Memòries d'en Yago (XV)

Fou la Raquel qui s'intrigà per si mai havia preguntat directament a cap professional perquè l'Èlia estava ingressada. I em vaig adonar que no, mai ho havia preguntat directament. Les visites que realitzava setmanalment a la petita es limitaven a estar-me amb ella i a preguntar per la seva evolució, però no la seva causa, l'origen de tot. Així que una tarda, acompanyat per la Raquel, vaig sol·licitar una reunió amb el psicòleg de l'Èlia i els tres ens asseguérem en un despatx. El terapeuta era un individu juvenil, d'aspecte agradable i de tracte fàcil, cosa que em va fer dubtar del sentit de ser allí quan vaig veure la seva expressió greu, al respondre jo que mai havia conegut res clar que determinés la possible causa del trastorn de l'Èlia. Abans de res, ens informà que com que l'Èlia era major d'edat i estava en facultats de maduresa suficients, ella havia donat permís, feia ja un temps, per tal que jo també podés parlar amb el terapeuta i ell podés passar-me informació. Va treure un arxivador ple de dibuixos i poemes de la noia ja de vint anys. El més nou era del dia 7 d'abril de 1998, el dia del meu vint-i-cinquè aniversari, últim moment de descompensació de la seva malaltia. És un dibuix amb un parell de versos: un sol enorme, ardent, abrasa a tres persones tombades a la platja, convertides ja quasi en cendra viva. La sorra és vermella i el cel, malgrat el sol, està lleugerament entumit per núvols grisos i baixos. Hi ha una ombrel·la cremant-se prop d'una roca foradada. Sobre la roca hi ha dues persones més, que semblen nen, mirant l'escena dels vius que es cremen. Un dels dos nens, més gran que l'altre, assenyala el sol amb cara d'exclamació, l'altre assenyala els cossos cremats amb una expressió que em va recordar massa a "El crit", de Münch, i que em va provocar la mateixa angoixa. Al fons del dibuix, mig coberta per les ones d'un mar mogut, una noia s'està d'esquena, immutable per aquella escena.
- És la Andrea -vaig dir sense que m'ho preguntés-, la meva germana gran.
El psicòleg assentí i assenyalà les altres figures:
- No reconeixes també als altres?
- Els dos de la roca foradada som en Leandro, un amic meu, i jo. Els que es cremen han de ser els meus pares, els nostres pares, i enmig ella, l'Èlia, suposo.
L'home va treure una nova làmina mentre em demanava que llegís els dos versos. La Raquel semblava consternada o, millor dit, sumida enfront una contemplació que la espantava.

"Per moltes vegades que ens cremi el Sol...
La Lluna ens farà créixer com a la marea".

- Ho diu un dels que es cremen? -preguntà la Raquel.
El metge ens ensenyà la segona imatge, amb data del 12 d'octubre de 1997, data de l'aniversari de la Andrea. En ella hi ha una noia, altre cop la Andrea, aquest cop de cara i somrient, en primer pla. Però les seves dents semblen tenir cadascuna ulls i boca, com si fossin éssers vius enganxats al paladar. Darrera, de nou, un ardent i feridor sol d'estiu, i el mar a sota. Aquest cop el mar sembla pla. No hi ha vers. Així se succeïren un sense di de dibuixos a cada qual més macabre. La meva memòria, anterior a aquella entrevista amb el terapeuta, recordava algunes de les obres de l'Èlia, però mai tan salvatgement abruptes, quasi grotesques. Ja no hi havia poesia subtil i trista, sinó agressiva i colpejadora. Ara sortien noms, al·lusions directes a la mort de sers estimats i a la desgràcia dels personatges que ella dibuixava amb massa exactitud. Tots tenien alguna cosa que els convertia en maquiavèl·lics, o en deformes, o en mutants. Ulls com serps, cabell com el mite de la Medusa, mans que desfiguren la carn de la cara... Al desè o onzè dibuix no vaig poder continuar i els vaig llençar sobre la taula del psicòleg. La Raquel em mirava entre compassiva i temorosa.
- La teva germana ha patit molt, Yago -va dir el juvenil terapeuta.
- Per què? -vaig preguntar.
- Crec, després de moltes entrevistes amb ella i després d'analitzar tots els seus dibuixos, poemes i conductes, que la causa és el seu pare. Recordes alguna ocasió en que ell hagués tingut alguna mena d'accident, quelcom que el lesionés?
Sé que vaig dubtar, però em vingueren munts de records: el cop amb la porta del garatge, el tall amb les tisores... No vaig creure que es referís a això fins que va prosseguir:
- Crec que el teu pare obligava l'Èlia a lesionar-lo.
Un calfred va recórrer l'esquena de la Raquel i les seves ones arribaren a moure la meva camisa.
- En algunes de las primeres sessions amb ella, quan l'ingressaren i era encara una nena, explicava successos amb martells, tisores, serres i preses de corrent. Deia veure al seu pare estremint-se de dolor i a ella mateixa, plorant. Després va escriure això:
Em passà una poesia, de quan l'Èlia contava només vuit anys, jo dotze, la Andrea disset:

< un petó d'agraïment,
si acompleixo amb el meu deure,
¿por què em sento tant malament?
"No són armes de malicia"
-diu la nena ploranera-
"És per augmentar la teva astúcia
I contenir la seva cobdícia"
La mare ve aleshores corrent:
"Filla meva, tu què has fet?"
Jo complir amb el meu deure
Però em sento molt malament>>

El terapeuta exposà que el meu pare la obligava a fer-li mai i aleshores cridava la mare perquè el curés. El pare es va suïcidar el 4 de març de 1991. poc després que la nostra germana gran, la Andrea, marxés a Malva del Sud. Potser ella tingués la resposta. Ara ja sabia què li passava a ma germana. Tot allò li provocà una distorsió entre el plaer i el dolor, entre la vida i la mort, de tal manera que va desenvolupar el que es denomina "tipus de personalitat hipersensible", on tot és vist des del pol més exagerat, ja sigui positiu o negatiu i es distorsiona la realitat, tendint a fugir de la mateixa. Per això sempre volia construir castells de sorra en paisatges de paradís. Fugia de la realitat, cercant un lloc on el dolor no existís. En el pol oposat hi havia els dibuixos que m'havia ensenyat. Allò més idolatrat per l'Èlia era la nostra altra germana, i encara així no la va dibuixar mai com quelcom agradable. Tot era una distorsió. El que la feia feliç s'acabà deformant o es convertia en quelcom llunyà i inabastable. I la mare? El pare deuria patir una depressió crònica pel fracàs del seu matrimoni i pel fet que a la mare tot li sortia millor. Ella era més forta. Per alguna raó, va decidir mantenir el matrimoni malgrat descobrir el succeït, encara que, està clar, sota la condició que cessés la conducta del pare i provocant que es limités a mantenir-se allí, tolerant tot el que ella feia. Va començar aleshores la indiferència, el menyspreu, les infidelitats i la absoluta pèrdua de respecte. El pare esdevingué un moble després de ser fusta podrida. Les raons per les que la mare es mantingué al seu costat i, conseqüentment, ens mantingué a nosaltres tres també allí, és una cosa que per moltes explicacions o justificacions que se'm donin encara avui, crec i temo que mai arribaré a assimilar realment.
El psicòleg explicà que havia intentat parlar amb la mare sobre allò, però que la dona, sense negar-ho ni afirmar-ho, només arribava a iniciar la idea, mai aconseguia acabar de dir res.

Els fets que tingueren lloc durant l'últim trimestre de 1997 i el tercer de 1998 havien eliminat l'existència de res més. Vull dir que la Raquel era el meu eix principal i que la veritat rebel·lada des de la visita al psicòleg el juny d'aquell any, havia ennuvolat la meva ment de qualsevol pensament mundà. Les següents visites a l'Èlia es convertires en un fred estudi de la seva malaltia per acabar la novel·la i poder presentar-la abans de fi d'any, amb només dos o tres mesos de retard sobre el termini establert. Les col·laboracions amb APTEIMM van anar-se reduint a dues visites setmanals i quan la Raquel va trobar una feina millor i va decidir deixar-ho, hi vaig passar a anar solament un cop a la setmana.
A principis de 1999, va sortir publicada "Hi ha algú aquí?", assolint un meritori èxit de crítica i una càlida acollida del públic. L'obra arribà a ser finalista a un dels premis importants que s'atorgaven a les illes i l'editorial augmentà considerablement el tant per cent de beneficis que em corresponia. Per celebrar el meu aniversari número vint-i-sis, el 8 d'abril de 1999, la Raquel i jo varem anar-nos-en a viure junts. Ella treballava de psicòloga infantil a la Universitat Estatal de Yago, realitzant proves d'intel·ligència i de personalitat a nens i nenes menors de 12 anys, desenvolupant els tests i modificant-los. Mentrestant, jo em dedicava a treure'm una tesi doctoral sobre l'obra literària de l'escriptor i filòsof de les illes Pablo Ganz, per poder així impartir classes a la mateixa universitat, o en una altra, mentre escrivia. De tant en tant, feia una escapada a Malva del Sud per veure la major de les meves germanes i amb freqüència quedava per dinar amb la mare pel centre de la capital i visitava l'Èlia.
Fou en una de aquestes visites a Malva del Sud, quan la Andrea m'explicà la nota que havia escrit al pare abans de la seva marxa de casa, i abans evidentment, del suïcidi d'ell. A l'escrit li contava tot el que sabia dels fets succeïts i li explicava, també, com havia intentat superar-ho i viure amb allò, i amb ell. Malgrat tot, a mesura que creixia i que augmentava la seva capacitat de comprensió i es transformava la seva percepció dels valors humans, s'adonà que no podria seguir aguantant. Va valorà la possibilitat de tirar-li-ho a la cara, de denunciar-lo, de fer-li la vida impossible, però no va saber, o no va voler veure en què beneficiaria allò a la petita, doncs era l'etapa en que ja no es repetien els fets. La nota acabava amb un comentari en el que deixava clar que, o arreglava ell aquella situació, o la arreglaria ella per les males. Mai, va dir la Andrea intentant plorar però sense aconseguir-ho, mai va pensar que el pare acabaria tirant-se al tren, sinó que esperava la seva fugida de les Illes, o de la ciutat de Yago almenys. Suposo que sempre havia e
stat massa covard com per viure amb allò a sobre, i que tot el succeït fou l'excusa idònia per decidir-se a acabar amb la seva vida.
I per què jo era l'únic membre de la família que no sabia res? Una altra d'aquelles facetes de la meva personalitat que repudio i que tant mal intern em causava va sorgir de nou, molt més tràgica que la primera vegada, quan en Leandro començà a sortir amb la Brigitte, anys enrere. Em vaig sentir ofès per no saber res, en comptes de per allò passat en sí. Se m'havia tractat com a un ignorant o, pitjor encara, com a un ésser dèbil que s'ha de protegir, pobre. Vaig tornar de Malva indignat per la meva ignorància infantil i per la meva indignació sobre aquesta indignació. Vaig estar inaguantable durant algunes setmanes en les que la Raquel intentava entendre'm sense que jo li donés pistes per fer-ho. Precisament gràcies a ella, en una de les nostres freqüents i llargues converses al sofà, amb la televisió apagada, fou quan vaig decidir deixar-ho enrere. Oblidar-me d'aquell pensament que em considerava l'ésser omès de la família, el pobre al que devia de protegir-se. Al cap de poc, el que només semblava una bona intenció, es convertí en un fet cert i vaig poder veure la mare de nou, sense rancúnia, enfrontar-me al internament de l'Èlia sense odiar a qui va provocar-ho, trobar-me amb la Andrea establint una relació cordial en la que ja no estava a l'expectativa de la seva consideració, sinó solament basada en la germandat que ens unia.