Mi viaje de verano. De com saltar una reixa.

El diable els volia a tots enreixats i va crear el tràfic de cocaïna. Així fou que entre totes les castes va sorgir el ferro forjat com a element unificador, com a nexe d'unió dels habitants de la ciutat tribulada, de la puta excessivament bella que ara anomenem Caracas. Reixes i barrots, tots a complir condemna. Reixes i barrots de color negre, de color blanc, fil espinós, circuits interns de televisió, guardes de seguretat.

Del rancho més escandalosament pobre, a la urbanització més escandalosament rica, tots estan sota els efectes narcotitzants de la maledicció de la cocaïna, que genera pobresa, que genera més cocaïna, que genera més pobresa, que genera bandes, que genera corrupció, que genera més pobresa, més pobresa d'esperit, més ganes de fugir, més ganes d'armar-se fins a les dents, més reixes. Plomo contra el hampa, canta una paret.

I la ciutat es dessagna lentament i deixa anar un líquid espès, de líquid de frens, de sang vermella, de cru de Maracaibo, de bassal de pluja bruta en un cràter de Avenida Libertador. Com D.F., com Managua, com Guatemala, com Medellín.

Les reixes com a metàfora. Infinita tristesa. Les finestres, les portes, les porteries, les sortides d'aire: enreixades. Cada cop hi ha més murs en la ciutat de l'eterna primavera. La política no hi té res a veure, m'asseguren uns i altres. Els murs, però, cada cop més alts.

-Abans, molt abans que el pe'o, ja n'hi havien, i moltes-, em miren amb tristor chavistes i antichavistes.

La única casa de Caracas que he conegut sense reixes, la casa més alegre, més estranya, més lluminosa, és la del finat poeta, humorista, narrador brillant de tota una època desapareguda de Veneçuela, Aquiles Nazoa, d'aquells artistes dels què segur un es faria amic immediatament.

Casa seva és un àtic i no té timbre; has de fer un crit, així, ueeeeeeeeeeeeoooo, i aleshores se sent un panita, un nét del poeta, que et diu ya vaaaaa, i al cap d'uns minuts un noiet et dóna la benvinguda. A l'àtic, un fet sorprenent; deixen la porta oberta. Hi ha unes velletes que fan petar la xerrada, tertúlies en greu perill d'extinció, màscares bolivianes de fa més d'un segle, caricatures dedicades, quadres d'artistes, algun d'ells català.

A la taula unes galetes fetes per les iaies i un té exquisit. Les anècdotes sobre Aquiles van i venen. Era un home magnífic, n'estic segur. Diuen els nebots que el primer cop que Nazoa va ser pres polític va ser a la tendra edat dels set anys durant la brutal dictadura de Pérez Giménez. El panita volia veure arribar l'Spirit of Saint Louis de Lindbergh a l'avui desaparegut aeròdrom de Caracas i es va enfilar a una tanca. Malament rai.

També diuen que un dia, Aquiles, ja gran i de fermes conviccions comunistes, es va acostar al palau de Miraflor amb intenció de parlar amb el president de torn. Li va tancar el pas un vigilant que li va engegar un enutjós; -Y tú qué quieres. I el poeta va girar cua per anar a buscar una cadira. I va tornar amb la seva cadira i va seure davant del guardià i li va recitar la seva particular constitució il·lustrada panamericana; llibertat de pensament, unificació de Llatinoamèrica, educació per a tots, cultura, antiimperialisme..., i hores es va estar davant del guardià. Aquest últim, astorat i gratant-se el cap, observava amb perplexitat que el cercle de curiosos que ja envoltava la cadira i el poeta s'anava fent cada cop més gran. Finalment el president de torn es va veure obligat a rebre a l'humorista, a Aquiles Nazoa, poeta del poble de Veneçuela, en audiència.

Eren altres temps. Temps sense massa reixes, de cels més blaus, de la Caracas que bé podria ser París, una ciutat que, gràcies a l'Aura, al Leonardo (nebot de Nazoa) i na Mariana va reaparèixer davant meu com un esperit que transformà durant uns minuts les avingudes, regalant uns moments d'esplendor a l'únic turista que feia via per la ciutat.

Aquella tarda potser jo també vaig sentir la brisa de l'aeroplà de Lindbergh sobre la meva testa, abans de que les reixes i els barrots de la realitat m'emboiressin la mirada.