Subal una tarda

-canvio aquest kleeneex per la teva voluntat.
-de voluntat no en tinc, però aquí em ballen unes monedes on posa un "u". Al revers hi ha cares diverses i algun dibuix.
-no pateixis, això em servirà.
-d' acord. Té.
-gràcies.
-de res.

Subal ja tornava a anar cec de literadura pel carrer. I es distreia mirant amb atenció el moviment lent dels perdedors, allà a les cantonades i els portals. Al cervell, atronant-lo, una mena de folk postmodern que va escoltar per primer cop en un happening postmodern. Hi havia dones nues ballant amb desfici, i els homes les esperaven inquiets i emprenyats, batent el cap com animals, barallant-se entre sí per fer temps. Sodoma i Gomorra. Tot molt postmodern, sí. Al carrer Subal gaudia del mateix espectacle però sense metàfores. El moviment lents dels perdedors. Seguim.

En un bar Subal va veure dos homes que creia reconèixer. Es movien amb parsimònia i portàven lleganyes als ulls, dents i orelles. Per descomptat no s' havien afaitat. Van aixecar els cubates de mitja tarda amb esforç per a que el bàrman passés el drap per la barra a velocitat notable. Per un moment el metall lluí.
En ple deliri Subal es va pensar que els homes de la barra dirigien les copes cap a ell, i donat que li semblava haver-los reconegut, es va decidir a alçar també la copa desde la seva taula.

-¿Quién es ese tío?[1]
-¿No te saluda a ti?[2]
-No.[3]
-Pues vámonos. No quiero que me trinquen otra vez.[4]

L'altre va assentir en silenci i va buidar el got d'un glop llarg i cansat i la gola pujava i baixava transportant mercaderia pesada. Ara unes timbales assotaven el cap de Subal. A les timbales, que transmeten una base rítmica sòlida, se li afegeixen unes guitarres distorsionades i un sàmpler. Subal s'imaginava les ones de so dibuixant muntanyes rodones en una pantalla i una nena llençant un roc que trenca el "no-res" harmònic d'un estany. Ah. Les dones nues ballen al voltant dels homes i creen cercles d'energia amb la mirada perduda, autista. Corren d'home en home picant-los el pit, escupint-los, degradant-los. Els homes apallissats reculen temerosos de la ràbia desencadenada i segueixen rebent cops. Perden el nord. Ensopeguen.

Subal surt precipitadament del bar i ensopega. Una nena cau a terra. Va sola. Subal l'ajuda a aixecar-se i li espolsa
l' esquena.

-T'has fet mal?
-No. Creus en Déu?
-Mira nena, això de Déu és com la sort. Vols un caramel?
-Sí.
-Té. El religiós creu que la sort existeix i que és la base de tot. L' ateu no creu que hi hagi lloc per la sort. L'agnòstic sosté que la sort d' un és la dissort d'altri.
-Ja. Què és un agnòstic? I un ateu? I un religiós? Creus en Déu?
-Jo crec que acabes de tenir molta sort- Va fer Subal donant-li un altre caramel tot mirant a banda i banda del carrer. Mai se sap. No vol que el tornin a fotre.


___________________________________________________

[1] -Qui és aquell tio?
[2] -No et saluda a tu?
[3] -No.
[4] -Doncs marxem. No vull que me la tornin a fotre.