Memòries d'en Yago (II)

Esperava les nits de dimarts i dijous amb anhel infantil. Em dutxava sense que la mare hagués de dir-me res. Em netejava les orelles i les ungles i les dents dos cops, abans i desrés de sopar. Anava amb molt de compte de no semblar un nen repelent amb ratlla al mig i em pentinava imitant el cabell d'actors que sortien a les revistes de la meva germana gran. Em vestia com si no importés el que em posava, pero sí importava i escollia la ropa amb cura i fixació. Era una altra part de la rutina, igual que els entrenaments o les hores de platja, que el gelat al moll. La diferència és que aquelles nits les veia, cadascuna d'elles, amb l'esperança que aviat començaria alguna cosa nova, allà, al ball de la plaça del poble.

El tercet de músics habitual estava format per un teclat, una cantant i un guitarra que semblava molt bo. Tenien un munt de repertori, la majoria eren èxits d'estius anteriors. Tenint en compte la quantitat de turistes que es trobaven a la plaça, m'estranyava que no cantessin gairebé res en anglès, francès o alemany. De tan en tan tocaven temes de moda i aleshores la joventut sortia a ballar. Quan no era així, només les parelles madures, la gent gran i els nens ho feien. Al voltant de la plaça hi havia moltes taules, i cada bar posava les seves ombrel·les d'un color particular per no confondre's i els cambrers amb uniforme anaven i venien suant la gota grossa. Nosaltres ens asseiem a les cadires cobertes per una ombrel·la blava, que pertanyien a la Gelatteria Italiana. L'Andrea desapareixia amb les seves amistats només arribar i jo, tens com la corda d'un piano, cercava amb la mirada allò que em faria saltar com una molla cap a la pista. Em mantindria dubtós fins que, en un atac de decisió, sortiria a ballar. Sabia com es deia i també que havia nascut el mateix dia que jo, doncs els nostres pares es coneixien. Malgrat això i encara que havíem coincidit durant dos estius i mig, no havia estat capaç de dir-li res. La Clara era la més alta del seu grup d'amigues, tenia el cabell negre i llis, mitja melena, recollit amb una innumerable quantitat de pinces de diferents colors, que deixaven que mostrés la cara amb tota l'esplendor. Sempre la veia per primer cop al mig de la plaça, amb les altres, encara que quasi mai ballaven sinó que xerraven o jugaven i ella semblava tallar el bacallà. De no ser per l'Andrea, segur que no m'hauria atrevit mai a conèixer-la.

El primer contacte el recordo com si l'hagués vist enregistrat centenars de cops en una cinta de vídeo. Jo estava assegut a l'escenari amb dos companys de bicicleta, durant el descans dels músics, movent nerviosament les cames que penjaven a mig metre del terra. No escoltava la xerrameca d'en Berto i en Leandro. Mirava la Clara, com em passava cada nit de ball, absort i maleïnt-me per no acostar-m'hi. Un cop vaig preguntar a la mare si creia en el destí, va respondre que no; després li ho vaig preguntar a l'Andrea i va dir que sí, però va afegir que no ve sol, que cal donar-li una empenta per ajudar-lo a funcionar. I jo sabia que jo havia de donar aquella empenta, baixant del escenari, creuant la plaça quasi buida pel descans, i presentant-me. Però no ho feia. Fins que va arribar l'Andrea. Es va quedar al meu costat i va seguir la direcció dels meus ulls, aleshores preguntà:
- Quina d'elles és?
- La més alta.
Vaig sorprendre'm de la meva resposta, doncs volia que fos un secret. Potser interiorment era una forma de demanar auxili per la meva falta de valor.
- Tens bon gust -va dir-. Ja la coneixes?
- No -vaig respondre-, però és igual.
- Com que és igual? No siguis babau.
El seu accent era com el del lloc on va néixer, més pur de les illes que el meu o el dels nostres pares (un accent de Yago, que es barrejava amb tocs de castellà i anglès i inclòs copiava paraules seves adaptant les regles lingüístiques).

L'Andrea em va deixar assentat a l'escenari i, amb el seu caminar bastant coqueta, es dirigí al centre de la plaça i es posà a parlar amb la Clara. Les meves cames començaren a moure's més ràpidament i vaig notar la vena del cap latent com a alarma del descontrol existent al sistema nerviós. Quan la Clara va mirar a l'escenari, jo ja no hi era. Vaig quedar-me recollit a l'entrada d'una tenda de queviures, recolzant l'esquena a la persiana metàl·lica, i desitjant que l'Andrea no em trobés, o potser desitjant tot el contrari. El cert és que em va trobar i, sota les meves protestes i falses negacions, m'arrossegà fins la plaça on la orquestra tornava a tocar i em va obligar a ballar amb ella, forçant-me a moure'm mentre em deia:
- No et facis el nen petit, pensa que ella t'està mirant.
Suava de timidesa quan l'Andrea es va girar i es posà a ballar amb la Clara, fent que jo m'unís a elles. Em sentia com un idiota movent maldestrement el cos a ritme de salsa, em vaig posar vermell i cada cop tenia més calor. Estiguerem així tres o quatre cançons, fins que vam marxar.
- Veus com no era tan difícil -comentà ma germana tornant a casa.
No vaig respondre, fent-me l'ofès. Però no ho estava. Havia ballat amb la Clara i havíem parlat, quasi bé gens, però el suficient com per que em semblés dolç el perenne insomni i el calor nocturn una fina capa de protecció oferta pel destí com a regal a l'esforç, a l'empenta que li havia donat.

Les raons de l'insomni, segons li va explicar la meva pediatra a la mare, es devien a una disfunció nerviosa que afectava l'estat de son - vigília. Aleshores no entenia perquè només dormia dos o tres hores cada nit, una més durant la migdiada, de forma periòdica. Pel que es veu, aquella falta de son es va intentar remeiar amb pastilles, però la mare s'hi negà ja que sempre va avorrir la medicació psiquiàtrica. A l'hivern, durant l'etapa escolar, assistia quinzenalment a un psicòleg que intentava descobrir les raons ocultes d'aquesta incapacitat per trencar el son. Crec que mai va dir-nos res de nou. Que jo sàpiga no tinc traumes infantils i, igual per això, el psicoterapeuta va concloure que vivia en un estat constant d'estrés, encara que no sabia per què. Quan aconseguia dormir, a més, no patia malsons sinó fantasies quasi poètiques. La meva àvia Carme, únic membre de la família que havia nascut fora de les Seis Islas i encara vivia, deia que no volia adormir-me ja que estimava massa la vida i de nit trobava a faltar la llum del Sol. Potser era veritat. Veure néixer els matins era com un plaer infinit i, de fet, la desaparició del Sol era una de les meves majors pors, una d'aquelles aberrants tragèdies que la meva imaginació solia produir.

El Sol, des de Puerto Camarón, es veia sortir per darrera de l'horitzó prop de Santa Cristina, i les seves salutacions del matí eren els diamants que formaven els raigs al xocar contra l'aigua cristal·lina del mar, provocant una infinitat de colors i miratges aquàtics. Als meus onze anys, ansiava visitar una nit el poble més a l'Est de la Isla Grande, anomenat Sant Cristina, i asseure'm a la falda de la seva platja per veure sortir el Sol per darrera la Isla del Coral. Estava convençut que, difícilment, podia existir un quadre més bonic. Malgrat això, em prometia que, un cop fos de dia, no giraria la vista cap a Santa Cristina, per tal que la seva possible bellesa no aigualís el meu amor per Puerto Camarón, ja que això significaria traïció. I és que no sabia encara que, més a l'Est, passades les Islas Malva, s'estenia un oceà inacabable. Les distàncies a les illes eren tan curtes que no podia imaginar-me que els llocs llunyans estiguéssin realment lluny. Però aquelles illes eren lluny de tot arreu.