Dos records de Gènova

Un relat de: subal

1er.

Una imatge colpidora aturà en sec la fugida cap endavant de Subal. Creuava un pont buscant la seguretat de l'altra riba de la ciutat. El cadàver calcinat d'una bicicleta lligada a la barana del pont fumejava entre les ombres escorredisses dels massacrats. El silenci es va fer d'una realitat aclaparadora. La gent cridava horroritzada, però Subal no els sentia. Només veia les seves boques movent-se, llengües doblegant-se, retorçant-se, parint crits muts. El gas, el gas, el gas. Helicòpters, helicòpters, helicòpters.
Qui coi havia entés oportú encendre aquella bicicleta? És a dir; no tenia cap mena de valor estratègic en una suposada barricada. Tampoc hi havia cap moble vell, o cap cotxe volcat que corroborés l'anterior existència de cap barricada. Així doncs, qui havia calat foc a la bicicleta?
Algú va agafar a Subal pel braç. Calia córrer. Havien matat a algú a la Piazza Gaetano Alimonda.

2on.

L' estadi Carlini estava massa buit i massa fosc com per a sentir-s'hi segur. A la entrada un cartell encara hi resava un alegre WELLCOME DISOBBEDIENTI. Un refugi per a desobedients. La majoria d'ells ja no hi eren, i Subal entenia que l' estadi només havia estat segur quan estava ple de gent, mai ara, que només quedaven uns arreplegats a l'espera d' un autocar que els portés fora de la ciutat i fora del país. "Agafa aire, Subal, agafa aire. Que cal estar alerta, en aquesta espera". Un helicòpter es sostenia en el cel. Vigilava. Els rumors deien que calia marxar. Que la ràdio havia emés un ultimàtum de la policia anunciant una mena de toc de queda a tota la ciutat. Que tothom que no estigués a casa podria ser detingut. Que els taxis tenien instruccions de no recollir persones extrangeres sinó era per portar-los als extrarradis de la ciutat. Però, cony, no podien deixar enrera les noies que encara no havien arribat de l'escola Díaz.
El conductor de l'autocar fumava un cigarro després de l'altre i es cagava en tot.
Subal ja li havia demanat dos cigarrets i es resistia a demanar-li'n un tercer.
Un Fiat blanc venia cap al grup a gran velocitat i les rodes udolàven. Les portes del darrera es van obrir abans i tot que el cotxe frenés en sec. Van treure dues noies -alegria! Fotem el camp!- i del maleter van llençar dues motxiles mig obertes. El cotxe va tornar a arrancar i va desaparèixer pels carrerons de vora l'estadi. Les noies no van dir res fins passat el cartell que desitjava un bon retorn i una prompte visita a la ciutat. Va ser aleshores quan van trencar a plorar i ho van explicar tot.


NOTA: A les 23:30 del dia 21 de juliol de 2001, quan ja s'havia acabat la cimera que portà als 8 dirigents mundials més poderosos a reunir-se a Gènova, la policia va forçar la porta de l'escola Díaz de Gènova, aleshores utilitzada pels activistes per a descansar i pels mitjans de comunicació indepents per a enviar cròniques i proves físiques i gràfiques de la repressió viscuda. L'escola havia estat cedida per l' ajuntament de Gènova. La policía va entrar a sang i foc i les pallisses van ser esgarrifoses. La premsa italiana i internacional que estava fora de l'edifici cridàven "assassini, assassini" i "vergogna" a la policia. Moltes de les proves incriminatòries van ser destruides allà mateix. Diuen que es van trobar flocs de cabell arrencats de soca arrel i el terra banyat de sang.


Comentaris

  • la història que avança[Ofensiu]
    qwark | 06-07-2005

    Doncs, això, molt bé la història, potser en podries haver fet un relat, amb un format una mica més... no sé, al teu aire.

    Personalment no vaig ser a Gènova ni tinc batalletes per explicar a uns néts que problablement tampoc tindré. Sóc un membre passiu de la societat i per extensió de qualsevol moviment històric. A excepció potser de les últimes manifestacions (contra la guerra i altres crims contra la democràcia) de caire més pacífic, doncs el tema dels esports no va gaire amb mi. Aclareixo aquest punt per fer pública renúncia a les medalles al mèrit heroic que erròniament se'm puguin suposar.

    M'agrada que diguis que "Si no jugues al seu joc, el sistema cau", si bé no deixes molt clar quina és la manera de no jugar-hi. I tampoc si el que vindria després no seria pitjor encara. Jo era un dels il·lusos que pensava que no hi podia haver res més tètric que el règim dels talibans i, a pesar de tot, vaig observar estorat que la situació va canviar a pitjor després de la caiguda d'aquest règim. Suposo que al moviment antiglobalitzador també li feien falta idees constructives i més articulades sobre alternatives raonables, més enllà de la simple protesta i la denúncia de les atrocitats presents i futures del sistema.

    Però com et dic, no sóc un gran coneixedor de la matèria. Jo pensava que la movilització en contra de la guerra va ser una mena de convenciment col·lectiu de que ens trobàvem en un moment històric, un punt de no-retorn, l´últim abans d'arribar al precipici. Si l'imperi engolia les tones de petroli del subsòl iraquià, si es sobrealimentava durant 20 anys més amb l'energia bruta d'aquest botí de guerra, aleshores la catàstrofe mediambiental i humanitària seria inevitable. Un desastre que deixaria en ridícul les tragèdies conegudes fins ara. Francament em manca la imaginació d'intuir cap manera d'aturar tot això. Creia que, al menys, aquests moviments podrien servir per sacsejar "una miqueta" el sistema i posar uns líders igualment incompetents (de l'estil Lula o inclus Zapatero, mira el Kerry i tot) però menys evidentment perversos que aquests salva-patries i grans lluitadors contra el terror global en els quals seria molt difícil confiar que salvessin el món de qualsevol perill.

    Bé, no m'enrollo més que tampoc tinc gaire a dir. Gràcies per la lliçó d'història contemporània - segons en subal.

  • breu història segons Subal[Ofensiu]
    subal | 05-07-2005

    Benvolgut Qwark, gràcies pel teu comentari, i per la formulació d'aquestes preguntes.

    Fer-se preguntes es fer-se savi, dubtar de tot, crec, ens fa més lliures i menys corruptibles.

    Jo vaig estar lligat al moviment antiglobalització (abans li deien així, "anti". Ara es diu "alter") fins al moll de l'os.

    M'havia fet seu el discurs, i els meus estudis en economia només feien que avalar moltes de les bases teòriques del moviment.

    A Gènova, es va creure oportú adoptar una tàctica suïcida però clarificadora. Els poderosos tancaven el centre sencer d'una ciutat per a fer la seva reunió. Ens treien el carrer per ficar-s'hi ells i negociar sobre les nostres vides, i la dels més desarrelats i desgraciats de la terra. Calia aprofitar fins a fons aquesta metàfora.

    Per a què ha servit el moviment? Jo crec que ha complert de sobres la seva finalitat. Sí, és cert, res a canviat, però ara sabem quin nom donar-li a tot el procés neoliberal. Sabem com funciona. La història és un mastodont que avança a poc a poc. En el fons, el moviment és informatiu. Calia donar a conèixer a la gent del Centre que les Nike les fan nens vietnamites, que no es fan soles. Abans de Seattle ningú sabia què coi era la OMC, o el GATT, o el FMI, o el BM.

    Corrent pels carrers de Gènova vaig veure que el poder tenia realment molta por. Més que no pas nosaltres, que anavem cagats. El capitalisme és un sistema humà. No és una divinitat que haguem d'acceptar. Si no jugues al seu joc, el sistema cau, tal i com va caure el bloc de l'Est. Heus ací la por de Berlusconi.

    Naturalment, el moviment no té una única ideologia, sinó que n'hi caben moltes, fins i tot excluents. A Gènova hi va haver molta trencadissa, molta violència gratuïta. Jo no vaig tirar ni una sola pedra, estic radicalment en contra de la violència. El moviment, emperò, és fràgil i susceptible d'intromissions interessades (Black Block, poli).

    En fí, no acabaria mai de parlar d'¡això.

    Per entendre com d'important ha estat el moviment antiglobalització (o altermundialització), cal entendre que abans d'aquest, durant totes les décades dels vuitanta i noranta, la crítica al sistema neoliberal era inexistent. Fukuyama i la seva teoria de la Fí de la Història triomfava, i això va representar el desastre total i absolut per les economies més febles del món; Llatinoamerica i Asia. (Africa, per descomtat).

    Emperò, crec que la fí del moviment antiglobalització té una data de defunció, i aquesta fou l'onze de septembre de 2001 (uns mesos després de Gènova. Aleshores l'imperialisme econòmic, silenciós i complicat d'escatir degut al seu llenguatge higiènic va esdevenir imperialisme militar descarat i brutal.

    Això la gent ja ho entén millor.

    Les manifestacions històriques que van ocòrrer arreu del món contra la guerra són filles de la organització que la societat civil havia assajat amb anterioritat contra cimeres i reunions indignes i vergonyoses. El moviment va consolidar un teixit organitzatiu que sí ha fet història.

    Bé, quark, prou rotllo. Tu també vas ser-hi a Gènova?

    Genova libera, Genova libera!

  • subal i l'antiglobalització[Ofensiu]
    qwark | 05-07-2005

    Es bo recordar aquestes coses que passen de tant en tant. Suposo que a Seattle, Gènova o inclus Barcelona era lògic pensar que alguna cosa havia de canviar. Però què?

    Recordo les denúncies de la premsa quan la policia italiana va entrar al centre dels insurgents antiglobalitzadors a Gènova, destruint les proves de l'acció repressiva. Recordo el dispositiu de seguretat amb dues zones, a una de les quals van poder accedir alguns manifestants per la força (d'altra banda, quina necessitat hi havia en entrar en una zona protegida militarment?). Recordo les corredisses, la batalla i la mort de Carlo Giuliani a mans d'un carabinieri en pràctiques.

    Per un moment semblava com si els antiglobalitzadors guanyessin la batalla de la informació però, realment podien administrar aquesta victòria d'alguna manera? Què és l'antiglobalització? Ha quedat ben explicat? Sortirà als llibres d'història?

    Jo encara tinc molts dubtes.