Metafísica 0,0%

Aquest relat ens descriu una experiència de desert filosòfica i literal al mateix temps. Malgrat, si l'he entès bé, sembla que el protagonista amb aquest diàleg interior no arriba a conclusions massa diferents a les que ja tenia.

M'ha agradat, especialment, les frases "Agafaria el bolígraf per poder recordar-ho, però avui toca viure i no pas escriure" i la de"escric, sobre aquesta superfície movedissa, unes paraules que s'endurà el vent: "La bellesa és la redempció de la vida"."

Així com el paràgraf: "Somio amb la comfortabilitat del sofà. I recordo els dies que he passat entre el sopor i la deixadesa, imaginant aventures com la que estic vivint ara mateix. Per què desitgem tan sovint el contrari del que tenim?" en què deixes clar que les persones ens passem la vida somniant en allò que no gaudim en aquest moment.

Enhorabona, qwark!

Núria

PS: No sé què m'ha agradat més: el relat o els comentaris. M'ha sorprès molt gratament la sevam lectura. Són uns comentaris subjectius i complerts. Tu t'apuntes a tots els Tallers, eh? Ben fet!

Hola quark.
Et comento el relat sempre des de la meva subjectivitat.

- En quan a la forma: jo trauria el parèntesi que encercla "la ment s'estructura a cada passa".
En el segon paràgraf posaria: "infinitud" del desert i no infinitat. El segon el deixaria així:

"Frisava perquè el jeep arribés al punt previst, parés el motor i em deixés anar, lliurant-me a la infinitud del desert. Portava un equipament sensat per una aventura una mica temerària".
Lo del Dragon Khan em trenca una mica, em dispersa.

El quart paràgraf a nivell formal és el que més m'agrada, el més líric i emotiu: passes a l'interior, a l'emoció fora del entorn. En comptes de "orelles" posaria "oïda".

En el cinquè paràgraf, trauria "fastigosament", trenca una mica l'atmosfera que has creat, tan mística.

El paràgraf que per a mi conté el missatge essencial del relat és: "Menjo, mentre em deixo seduir pel caos de bilions de grans de sorra distribuïts a l'atzar, dipositats segons els capricis dels vents. Les meves petjades distorsionen ínfimament els designis del pla eòlic creador. Sóc part d'aquest ordre. Sóc part d'aquest caos". El trobo plàstic i bell.

Trauria els parèntesis (degradació), doncs fan aturar el fil conductor bruscament i es fàcil perdre el fil. Sempre subjectiu.

En el darrer paràgraf crec que hi sobra:"Aquestes noietes excitants i sàdiques com la Vida. A qui perdono un i altre cop la seva extrema crueltat, simplement perquè és tan bonica.. ", pel meu gust ja queda clar i és bellíssim, no cal ser tan explícit, doncs es destrueix la profunditat d'aquest final tan aconseguit.


- En quan al fons, el trobo molt interessant: una aventura a l'interior d'un mateix ambientada al desert i curulla de filosofia, que enriqueix moltíssim el relat. De fet, penso que és un relat filosòfic que cerca respostes, les de sempre, les que segle rera segle s'ha fet l'home mentre avançava tecnològicament. Una recerca que l'honora al reconèixer aquest punt d'humilitat, de ser un granet de sorra al bell mig del desert.

- Com a conclusió: m'ha agradat i m'ha fet pensar, que és un dels objectius de la literatura. El lèxic és ric i acurat, mesurat amb fragments de miratge.

Espero haver contribuït, d'alguna manera en el teu relat.

Una abraçada!

gypsy

Estructura
M'agrada l'entrada ens situa en el context, i ens posa en coneixement determinats reflexos interessants. El to crític humorístic li dona un sentit agredolç molt bo.

També veig bé el lligam amb el nus del relat, on el desert porta al desenvolupament del desert, on un pot trobar el seu jo interior en una aventureta de fira, però que et fa perdre de vista el context que et rodeja. L'aparició de desitjar el contrari que tenim, ens deixa perplexes, cercaves una raó i a meitat del relat sembles deixar-ho costat. Es un canvi sobtat que dona interès i ull crític al relat. En canvi el clímax final crec que perd pes, que es desequilibrat, no li acabo de trobar el sentit. Sembla que l'excursió no ha tingut cap finalitat, com ens predeia el principi, però no hi ha cap gir, res inexperta, res que ens porti en volades fins al final.

En general el trobo ben escrit amb un vocabulari ric, i amb una bona estructura, només trobo una mica coix el final, que em sembla desequilibrat.

Literariament

Si bé al principi es prometedor, el to crític i satíric, que uses, que em convida a un relat on sembla que podrem reflexionar sobre nosaltres mateixos i les nostres contradiccions, crec que al final et quedes curt, que no aprofites tot el suc de l'embranzida inicial. Bé. Que m'ha agradat sobre tot al principi però que crec que li pots donar un pèl més de marxa.

Crec que les contradiccions internes de l'ésser humà i els desitjós que es contraposen podrien ser aprofitats per fer una reflexió més crítica de la nostra societat, que apuntes en un principi però que desprès et deixes pel camí dels desert entre els grans de sorra.

Buf... que difícil es comentar. Espero haver-ho fet bé i que t'ajudi en quelcom.

Benvolgut Qwark,

Abans de començar a comentar el teu relat he volgut buscar algunes paraules i alguns aspectes als que fas referència en el teu relat, per tal de compendre'ls de millor manera.

Fas referència a Bernard Ollivier. Qui és? Ho he buscat mitjançant google, i he trobat que és l'autor del llibre "La ruta de la seda. Un viaje en solitario", on narra les seves peripècies en un viatge de 12.000 kilómetros de camins en solitari.

També parles de "Glaucó". Nom fins ara desconegut per mi. En la següent web , he entés que és un personatge del mite de la caverna de Plató, concretament un interlocutor de Sòcrates.

Desprès d'aquest petit treball de recerca, començo a comentar el teu relat, coneixent ara amb més certesa, que se li vol donar un toc filosòfic al relat.

Pel que fa a la estructura i el contingut:

La història va d'un home que es decideix a fer una petita excursió pel desert, on empés per la solitut i la duresa de la caminada comença a plantejar-se algunes qüestions.

Podem dir que la introducció la trobem en el primer paràgraf on s'expressa el perquè l'home va a aquella "excursió", encara que els 3 * de desprès del segon paràgraf fan dubtar. Entec que la marca dels ***, és per denotar el canvi de temps de la narració, fins aquell moment es parla principalment en passat, explicant que ara mateix el personatge principal, i narrador, es troba en mig del desert.

Per mi el que he trobat pitjor del relat, segurament és aquest primer paràgraf, en concret aquest troç.

"Recordava també que les grans religions havien nascut al desert. També ho anunciava un petit home que controlava una paradeta a les afores de la capital. Un simple A4 a mode de cartell, deia simplement "Aventura al desert". M'hi vaig apuntar"

Aquí hi ha varies coses que poden portar a la confusió. Primer de tot un A4, tot i que no m'agraden gens els cotxes, és la primera visió que he tingut, a continuació veus que hi ha a mode de cartell, i desprès de cavilari una mica, entenc que és el full. Segurament és correcte, però a mi m'ha confòs.. encara que fòs el toc de DIN-A4, ajudaria a clarificar-ho.

A la segona frase: "també ho anunciava un petit home...." et trobes amb la pregunta de que anunciava, el darrer que has dit és que les grans religions havien nascut en el desert, i porta a pensar que sigui això. A la penúltima frase acabes de lligar caps.

També hi ha la repetició de simple i simplement, i també, sense que en pogui apreciar avantatges a la repetició.

Jo a hores d'ara transformaria el text de la següent manera:

"Recordava també que les grans religions havien nascut al desert. A més a més, un petit home que controlava una paradeta a les afores de la capital, anunciava amb un simple full A4 col·locat a mode de cartell, que només deia "Aventura al desert". "

A més a més el "M'hi vaig apuntar" és molt sobtat, perquè no una mica més de xixa? Del pal "Atret per tots els aspectes anunciats abans, m'hi vaig apuntar sense dubtar-ho ni un segon."

En el segon paràgraf, podem veure que també es vol tractar el text amb cert aire còmic, en són proves evidents els tres exemples entre parèntesis, d'entre ells cal destacar "Pujar al Dragon Khan desprès d'haver consumit una hamburguesa de dubtosa procedència", que en podem dir que està ben construïda i a més a més et fa esbossar, com a mínim, un somriure.

A la part del nus, trobem l'explicació de l'aventura, el final del qual està molt ben acotat, durant fins al penúltim paràgraf. En aquest apartat s'entrecreuen diferents aspectes, d'una banda tenim la descripció de les sensacions del narrador, i per l'altra els pensaments que aquestes li comporten.
Es pot dir que es veu, que és la part on l'autor desitjava arribar al començar a escriure, fins i tot ens podem plantejar si va començar per aquí. Dic això, amb el sentit que veig que és la part més treballada de tot el relat, també la més llarga. És en aquesta part, on apareix la figura del "Glaucó", entenc que referint-te al interlocutor del personatge principal, amb el qui parla internament, i de rostre amorf, doncs perquè quan parlem internament, com si li expliquessim a algú alguna cosa, no assossiem cap cara a aquest algú...

No m'atrevia a dir que volies expressar amb "incoherent arena", desprès ja he vist amb l'ajut del diccionari que és la manera de dir que les formes que forma no són uniformes. On podem veure que en general tens un vocabulari ric i una bona fluïdesa.

En aquesta part tornem a presenciar el tó cómic ("No hi ha bars. Potser algun oasi..."). És en aquesta part on trobem bones frases i reflexions: "Agafaria el bolígraf per poder recordar-ho, però avui toca viure i no pas escriure.", "els desigs són els motors de l'existència, que ens mouen per la vida".

Desprès hi ha 2 aspectes que no sé si serien del tot correctes:
"Confio les meves passes a la precissió tecnològica de la brúixola". Segons tinc entès la brúixola indica on hi ha el nord, i prou. Per tal de refer el camí, no hauria de saber el que ha avançat en cada direcció?
Crec que als deserts, hi fa calor però també molta fred quan no hi ha el sol. La acció comença quan " el sol tan sols comença a insinuar la seva mirada rere els horitzonts ondulats", i no es té massa consciència del pas del temps desde que comença a caminar (que tampoc sabem quina hora era, és a dir quan porta caminant ara desde que ha començat el relat). Per mi només porta camina l'estona que parla...


Ara crec que és un bon moment per parlar del narrador en primera persona i present. Aquest per a mi és el narrador més complicat. Si totes les accions són en present, com marquem el pas del temps entre les diferents situacions? En el moment que vaig tenir aquest dubte vaig optar per dos opcions: 1 - Trocejar el relat per capítols. 2- Anar posant identificacions de "porto una hora...".

De faltes, tot i que he buscat varies paraules només n'he trobat una "contínua" sense accent a la quarta línia del penúltim paràgraf.

La conclusió la trobo totalment correcte.

La altra cosa que volia comentar-te és que en aquest relat si més no, el lligam de les frases sembla totalment contextual, és a dir no hi ha gaires conectors textuals (segons el meu parer). No sé si està fet exprès, però si nó és el cas també és un aspecte a treballar.

No sé si em deixo algun aspecte clau a comentar (dels que havíem dit), si és així no dubtis en dir-m'ho que ho afegiré!

Amb tu he fet un bon descobriment!
La veritat, m'encanta la manera que tens de fussionar el pensament amb el relat i la descripció. També com relates.

En fi, una abraçada.
Vaig a llegir-te una altra cosa.

Arbequina.

Ha estat el començament del desert que m'ha fet pensar que sí havia llegit coses teues... Recorde "Els camins de la metafísica etílica" i un comentari que et vaig deixar.
Segueix opinant; continua escrivint... Paga la pena.

Sembla mentida, fins i tot la bellesa és una realitat canviant. Els deserts i les selves tropicals eren no fa pas massa no més que paisatges terribles i ara els contemplem com el paradigma de la bellesa.
El cert és que sovint dessitgem allò que està 180º oposat al que tenim, donant validesa a aquella frase que diu: Compte amb què dessitges que potser ho pots aconseguir.
El que és cert, és que dessitgem la bellesa, però aquesta s'obstina en ser canviant. La qual cosa, és una sort.

I més si, com sembla el cas, ets jove, quan de vegades la vida et forma un núbol que el t'enterboleix la visió.
Per cert - aquí venia jo -, això que m'has apuntat al relat sobre sobre el concepte de la persona negra. Crec que vinc a dir que només si ens acobardim ens poden marginar (com passa amb la gent de raça negra) però si gosem, amb humilitat ser i denfesar allò que som, podrem ser igual que els altres i no ens podran marginar: no col·laborem amb els que ens menystinguin. per això, crec, que el sentit últim del realt no és racista, encara que ho pugui semblar.

Aquest paisatge desèrtic que ens vas descrivint, on només ressona la veu interior del personatge és només un escenari més de tots els que ens envolten.
Potser podríem descobrir qui som i cap a on anem en situacions extremes, quan no hi ha res per contemplar més que les pròpies sensacions que neixen de dins.
Tot resulta abstracte, res es pot apamar ni medir, quan estem en un lloc enyorem i valorem l'altre i el temps va pasant inexorablement.
La vida com diu en neret és complicada però la bellesa que inunda certs moments omple tants forats buids.
Diuen que la metafísica només es pot comprendre amb l'enteniment, no amb els sentits.
"La bellesa és la redempció de la vida", paraules que el vent escampa junt als grans de sorra de la duna del nostre continu camí...
M'agrada molt l'enfocament del relat i les sensacions que m'han arribat.

Una abraçada!

ja ho deia aquella cançó dels pets..."la vida és bonica, però complicada". A més tampoc no en tenim cap altra, no?

Un somriure, testimoni de que t'he llegit, escoltat, entès, comprès.
De fet, no hi ha res més que pugui dir, estimat Glaucó.

m