One coke two teians

-Una coca cola pel nen, si us plau. -li vaig demanar a la cambrera en un moment que semblava que m'havia vist.

-Avi, m'expliques com va passar això de la independència ..? Vinga ...

-Tornem-hi. -vaig dir. Sembla que als nens els agradi més sentir un cop i un altre les històries que als vells repetir-les.- Va ser quan el meu avi era regidor d'hisenda de Teià, un poble petit del Maresme, a principis de segle. En aquells moments, arreu hi havia una terrible crisis econòmica, especialment a Catalunya, que aleshores pertanyia a Espanya, i que era especialment ofegada per aquesta en tots sentits. Els qui pitjor ho passaven eren els petits ajuntaments, que devien sous als treballadors i a les empreses que els donaven serveis, però no tenien prou diners ja que depenien de transferències d'administracions més altes, i aquestes administracions, semblava que actuessin de manera inequívoca en contra dels interessos dels municipis, pagant sempre tard, sobre-endeutant les minses economies dels pobles.

En una reunió amb l'alcalde, com que no podien pagar els sous als seus propis treballadors, l'avi, el meu, no el teu -li vaig dir al nét- li va proposar a l'alcalde el fer una moneda pròpia, que es pogués canviar per euros a la setmana següent, quan s'esperava que la transferència de l'Estat cap els municipis fos efectiva. I això va ser la llavor del que va passar després.

- Què va passar, avi? -Continuava demanant, malgrat havia escoltat la història mitja dotzena de vegades.

- Un cop es va decidir fer moneda pròpia, es va dir als treballadors que la mitat del seu sou es pagaria en euros, i l'altra en teians, que és el nom que rebria la moneda del poble, que aquests es podrien bescanviar per euros tan aviat com arribés la transferència a l'ajuntament. I, això va ser potser la clau de l'èxit, que en la propera recaptació municipal d'impostos, qui pagués en teians tindria un trenta per cent de descompte.

-Per què dius això de l'èxit?

-Doncs perquè això va fer que la gent tingués interès en tenir teians, i de manera ràpida, va haver qui va bescanviar els teians per euros als treballadors municipals que els havien cobrat per sou, fent que hi hagués una confiança en aquella moneda virtual.

-I què va passar més tard?

-Al poc temps, al poble ja hi havien botigues on podies comprar tan en euros com en teians. I ràpidament, els comerciants van veure que en cobrar en teians no havien de pagar impostos per guanys, ja que tècnicament, el valor dels teians era igual a zero, és a dir, si no hi havia transacció econòmica, no hi havia ni venda ni guany, aleshores no hi havia ni IVA, ni IRPF, ni res de res. No van trigar ni dos dies els qui oferien serveis a canvi de teians, paletes, lampistes, jardiners, tot lliure d'impostos, ja que en realitat no es bellugava ni un cèntim.

-I els altres pobles..? -com que se sabia la història, el nen tenia pressa per escoltar-la i quasi s'anticipava a la narració.

-Ja arribarem, ja arribarem. El que va passar, va ser que quan l'ajuntament va rebre la transferència del que se li devia, potser no tota, el que va fer va ser el crear el Banc Municipal de Teià, que gestionava els teians, i enlloc d'eliminar aquests un cop va tenir els diners, el que va fer va ser desar els euros com a dipòsit i generar un nombre equivalent en teians. Cada vegada hi havia més gent que farta de pagar impostos i no rebre serveis, veia en els teians una manera de fotre els qui ens escanyaven i el seu ús s'estenia. Per això que al poc els pobles veïns, Premià, el Masnou, Vilassar i d'altres que van començar a voler copiar el sistema.

-Però no ho van fer, oi avi?

-No, i vet aquí que aquest fet va canviar la història. Quan diversos municipis, veient la desesperació que això causava a la hisenda espanyola, volien copiar el sistema, creant cadascú la seva pròpia moneda, no va fer falta, doncs el President de la Generalitat va ingressar el pressupost del que disposava i va demanar que el Banc Municipal de Teià fes un nombre equivalent de teians, que esdevindrien la moneda d'ús a Catalunya per aquells negocis que no requerissin necessàriament l'euro. Així que de cop, com la majoria de transaccions a Catalunya van deixar de fer-se en diner, doncs van deixar de generar impostos i, Catalunya que sempre havia estat una terra que enriquia Espanya pel treball que generava ho va deixar de fer.

-I que va fer Espanya?

-Va intentar perseguir els qui usaven els teians. Però no com que no feien res il·legal, ja que si jo vull canviar un tomàquet per una galeta ningú no m'ho pot impedir, doncs fer-ho per cromo, que seria el que era un teian, tampoc. Com intentar que la gent deixés de ser solidària i de cooperar entre ella per tal de treure'n profit seria una bestiesa, per aquest camí no se'n va sortir.

-Però va fer més coses, oi, avi?

-El següent va ser inundar la zona de teians falsos, per tal que perderen valor i crear confusió. Però de nou els va sortir el tret per la culata. El teu rebesavi, per sort havia patentat els teians com a producte comercial, i un tribunal de la competència va obligar a Espanya a fer efectiu pel doble del seu valor cada teian falsificat, el que va ser una gran injecció de capital. En aquest punt, com no podia pagar el que el tribunal obligava, es va pactar la nul·litat del deute a canvi de la independència.-Meeec. Una botzina va sonar al carrer- Ep! Mira, ja arriba ta mare. Vinga, tu que parles bé l'anglès demana a la noia que li dec.

La meva nora circulava en cotxe per l'esquerra, amb el volant a la dreta. Per més que passessin anys de veure-ho mai no m'acostumaria a veure els cotxes a l'inrevés que a casa. Era curiós, aquí a Edimburg, en les mateixes dates també feien un referèndum per la independència, però no ve tirar endavant, quatre avantatges econòmiques i més inversions i infraestructures van desinflar la voluntat per un bon temps. De totes maneres, els escocesos no havien tingut mai el tracte de colònia que nosaltres suportàvem, i no eren menystinguts, ni menyspreats.

Se m'acostà la cambrera amb un platet a la ma amb el paper de la consumició del nen.

-One coke two teians, please.