Mis vacaciones de verano. La ciutat de l'eterna primavera

Vull donar les gràcies a la família Muñoz Oviedo per la calidesa en el seu tracte i les ganes de compartir la seva ciutat amb mi.

En todo caso, si algo había aprendido era que nunca hay que viajar con una persona a la que no amamos.
París no se acaba nunca, Vila-Matas.

______________________



INTRODUCCIÓ

Oh, hola veïns, passeu, passeu, què tal les vostres vacances? Bé, oi, normals, tirant a tedioses i avorrides, aquí m'han dit que us ha plogut, oi, no't fot, un juliol infernal i ara que venien les vacances i ensopegueu un temporal darrera un altre, vaja, vaja, vaja, bé jo us havia preparat unes notes per comentar la millor novel·la que m'he llegit en molts anys -recordeu que sóc insultantment jove, o sigui que casi puc dir que és la millor novel·la que m'he llegit en ma vida- però ara que us tinc tots a aquí us ensenyaré unes poquetes instantànies de les meves vacances, a la nevera hi ha una xibeca i al primer calaix pistatxos.

LA CIUTAT DE L'ETERNA PRIMAVERA

vigileu. El perill s'intueix en cada cantonada, en cada carrer mal pavimentat. La il·luminació paupèrrima dels carrers convida al crim. Chevrolets ruïnosos. Semàfors decoratius. Els caraquenys, redéu, coneixen pam a pam la seva extensió natural, que és el cotxe. Es submergeixen en el tràfec i en el caos amparats per una espècie d'aura que els fa infal·libles. Si entre aquella farola i aquell chevrolet de la salsa a tot drap és impossible que hi passi un pizzero de Sants, fixat què farà aquell caraqueny al volant del seu turisme. Miracles, chamos.

Caracas és incomprensible a primer cop d'ull. A segon també. No cal molestar-se a entendre res. Si algú et diu que entén la vida és un carallot, doncs el mateix passa amb Caracas. Caracas no és Caracas; són diversos municipis, amb les seves pròpies lleis, les seves pròpies regles. Digue'm de quin municipi vens i et diré qui ets. Caracas no s'entén si no s'entén el pe'o. Com que el pe'o serà el sisè capítol de la meva redacció Mis vacaciones de verano, doncs estareu en la mateixa situació que jo a Caracas.

Heu vist Blade Runner. Jo també. La nit de Caracas fa remor a turbina. El gall que va deixar el chamo del tercer del qui fa temps que ningú en sap res canta les matinades amb el pap del Serrat. El so puja i puja per entre les parets de gris crepuscular dels blocs de pisos i per entre les branques de les ceibes desbocades de més de trenta metres que graten les façanes i m'arriba a mi, el so del gall que fa soroll a turbina. M'aixeco, em fumo un cigarret. Les cinc del matí. Sento un clàxon de camió cisterna. Els bombers, com els galls, són els primers en anunciar el dia.

Recordo el trànsit del capvespre per les arteries principals de la megàpoli. Els mosaics de llums ara blavoses, ara grogoses, potser càlides, quadrilàteres en els edificis d'apartaments humils. I com en una atmòsfera irreal, l'univers de llumetes que pampalluguen a les faldes de les muntanyes, que són els barrios, ets boig si hi vas de nit. Ets un fotut imprudent si t'hi atreveixes de dia.

I un arriba a casa, i veu les ceibes i els grills que clamen pluja, i els buhoneros que pleguen veles i desen la seva economia informal en magatzems antany tendes de discos, de roba, i els policies motoritzats es toquen la bragueta i miren el cel, i jo miro el cel, i aquest s'ha obert en canal i de les seves entranyes neix una posta de sol bellíssima, rogíssima i penso que algun dia el bosc guanyarà la partida a la ciutat i quan ja res no sigui, camparà ample per barrios i avingudes, i ho salvarà tot. Ella, al meu costat sospira;

-A este país se lo llevó el diablo.