Memòries d'en Yago (X)

Em movia en un grup d'amistats d'hivern, nascut a partir d'un equip de futbol. Perquè malgrat tots els fets, seguia entrenant en època escolar. En Leandro i jo vam acabar jugant junts en una de les categories inferiors del Yago C. F. des que el seu entrenador ens va veure en un partit entre instituts. Ell es mantenia de defensa central i jo era migcampista per l'esquerra. Cap dels dos crèiem arribar mai a professionals, ni tan sols ho preteníem. El grup d'amistats no era un grup homogeni, simplement una unió ocasional de persones amb un mateix entrenament. A partir d'uns o altres aparegueren noves cares i presències com ara les italianes Tània i Eva. Sortíem els divendres per la nit i alguns dissabtes. La part regular d'aquest grup la formàvem, principalment, en Leandro i jo, encara que aviat s'hi incorporà en Toni. L'època en que vam provar diferents drogues i en que les festes del cap de setmana suposaren la nostra major despesa d'energia i diners encara no havia començat. Ens limitàvem a beure cervesa i combinats i arribàvem a casa sempre més tard de les quatre o les cinc, alguns cops de dia, sense recordar, en moltes ocasions, com ho havíem fet. El cert és que quan apareixia la Laura em calmava una mica, però no massa.
El nostre divertiment es completava amb anades al cinema, cada cop a veure films més abstractes i quan menys comercials millor, en cinemes d'art i assaig -només n'hi havia dos a la ciutat-, en versió original subtitulada i de nacionalitat europea, asiàtica o africana. Ens vam anar convertint en el que un de nosaltres denominava pseudointel·lectuals, és a dir, intel·lectuals que no arriben a ser-ho ni ho pretenen. A les nostres biblioteques hi havia cada vegada més clàssics, més llibres d'art, disseny o assaig. I mica en mica vam caure en la moda d'allò anomenat "alternatiu", que portava ja temps funcionant però que per aleshores cridava amb força a Yago i voltants; la capital, sempre la primera de l'últim arribat d'Europa i Estats Units. Assistíem a concerts de grups que quasi ningú coneixia, a sales on hi cabien entre 1.000 i 2.000 persones, no més. Vam deixar abandonada la Plaça del Mar i començàrem a anar a bars del Barrio Antiguo i a discoteques on posaven música de la que ens agradava i ens deixaven fumar marihuana. En elles la gent vestia d'una forma determinada i si no anaves igual quedaves com un "agregat", o sigui que hi eres però no eres. Al deixar l'institut, les carreres com disseny (gràfic i industrial), belles arts o filosofia adquirien, en aquells ambients, una rellevància majúscula davant coses com la enginyeria de camins, les físiques (on anava en Toni) i altres carreres en alça aleshores, gràcies al prestigi de la Universidad Estatal de Yago. Pel que a mi respecta, treure baixa nota a l'examen d'ingrés a la universitat no em va impedir entrar a filologia hispànica, mentre la Laura ho feia a medicina, el mateix que havia fet el seu pare. Per cert, la història familiar de la Laura, que creia molt més senzilla que la meva, va servir de base pel protagonista de "El camí al teu costat", que no s'editaria fins l'any 1993.
Perquè la meva família, al costat de les demés, semblava un ens estrany. El pare de la Laura. que era un cirurgià de reconegut prestigi a Eslàvia i la seva mare, que era professora, estaven separats; el germà gran, en Fernando, havia estat sempre un busca vides que vagava per diferents llocs i feines; el germà menor, en Pablo, era addicte als vídeo jocs i quasi no es comunicava amb el món real. Però a mi em semblava normal. La d'en Toni era una família unida, de les d'anunci, com la d'en Leandro. De la meva no en vaig parlar casi mai amb ells, només la Laura i en Lean sabien part de la història, parts millor dit.
Al llarg d'aquells anys la nostra manera de viure la joventut va anar derivant. Una de les explosions màximes arribà l'estiu del 92. Junts vam llogar una casa a Santa Cristina. Marxàrem d'estiueig, un mes, amb la intenció de gaudir com mai ho havíem fet, però semblava un concurs per veure qui de nosaltres es matava un major nombre de neurones. Vam emportar-nos moltes drogues i en una quantitat considerable, tenint en compte que la majoria d'elles no les havíem provat. Quasi cada nit, durant els vint-i-un dies que restàrem a Santa Cristina, ens preníem alguna cosa. Vam tenir al·lucinacions asseguts en una carretera del poble, veient peixos dins la lluna i fent desaparèixer cotxes sencers; vam tenir taquicàrdies fins les tantes del matí següent, ens passàrem desperts dies sencers... Però tot això, com podia o no haver passat, va tenir les seves repercussions.

Certament mantinc moments puntuals d'aquell estiu i hi ha llacunes profundes. Amb prou feina puc recordar els matins o les tardes, i de les nits solament fragments. Ni tan sols sé com va aparèixer la Sandra. Potser ella i en Leandro es conegueren en una discoteca, o a la platja. Sí recordo que feien bona parella. També sé que en Toni participà d'una nit de sexe boig amb una rossa a la part de darrera la furgoneta en la que viatjàvem. Li havien deixat a en Lean, la furgoneta, i per algun miracle va tornar sencera i sense ratllades a Yago. En ella vam arribar a passar-hi totes les hores d'una nit, rient després d'empassar-nos un cartró amb la imatge d'un conegut personatge de dibuixos animats. En ella va tenir l'atac d'ansietat la Tània i vam haver de parar en un trencall d‘una carretera perduda, des d'on al·lucinàrem amb les vistes sobre Santa Cristina al sortir el sol, mentre la noia caminava d'un costat a l'altre repetint que allò era un mal rotllo, que aquell cartró estava dolent o una cosa així. Els demés, sense adonar-nos-en, ens mantinguérem en un silenci llarg i admirat, davant la vista de la població més bonica de la Isla Grande. I vaig abraçar a la Laura, somniant en una casa per allí, des d'on escriuria algun dia, desconeixent que ella començava a tenir la necessitat d'allunyar-se de mi, de trobar-me a faltar.

Un dels llocs que mantinc a la meva memòria és el d'un mirador que per les nits es convertia en discoteca, o en una cosa per l'estil. Pujàvem allà per la carretera de l'ansietat (així la batejà la Tània), plena de corbes d'allò menys recomanables quan s'ha begut massa, i passant després per un camí de terra difícil de trobar. Al arribar se sentia ja la música tecnològica vomitada per dos immensos altaveus que s'obrien a una explanada extensa, on brillaven les llums de Santa Cristina, petita des d'allí, i en la llunyania es distingien els dos fars que limitaven el golf on s'ubica el poble. Una de les persones que portava el bar, local o el que fos, era parenta d'en Leandro i teníem un important descompte en la beguda. Acostumàvem a prendre'ns alguna droga sempre, per tenir la falsa sensació de trobar-nos al cim d'algun lloc, en un moment únic i en un entorn inoblidable. Una d'aquelles nits sense temps, ens vam confessar amics inseparables i improbables de repetir. Fou com en una d'aquelles pel·lícules americanes on amics de l'adolescència es juren coses que no s'acompleixen mai o que ho fan anys després, separats pel temps i els camins de les vides marcades per un destí causat pel passat i pel present. I imagino que tots ens sentíem importants entre nosaltres creient, entre llunes plenes de peixos, que havíem aconseguit alguna cosa al haver-nos trobat pel camí de les nostres existències paral·leles i per ser allí aleshores. Però jo mai escriuria el llibre sobre aquelles experiències, i menys des d'una casa a Santa Cristina, i menys encara amb la Laura al meu costat. I això que tots m'auguraren un gran futur com a escriptor i van dir sentir-se orgullosos de mi. Potser era cert, potser no. Potser eren els cartrons amb gotes de LSD.

Al tornar de l'estiu, després de veure la Laura durant les vint-i-quatre hores del dia, al setembre la cosa es refredà. I a començaments d'octubre, quan faltaven cinc dies pels dos anys d'iniciar-se la nostra relació, em va dir que em deixava mentre ens preníem un cafè.