobrenatural.
-I es més vell que en Carracuca.- Va contestar l'altre. Si funcionés encara portaria el MSDOS o el Windows 3.1, com a màxim.
-Vinga.- El van agafar entre els dos sense cap mena de resistència.- Ei. Tu saps que el volen portar a una residència? - Li va dir el mosso al company com si en Grimau no fos present. -Es veu que la dona diu que no pot pagar més aquesta despesa. Pobra, des que aquest va quedar així ...
-No. Finalment no. Es veu que la mare ha rebut una herència inesperada i a més també rebrà una pensió per ell, un vitalici de l'empresa on treballava d'un fons que es veu que es va fer i que ningú ja no hi pensava.
-Millor. Ell és feliç aquí.
-Sí. Molt feliç.
Quan van sortir a fora el van seure a una cadira de rodes. Un edifici enorme amb les sigles CO quedava enrere.

CO. Centre Oníria. Hospital de malalts mentals, centre de dia.