Memòries d'en Yago (XIV)

Al curs començat el 1997, sense tenir que estudiar i dedicant-me exclusivament a escriure quan em venia de gust, vaig decidir tornar a la meva quarta novel·la oblidada en un calaix. "Hi ha algú, aquí?" suposava visites molt freqüents a diferents hospitals mentals de la illa, entrevistes amb psicòlegs, psiquiatres, malalts, infermeres i tot el personal que es mou un món tant fosc. Fosc degut a diversos factors. Vaig descobrir que allò únic i exclusiu que saben del cert els metges i psicoterapeutes és el nom de les malalties que pateixen els pacients: esquizofrènia de tipus paranoic amb trastorn immadur de la personalitat; trastorn bipolar amb crisi d'ansietat; trastorn obsessiu - compulsiu, etc. De fet, el nombre de variables i la variabilitat de símptomes existents comporta que ni els noms donin una classificació fàcil o ajudin a saber com tractar el problema.
Al no permetre-se'm, com resulta lògic, formar part de l'equip voluntari del psiquiàtric on era interna la Èlia, en qui es basava el personatge principal del llibre, em vaig anar movent sempre per residències estranyes i desconegudes, dedicant gran part de la meva atenció a una situada en una zona estratègica i marginal, a les afores de Yago, per una carretera secundària que condueix a Slàvia. La APTEIMM (Associació Psiquiàtrica pel Tractament, Estudi i Investigació de Malalties Mentals) em facilità la possibilitat de conviure amb els treballadors i voluntaris i, per tant, amb els malalts i malaltes interns, durant vuit mesos. Hi anava a diferents hores per veure diferents torns que incloguessin el contacte amb totes les rutines i activitats possibles. L'únic espai que m'era vedat eren les teràpies individuals, encara que mai vaig intentar-ho, ja que seria vulnerar la intimitat dels pacients. És clar que no em va suposar cap dilema moral adquirir algun dels informes dels mateixos i traslladar-los amb els noms i dates canviats, a la novel·la. Fins a l'editorial els va agradar la idea i em van donar de data de presentació fins el juliol de 1998.
Aquesta experiència va suposar dues coses: descobrir les veritables raons de l'internament de la meva germana petita, i conèixer la Raquel. Perquè allí vaig establir relacions amb una infinitat de persones absolutament diferents a les meves amistats habituals. Per raons que encara no he arribat a esbrinar del tot, aquell període em va absorbir quasi per complet: vaig canviar el cercle d'amistats i part dels meus interessos derivaren cap a aquest món. L'única persona amb qui seguia mantenint un contacte permanent era en Leandro, amb qui acabaria anant a viure en un petit pis de la capital
Concretament, em vaig acabar especialitzant en el sector de la infància i l'adolescència, menors que no podien conviure amb les seves famílies degut al seu trastorn. M'endinsava a les ments més deprimides, més abstractes, més surrealistes i, alhora, més depriments, espantadisses i nervioses de Yago i passava dies i nits observant com es preparaven les medicacions i ajudant a executar tota mena de jocs i esports per a criatures d'entre nou i divuit anys. La APTEIMM emplenar un forat que res havia pogut omplir i em va mantenir viu, intensament, durant tot aquell temps. Els nens i nenes amb els que em trobava cada tarda i els adults amb els que treballava em suposaven un al·licient vital que em va fer reconsiderar la meva vitalitat anterior. Vaig arribar a passar allí nits abans reservades als sopars d'amics o als moments de creativitat, caps de setmana abans ocupats per les festes nocturnes o per la necessitat de soledat.
I allà, enmig de tota aquella eufòria de vida, va aparèixer la Raquel. Però al començament em vaig limitar a saber de la seva existència, amb prou feina la veia al passar pel seu costat i això durà la meitat dels vuit mesos. Durant aquests, seguia pensant en la Florance, ja no amb el sentiment de l'enamorat, ni tan sols amb la ràbia del frustrat, sinó amb la sensació que, en aquell camp, jo seria sempre un perdedor o, per dir-ho d'una altra manera, un d'aquells que "no s'atreveixen a aconseguir el que volen". Vaig arribar a considerar la possibilitat que mai trobaria a ningú que s'enamorés de mi. Assíduament, em venien al cap les cares de la Laura, la Clara, l'Eva, la Maria.. Inclòs vaig considerar el fet de trucar la Tània i reprendre la nostra amistat, per posar-li un nom, malgrat que es trencà per complet quan vaig començar a sortir amb la seva germana. Tot passava al meu interior. Ningú dels que vaig conèixer sabia massa de la meva vida privada. Ni tan sols vaig fer el fatxenda amb la meva vena d'escriptor i els meus tres llibres publicats, fins que la Raquel va aparèixer en un dinar amb "El camí al teu costat", però això és una altra història i, com deia Michael Ende, haurà de ser explicada en una altra ocasió. A mesura que la confiança creixia em preguntaven més sobre l'existència d'una "noia de Yago" a la meva vida i jo responia amb evasives, doncs si deia alguna cosa, temia haver de donar explicacions més llargues i no em venia de gust recordar tots els mals moments passats. La meva intenció, pura ignorància, era estar un temps llarg sense mals de cap provocats pel sexe contrari. Volia, en aquest aspecte, portar un tipus de vida similar a la sedentària. Però, evidentment, això és quelcom que ningú pot controlar. No podem, per molt que ens ho proposem, posar una barrera que freni els nostres sentiments, doncs les característiques principals d'aquests són la seva espontaneïtat, la seva flexibilitat i la seva independència. Crec que una de les coses que més cops he après, reafirmant-se com un saber inqüestionable, és que allò que el cervell ens recomana no sòl influir en allò que el cor desitja. És a dir, ambdues formes de veure les situacions són quasi sempre dispars, però a més cap aconsegueix que l'altre es modifiqui. El cervell no pot fer que el cor deixi de sentir, ni el cor pot fer que el cervell deixi de pensar. Bé, ja n'hi ha prou de filosofia de butxaca...
La Raquel era psicòloga al torn de tardes a la secció infantil on acostumava a estar-me. Cal aclarir que l'edifici o, millor dit, la mansió de l'associació psiquiàtrica, estava dividida en quatre ales: a la Nord la clínica, a la Est l'àrea d'adults, a l'ala Sud les instal·lacions científiques i sales de reunions i, a l'Oest, la zona infantil. Al començament rarament coincidia amb la Raquel, només en algunes activitats preparades o en els moments més relaxats en que els voluntaris, els professionals que estaven de guàrdia i jo, escapàvem a descansar a algun dels jardins. Al cap de poc, vam anar parlant i ens interessàrem per les nostres vides. Les poques trobades succeïdes durant els torns de nit en que vam coincidir foren les que aprofundiren la relació. Hores seguides de silenci asseguts parlant ajudaren a fer néixer el sentiment, que va venir molt abans que el primer petó, ja que ambdós teníem una por abrupta a xocar de nou contra les velles parets construïdes pel nostre passat.
Els inicis de la meva relació amb la Raquel foren curiosos. No teníem quasi possibilitats de veure'ns sinó era al centre residencial, només algun divendres ella abandonava les seves amistats originals, igual que jo, i ens ajuntàvem amb els nostres iguals, coneguts de la residència. Al cap de poques setmanes de fer-ho començà a quedar-se a dormir al pis que en Leandro i jo havíem llogat al nord de Yago feia escasses setmanes, però en el que, de moment, jo només anava de tan en tan. Quan finalment em vaig instal·lar al pis, la Raquel i jo passarem a veure'ns molt sovint i, a més, aprofitant les reunions de l'equip de treball dels metges i psicòlegs, reunions a les que em deixaven assistir, podíem compartir també espais formals de trobada. Sense adonar-me'n, de mica en mica, em vaig anar enamorant d'ella. Del que sí em vaig adonar fou que una relació als vint-i-quatre o vint-i-cinc anys té molt poc a veure amb una relació als divuit o dinou anus. De manera que al poc d'enamorar-me, vaig anar descobrint que aquell sentiment era diferent al que s'havia despertat amb la Laura. No hi havia aquella ansietat adolescent, no era tan visceral ni depenent.