Missió Borromini

Plovia cendra. L'aire era massa calent per ser un matí de finals d'hivern i principis de primavera. Potser l'aire provenia de Sicília on potser l'Etna tornava a tremolar.
No eres gaire lluny d'aquella Pompeia on en una època remota va ser sepultada per sempre més.
T'ofegaves. Corre, no et queda massa temps, pensaves. La ciutat eterna viu el caos del trànsit en plena piazza Venezzia on prop del Vitorino la vàres veure per últim cop.

L'havies imaginada de tantes maneres i ara tu eres part d'una trama que va començar de la forma més estúpida…
2
Tot va començar mentre saborejaves la flaire d'un bon expresso a ‘Il cafè di Roma'.
Senties les converses de quatre empleades del ‘Corte Inglés' criticant vés a saber qui o què. Llegies un d'aquests diaris que reparteixen pel metro i va sonar el mòbil.
Era en Palau. Emprenyat. Havia desaperagut la Dominàtrix.
I què carai hi podies fer tu?, no ho entenies. Histèric et reclamava al despatx de la Conselleria. No les tenies totes. Havies hagut d'hipotecar molts caps de setmana per aprovar aquelles opos per entrar a Cultura perquè, ara, aquest setciències seria capaç de culpar-te de la desaparició de la joia de l'exposició. Hi havíeu treballat molts mesos. Entenies el seu estat mental. Però tu només eres un maleït interí que havies donat un copet de mà preparant tal event.
I ara què?, et deia, l'inaguració és el divendres de la setmana que ve. Amb els calers que ens hem gastat per muntar-la!, s'exclamava. Es notarà massa que falta la Domini…, es lamentava. Si el cónsul d'Itàlia veu que no hi és ens talla els ous, volia dir que s'obriria un conflicte diplomàtic. En Palau parlava amb una diplomàcia que encara no entenies com havia pujat tant amunt. I el que és el pitjor, pronosticava, els del Vaticà que ja ens tenen prou mania, si saben que ha desaperagut una de les joies dels seus Musei…uf, no ho vull ni saber-ho.
Tant d'enrenou per una maleïda verge?
Els experts deien que la Dominàtrix Àurea era una excel·lent mostra de la influència que havia tingut l'art Romànic català en l'art religiós italià abans del Renaixement.
Ja va ser complicat portar-la: tràmits, entrevistes, burocràcia…però en un event com la reinaguració del nostre Museu Nacional i de les seves exposicions temporals calia esmerçar-hi tots els esforços posibles.
En Palau ja s'havia posat en contacte amb els Mossos per investigar el cas. Era tot un gran secret. Vàlgam Déu si els mitjans se n'assebentissin…rodarien caps! (evidentment començant pel propi Palau i tot el seu meravellós departament)

El pobre Palau ja veia l'apocalipsi en el seu despatx, travessant un desert saharià, o a la cua de l'Inem (del partit s'entèn), perdó ara es diu Servei Català d'Ocupació. Segons informacions ultrasecretes la Domi no havia estat segrestada per una banda romanesa que això últimament es diu molt, sinó simplement el govern de la República reclamava la peça ja que argumentava que s'havia esgotat el plaç per exhibir-la a casa nostra. No t'estranyava gens, anar endarrerint la inaguració…ara toca, ara no toca, ara millor que esperem la nova temporada que ja haurà passat l'escàndol de tal, ara no tenim prou pressupost, ara el Senyor President fa una gira per les Espanyes i no la pot inagurar.Aahhhhhhhhhhhh, socors, i quan arriba el dia ens foten la joia!
Es va crear una comissió d'urgència interdepartamental en missió especial per pactar amb els ‘cavalieris italianis' la cessió de la nostra estimada Domini uns mesos més.
I què carai hi pintaves tu en tot això?
T'havia escollit com a enviat (no oficial) o sigui que ja preveies que dormiries en un hotel de me…enviat de què? I per fer què? Ofès estava el tal Palau ja que no havien comptat amb el seu beneplàcit per crear tal comissió super urgent. Per tant, que millor que enviar a quatre joves promeses del seu Departament per vigilar (traduït volia dir espiar) si realment els nostres tècnis complien amb el deure patri de tornar-nos la Domini.
Ostres, vas pensar, total per reunir-te amb els companys de torn, dissimulant que t'han enviat per un altre afer, pregunta'ls-hi com els hi va el tema i escriure'n unes notetes pel Palau no pintava la cosa tant malament…Oh, sí!, l'havies imaginada tants cops la ciutat eterna! Fins i tot vas estar apunt d'anar a una beatificació, quan estudiaves als escolapis, de no saps quin carai de sant…
En Palau es va acomiadar de tu: Bona sort, Borromini! Borromini? Era el teu nom clau. Benvingut a l'aventura!