Contra l'esclavitud

Menteixo per ser lliure de tota culpa, aquesta esclavitud que l'home imposa a l'home. La culpa és un càstig difícil de suportar i fàcil d'infligir.

Tres són els tipus de culpa dels quals ara i aquí em vull ocupar, perquè ara i aquí acaben. Són la culpa baptismal, el remordiment i la culpa de la sospita.

1.
L'home ha creat la culpa i després ha creat la religió. La nostrada, la que em mamat desde la infància, és de les pitjors. Un dia l'home s'inventa la creu, i l'altre s'inventa un déu per a crucificar. La culpa, per suposat, era del crucificat, i aquí es resolia el conflicte de la culpabilitat. Tanmateix, hom va tenir la habilitat de fer creure que la culpa no era del deliqüent ni tan sols del justicier; la culpa és teva. Neix la religió. Dos mil anys d'esclavitud i autoflagel·lament que ara i aquí acaben.

D'ençà, la culpa s'imposa per contracte baptismal. Ets culpable consideris o no injust el veredicte. Però això, amics, i ho dic amb una rialla alliberadora als llavis, s'ha acabat!

Els humans no acostumen a acceptar que hom s'autoexculpi, que no jugui. Prefereixen la baralla i la tibantor. Jo, tot el contrari. Apostato ara i aquí de tota culpa baptismal. I ara què.

Et toca moure fitxa.

2.
La mentida serveix per a no repugnar l'altri amb la teva veritat. La mentida és una convenció social; la base de la convivència. Si et demanen opinió sincera, i els hi dónes, la culpa et serà imposada d'immediat. La mentida, en aquests casos, pot ser una arma preventiva contra aquest tipus de culpa. Els humans teniu gran habilitat per a traslladar les culpes, i jo -ase dels cops- gran perícia en carregar-les. Bé; això s'ha acabat. La culpa es vostra per preguntar. És el vostre problema.

La mentida és un secret ben portable, us ho dic. Fa venir fred, però hom s'hi acostuma com a un dia de neu. Després s'acaba oblidant que un dia hom va mentir com s'oblida un dia que va nevar. A la inversa, la culpa roman i roman i crema una eternitat.

Val a dir, perquè això significa èsser lliure, que hom té dret a contradir-se.
Mentir sempre no és gens bo. Mentir-se a un mateix? Encara pitjor.
Per exemple, excusar-te per alguna cosa de la qual saps que no t'hauries d'excusar. Aleshores es quan hom es menteix a si mateix, i aquest és o hauria de ser un crim condemnable amb la no-vida; el remordiment. La no-vida és sens dubte pitjor que la mort. Però no fa al cas trepitjar aquest jardí ple de fangars i colobres que seria la meva exposició. Qui ha patit la no-vida ja sap de què parlo.

Per fer drecera: un pot mentir a tothom, menys a un mateix. Perquè aleshores la culpa provinent de la mentida és lícita de sentir-la (encara que, francament, pocs som els qui tenim el coratge d'aplicar-nos-la quan en veritat cal).

Emperò i per quadrar el cercle, si veus que el remordiment/culpa autoimposada no s'atisva en el teu horitzó; excusat, home, i acaba d'una vegada amb aquesta fal·làcia...

No et donis tanta importància.
Tu i jo,
We are too little to be humiliated.

3.
Els més propers a mi haurien de saber això. Menteixo però no sempre, ans tot el contrari. Mireu-me als ulls aleshores, i veureu si em podeu fer cas. Sóc trasparent, si us hi fixeu bé. Qui m'estima, ho ha de saber, això.

Cal conèixers a un mateix, almenys en els aspectes més quotidians. Mai, emperò, acabes d'entendre quins conformen aquests aspectes bàsics. La gràcia i risc de la vida podrien ben bé ser això; la quotidianitat. Va ser l'altre dia, que em va sorprendre aquesta gran veritat. La meva companya dubtava verament de la meva heterosexualitat! Ai ves! Una setmana va passar abans no seure'ns a discutir aquesta veritat seva que, per contra, resultava totalment falsa. Com saber les veritats falses que altri es crea sobre tu? Parlar ja no es porta. Molt menys escriure.

El llenguatge no verbal? Ah, el llenguatge no verbal! Aquest terme comença ja a molestar-me. Dóna un gran ventatge al personatge corrupte que és l'artista o l'actor. És la evolució de la espècie, i a mi aquest tren se m'ha escapat. No puc fer més que oposar-me atàvicament a aquest llenguatge, com a la cuina, que és una altra cosa que se m'escapa.

I vet aquí el tercer grau de culpa. Tenir la culpa al cos, quan un sap que no hauria de tenir-la. Jo confio en que la meva afició a les dones és vera. Com entendre, sinó, la meva quotidianitat feta de mirades profundes a aquells melics, aquelles natges, a aquells llavis que llegeixen en veu baixa l'ultim best seller en el metro?

Em preocupen les falses creences de qui estimo, derivades de l'abús del llenguatge no verbal. Jo, que em conec, podria dur la culpa d'una mentida induïda -la sospita-, però m'hi oposo, perquè em resulta insoportable i un tant Kafkià.

Una mena de fracàs silenciós, això que algú pugui desconfiar de la veritat-no-demostrable; aquella que només tu saps.

Confiar en ella és la única cosa que puc fer.
I faig.