Subal contra ETA

Era de bon matí, i el carallot de Subal tenia l'ego que brillava més que el sol de maig. No era per a menys; algún editor es va deixar enganyar i va trobar que un relat seu bé podia aparèixer publicat en un llibre-format-paper. Amb pròleg i epíleg i tot.

Bé es cert que el corrector havia amputat parts essencials del text, com ara les notes al peu que advertíen que certes frases no eren seves, sinó de Coetzee, Houellebecq i Delillo, però i què. A l'ego perifràstic i superlatiu de Subal se li'n fotia.

Tralarà-larà-larà. Al metro tothom feia mala cara, excepte el nostre individu metropolità, que va saludar efusivament a una iaia de tota la vida a qui no havia saludat mai. De bracet la va entaforar en un seient. Es va abraçar a un albanés amb un violí i van cantar a capel.la Bésame mucho durant tres estacions. Va fer riure a un nadó i va clavar la mirada als pits de la mare, que també li va somriure... Subal despertava envejes i incomprensió, però i què. La vida és bella.

Al tercer dia, en el mateix metro, Subal va entendre que desde la publicació del llibre RES havia canviat. No ho podia entendre; ELL havia vist la llum, era un Fotut Fenòmen Literari, que s'apartin els cretins i els mediocres! RES; per la ràdio només parlaven d'un tal Cercas, Javier i al Líban la tensió no decreixia. Es va adonar tot seguit que el seu ego desigual li havia parat una trampa. No era Déu i això li va semblar del tot descoratjador. Una estafa. Calia una teràpia de xoc, i ràpid.

Volia sentir la humiliació quotidiana, trepitjar una tifa calenta, que li penjessin el telèfon cent vegades, que li rebaixessin el sou... Volia matar el seu ego.

Atordit per la veritat revelada, va sortir de la boca del metro cercant amb urgència una senyal que il·luminés el seu camí. Al mig del pas va topar amb una noia blanca, prima, tova, lila, ullerosa, que agitava una revista i li xisclava periodísticament a l'orella;
-Contra ETA, contra el Plan Ibarretxe!

La va apartar amb menyspreu. Quina obscenitat, quina fal·làcia, quina marginalitat! Subal va fer cinc metres verament indignat. El terrorisme domèstic, practicat tan pels bascos com per la noia, només podia afegir més fustració a la penosa existència de Subal. A part, clar, de la vulgaritat digna de Conferència Eclesiàstica de posar ETA i el dignatari basc al mateix sac.

Al iniciar el sisé moviment de la cama dreta posterior al cinqué de l'esquerra, el nostre individu va tenir una il·luminació. Va tornar enrera, va comprar-li la revista a la noia i va buscar allà mateix qui estava editant aquell pamflet.
UCE (Unión Comunista de España).
Calia fer una visita. Calia matar el seu ego, i sabia com fer-ho

*

Subal podia haver optat per repartir tabloides gratuïts de notícies adulterades, però, cony, ell era un "revolutionaire" i volia treballar de gratis; fer voluntariat per qualsevol causa, quant més transgressora, errònia i inútil millor.

Uns dies després de decidir com mataria el seu ego, Subal va anar a visitar la facultat de Biologia, on trobaria en un local d'estudiants el líder que el guiaria en el camí de la revolució...

- ... la nostra línia ideològica és clara; som marxistes leninistes pensament Mao Tse-tung que hem fet l'esforç de superar la confusió a la que ens sotmet el revisionisme contemporani. Que no ens venguin la moto! Stalin va cometre alguns errors, però aquest no serà el segle que el podrà jutjar en tota la seva grandesa. Per entendre aquest extrem, Subal, és molt important haver-se llegit la Teoría dels tres móns, de Mao.- Recitava de memòria el líder que s'entrevistava amb Subal.

Subal estava meravellat de rebre tanta informació inútil. No-Res -aquest era l'àlies del líder- es conservava en plena forma pel que fa a la dogmàtica retòrico-laberíntica estalinista. Subal l'havia conegut en les assemblees de facultat feia uns quatre anys, quan No-Res encara enganxava cartells a les sis del matí pels vols de les facultats. Ara havia ascendit en l'estructura de UCE, i era el responsable de la Comissió d'Agitació i Propaganda, secció estudiantil. Continuava fent tercer de sociologia.
Subal, per tal d'ordir el seu pla, només volia col·laborar repartint la revista contra ETA a l'estació del metro, com la noia aquella. De No-Res només volia rebre vint diaris cada matí, no unes jornades de re-educació...

-Sí, sí.-el va tallar Subal- Està clar que Stalin, Pol Pot, Ceaucescu, Sendero Luminoso, Mao i altres camarades tenien els seus motius... però mira No-Res, jo només vull predicar contra ETA i contra el Plan Ibarretxe, i tot enmarcat en la dinàmica de lluita de classes i la dictadura del proletariat... em pots ajudar, o vaig al local dels trotskistes?

A No-Res li va canviar el semblant de sectari amable i va aturar amb mà tremolosa el gest de Subal d'aixecar-se de la cadira;
-No, home, no fotis. Haver començat per aquí. Cada matí a les sis ves a la parada dels Catalans a Gràcia. Allà trobaràs la No-Gens-Menys i ja t'explicarà el què.
-A les sis del matí?- va inquirir Subal, diluint-se com un terrós de sucre.
-És l'hora dels proletaris, Subal. Jejeje, tu sempre has estat un fotut petitburgés, juajua!

*

Us podeu imaginar que a les sis del matí a l'estació de metro de Gràcia només estàven els militants stalinistes i la seva propaganda, competint amb les nenes maques de 20 Minutos. La No-Gens-Menys esperava Subal acompanyada pel seu company de lluita No-Ningú, un jove de trenta sis anys, amb mirada glauca i aquosa i el rostre encara estrellat d'agné. No-Gens-Menys es sentia orgullosa de la seva captació. Havia aconseguit que un vianant s'unís a la seva lluita, i se la veia contenta.

Subal, delerós de començar aviat la seva matança d'ego frustrat, no va voler compartir els seus dubtes idològics amb els seus nous camarades... No entenia quins interessos ocults s'amagaven darrera la retòrica anti-ETA i anti-Plan Ibarretxe d'aquells stalinistes-maoistes passats de voltes...

Va voler vendre-li un exemplar al discapacitat de la torreta de la ONCE, que el va engegar a la merda automàticament. El dia començava bé, molt bé. Tot anava tan i tan bé fins que Subal va notar que venia massa diaris i l'espanyolisme revolucionari creixia per la Vila de Gràcia.

El seu ego, enlloc d'empetitir-se, s'anava fent cada cop més i més gran. Calia canviar el rumb dels aconteixements i aleshores fou quan Subal va optar per esnifar-se la editorial sencera de la revista[1]... la hòstia, vaja, per a que m'entengueu.

Subal va embogir, volava entre pensaments d'amor i pau, de revolució, d'unió proletària de les terres d' Espanya, d'odi etern a Sabino Arana,... el que va venir després, els meus fidels lectors habituals i amics Rn Bonet, Paxman, Perdix, XVvc, etcètera ja s'ho poden imaginar.

Algun veí va copsar el col·lapse mental del nostre heroi i li va oferir una cadira per a que es tranquilitzés. Lluny d'aconseguir el seu lloable propòsit, el veí va veure com Subal entomava la cadira i s'hi posava dempeus. La cadira ballava d'una pota i Subal es va veure obligat a declamar amb els braços estesos per tal de no perdre l'equilibri.

No-Gens-Menys i el seu company de classe No-Ningú van fugir d'immediat a donar fe de les mancances ideòlogiques "del nou" al Comitè Central de UCE.

Subal se sentia sol, traït, dolgut, cansat... tornava a ser ell! Ho havia aconseguit; ni l'èxit de publicar un relat, ni l'èxit de convertir Gràcia en un reducte estalinista eren comparables a una bona dosi de literaDura. La literaDura! Hossanna! We are too little to be humiliated!

L'al·lucinosi mental de Subal va derivar cap a la poètica i la literatura, ja ho veieu. Com un malalt va començar a agitar el puny i a cridar al poble noms d'autors que admirava ordenats per estricte ordre alfabètic; Artl, Auster, Beigbeder, Brossa, Bonet, Borges, Bukowski, Bulgakov, Coetzee, Conrad, Cortázar, Dalí, Delillo, Dostoyevski, Easton Elli, Fomseca, Fonollosa, Graves, Kafka, Kundera, Lautréamont, Monzó, Orwell, Rulfo, Thomson, Toole, Vila-Matas, Wallraff, Welsh, Zweig... Els insults no van trigar en envoltar la trista figura del nostre addicte.

Va arribar a casa tard i cansat. La gent no li havia fet cap cas, però es va trobar unes monedes al peu de la cadira.

Es va encendre un cigarret i es va posar a escriure un relat.



________________________________________________
[1] Per als nous lectors; Subal és un individu que, mort d'avorriment, decideix esnifar-se frases literàries alienes, fins que descobreix el secret de manufacturar les seves pròpies frases. És un adicte a la literadura, vaja.