mocadors

t'estimo encara i sempre t'estimaré

Portes l'art d'escriure poesia a la sang.

Sempre tan autèntica, tan real que les fulles dels arbres cauen ara, a la tardor, per vestir-se de nou a la primavera, perquè t'admiren a tu i volen formar part dels teus versos: d'una mirada que devora el paisatge amb un somriure interminable.

Segueix estimant.

Les teves mans són poesia: hi és tot escrit i no tenen pressa.

Enhorabona!

Petons!!

*
Artedó, Catalunya.

de l'amor sempre són com la tardor i els metros mig buits .

Cauen les fulles i el record d'allò que fou l'amor desprén totes les tonalitats d'aquesta part de l'any i tot que suaument plasmat com un adéu interminable , ple de nostàlgia.

Un bell poema

Lavínia

El pas de les estacions esclata dins del nostre cor emocions i sentiments que venen i van, com el propi moviment que mai s'atura.
L'estat anímic varia en cada una d'elles, neixent, renovant i pansint somnis i il·lusions.
Però la tardor és temps de melangia, d'un sospir molt profund que es barreja amb la caiguda de les fulles.
És preciosa la descripció d'aquest comiat, d'una relació d'intercanvi de saba, estimació i vida.
Un adéu que es prolonga fins l'inici dels nous brots, formant un somni de fulles caduques interminable.
Vaja, ja han començat a caure les primeres fulles i veig que ja ens han arribat molt endins.
Ho dic, perquè cada matí quan passem per la Rambla per anar a treballar m'entendreixen les fulles escampades de plataner i tinc una sensació molt semblant a la que descrius.
D'aquesta contemplació de les 7,15 del matí va néixer el meu darrer relat "la col·leccionista de fulles".

Petonets!

T'he estimat, diuen les fulles a l'arbre,
agonitzants d'amor, quan la tardor,
sense miraments, arranca i fustiga,
i arrossega, enlairant-les sota un foc
d'adéus interminable.
T'he estimat.

M'encanta aquest tros! Com les fulles s'han der ressignar a separar-se del seu arbre...
En general m'agrada tot el poema, el temps que no corre però els instants es segueixen succeint...
Tardor a la ciutat!

Un paisatge de tardor un xic avançat, per a l'època. És clar que es tracta d'un paisatge de tardor vist des d'una òptica emocional (segons indica la nota introductòria).

M'ha cridat l'atenció, d'aquest poema, la confrontació de vivències davant el pas del temps.

Un pas del temps que en els primers versos gairebé no existeix. És estàtic. I sols es mou en els instants. No hi ha un avenç ferm.

I en canvi, cap al final del poema, com si el temps hagués vençut alguna batalla, ens apareix de sobte aquest anar avançant. Les fulles, després de confessar el seu amor a l'arbre, l'abandonen, marxen, perquè latardor arriba i les fa tirar endavant.

Un poema nostàlgic, on l'amor pren la mesura del passat i s'aboca a un comiat interminable.

Fins la propera,

LLIBRE