Memòries d'en Yago (VI)

Fou, en aquell moment, la millor nit de l'estiu, encara que ara comprenc més coses i la veig com una nit ximple de falsos encants. La Clara havia discutit amb les seves amigues i, mentre l'orquestra de tres tocava, s'estava asseguda en un banc de pedra, amb cara de mal humor. Animat per la meva germana gran, m'hi vaig acostar i començàrem a parlar. Al cap de poca estona, vam deixar la plaça i caminàrem pels carrers que li feien de tangent. Parlàrem tant que vaig patir haver acabat els possibles temes de conversa, vaig estar tan a prop d'ella que l'insomni de la nit es convertí en una cosa dolça i esperançadora. Compartia amb mi el pressentiment que ens atorgava la nostre data comuna de naixement, el set d'abril de catorze anys enrera, quan les Illes aconseguien la seva independència. Però si jo ho veia com un avís del nostre destí l'un per l'altre, ella ho veia com un avís del seu destí cap al món. Somniava amb ser tot un nom a les Illes, fer alguna cosa gran que transformés les vides dels habitants del seu univers particular, que arribava fins tot allò que ella coneixia i ometia tot el demés. Durant l'estona que vam estar junts vaig esperar una senyal que m'indiqués que el nostre amor era recíproc, que em digués que ella tenia al cap la certesa que un fet sobrenatural ens unia. Havia esperat durant més de tres anys aquell instant, tres anys limitats a salutacions i a balls quasi anònims amb la meva germana fent de Celestina. Però no fou així. El que sí fou resultà ser la complicitat que va néixer entre nosaltres. Vaig passar a adquirir aquell grau d'amic que després tant de mal em faria. Quedàvem a la platja, a través de la qual fèiem llargues caminades per trobar-nos i allí parlàvem o jugàvem amb pales o al mar. Entre els meus cercles sorgí la sospita que la Clara i jo érem parella i, encara que era mentida, mai vaig dir que no, tampoc que sí.

L'única persona que coneixia la veritat era en Leandro, que no entenia per què no em declarava. Asseguts a la roca foradada, com portava succeint des de temps immemorials, allà les nostres més recòndites històries es barrejaven i intentaven trobar un punt en comú. Sobre aquella roca, la nostra amistat s'aliava amb el temps i s'enfortia. A més, ara només érem dos. No vam saber d'en Berto més que els "hola" pel carrer i les notícies que ens passaven els pares. Seguíem anant en bicicleta pel poble, ara d'una manera més presumida deguda a l'edat. El búnker de davant la discoteca es mantenia com a cabana privada on freqüentaven les cigarretes i, de tant en tant, hi portàvem alguna revista eròtica i algunes cerveses.

Aleshores aparegué a la nostra vida en Bernard, un francès que, com en Leandro deia, estava boig per viure. Era alt i prim com un pal de telèfons i parlava tan ràpid en el seu bilingüisme que, sovint, era necessari demanar-li que deturés la seva incessant xerrameca amb la fi que ho repetís i així entendre'l. Durant l'hivern vivia a Montpellier i estiuejava a Puerto Camarón només des de l'estiu anterior. Amb ell, alguns cops, apareixia la seva germana Brigitte, de qui en Lean s'enamorà profundament, de fet fou el seu primer gran amor. No és que durant els estius anteriors no haguessin sorgit d'altres personatges, sinó que era gent amb qui ens relacionàvem poc, membres de la monotonia diversa de Puerto Camarón, o que passaven de forma fugaç i intermitent, apareixien i desapareixien. En canvi, en Bernard i la seva germana Brigitte van calar fons. Abans que la història entre en Lean i la francesa es fes realitat, els nostres moments compartits eren una salvatge riallada. En Bernard tenia tants asos a la màniga que semblava impossible que se li acabessin mai. A qualsevol lloc, en qualsevol situació, era capaç de provocar-nos riures inacabables, dels que fan mal d'estómac i t'impedeixen fer allò que et mantenia ocupat. Qui sap si, d'entendre tot el que deia, no hauríem acabat malament, en el sentit que estaríem internats a un sanatori sense poder parar de riure. Barrejava els seus coneixements del nostre idioma, molt matussers, amb expressions franceses i ho feia massa ràpid per les nostres encara joves neurones.

Efectivament, mentre el francès i jo rèiem, s'encobria una relació d'amor entre la germana gran del primer i el meu millor amic. Alguns silencis entre ells van provocar que, fins ben entrat aquell estiu, no m'adonés del que s'estava preparant. En un moment d'intimitat, asseguts a la roca foradada de la platja, en Leandro em va explicà, molt seriós i quasi sense que el reconegués, el seu amor passional. Digué que li agradava des que es van conèixer, que es posava molt nerviós al ser amb ella i que havia decidit dir-li-ho durant el pròxim ball a la plaça. Per alguna raó estranya, que començà a desvetllar una part de mi que mai vaig reconèixer ja que mai em va agradar, dins el més fons del meu ésser vaig desitjar que allò no passés, que en Leandro no li digués res a la Brigitte. Però ho va fer i fou correspost. Al veure's petonejar-se en un racó de la plaça, amb timidesa i tremolors, vaig sentir traïció. En Leandro, el company infatigable de bicicleta, bretolades i xerrades íntimes, trobava algú que em desplaçava a un tercer lloc, ja que el primer, essent com era, se'l reservava per a ell mateix. A més, el seu acte feia més patent la meva covardia al no atrevir-me a fer allò just amb la Clara, al no atrevir-me a declarar-m'hi com ell havia fet. A partir d'aleshores sentia una incomoditat inexplicable al ser els quatre junts, i al mateix temps, detestava aquella part de mi que no li deia res a la Clara, i em detestava a mi mateix per pensar així. La parella es veia tots els dies d'estiu, quedant pels matins en un lloc concret de la platja, que delatava la meva soledat sobre la roca foradada, salvada pels passeigs amb la Clara; quedant per les tardes, que em feia anar sol en bicicleta als entrenaments de futbol; quedant les nits de ball, en que em mantenia assegut a la terrassa de la Gelatteria Italiana. En Bernard, per la seva part, se'n reia del succeït, feia bromes al respecte i seguia com si no passés res ja que, fos on fos, ell era el rei immutable, el centre de totes les atencions. De fet, en Bernard va passar a ser el meu primer amic d'aquell estiu i, encara que després me'n vaig desdir, aleshores detestava que fos així.