Melodia estrident ( Capítol 3: Persecució implacable)

La Maria intentava recordar com havia començat aquesta inflexible persecució. Ella que mai no es ficava amb ningú. Tenia un caràcter més aviat tímid i seriós, però era amiga de tothom, encara que s'avenia més amb nenes tranquil·les i quietes, com ara ella.
Feia memòria, per saber què és el que havia fet malament, i és clar, com no, tot havia començat per defensar a una altra nena. Sí, a la Dènia. Ella era una mica especial. No era ni alta ni baixa, però si una mica dobleta. Tenia el cabell molt llis i de color negre, la cara molt arrodonida amb una barbeta sortida i uns ulls grossos castany obscurs més separats del que és habitual, però el que més cridava l'atenció del seu rostre eren unes venes molt finetes marcades a la cara, com si tingués petites varius a les galtes, al nas i al front. Vestia bé però amb roba força passada de moda que li feia la seva mare. Tenia un caràcter molt pacífic i tranquil, i quasi bé mai no parlava, però quan ho feia, era amb una veu molt suau, tant fluixa com si no gosés embrutir l'ambient, avui diríem que no volia fer contaminació acústica.
Aquell matí, la Maria va trobar a la Dènia al pati plorant desconsoladament:
-Què et passa Dènia?- s'interessà la Maria, en veure l'estat tant deplorable en què es trobava la seva companya.
-Eh, eh, eh, el meu jersei, era nou, era nou!
-Però, que t'ha passat, has caigut?- li preguntà molt estranyada la Maria.
-Eeeeera nou, eeeera nou iii ... mira aaara, que dirà la meva mare -mormolà la Denia, gairebé sense veu.
-Para de plorar, calma't i explica'm que t'ha passat!- li ordenà enèrgicament la Maria.
-Eeel tiiinc tttot raaatllat dde booolígraf, eera nooou, i mmmira el qqqque m'haaan feeet. Haaan eeestat aaaaqueeelles!- somiquejà la Dènia, amb unes frases intel·ligibles a causa del seu persistent quequeig.
-Qui, qui ha estat?- preguntà insistentment la Maria.
-Aaaaqueeelles, aaaaqueeelles!- repetia la Dènia tot aixecant molt tímidament el dit assenyalant unes companyes de classe.
-Leeees veeeus, lees veeuus cccoom riiiuen. Aaara s'hoo paaassen bé, rieeent-se dee mi. Els agrada veeeure'm patir- insinuà amb veu molt feble, però cada cop més entenedora.
La Maria insistia:
- Para de plorar i anem a explicar-ho al Director o a la tutora!
-Però, jo que els he fet, perquè em tractin així?- preguntava estranyada la Dènia - digués: ho saps tu Maria?
- Què vols que sàpiga, jo Dènia? És la primera vegada que et veig així!- va replicar la Maria amb un to de veu ara més sec.
- Mai m'havien fet una cosa així, no passaven d'insults o burles, que jo dissimulava com podia. Per descomptat mai no ho explico a ningú. De vegades es conformaven en diners o llaminadures que podia arreplegar de casa meva. Ahir se'n va oblidar de remenar el moneder de la mare i avui no els he pogut donar res de res. I així s'han venjat de mi perquè mai més gosi a oblidar un pagament. Això no ho podré pas amagar a la meva mare! No es creurà cap excusa que em pugui empescar!- reflexionava en veu alta ja una mica més calmada.
Amb això, que aquelles, tal i com les anomenava la Dènia, se'ns van acostar tot bramant de forma burleta:
-Què fas plorant? Et renyarà la Mare amb aquest jersei tant brut? No se pas qui deu haver estat el brètol que t'ha ratllat un jersei tan tant bonic!
-Bonic? Que dius voldràs dir antiquat, passat de moda! -va replicar la més alta de les tres.
-Ah, si del mil·lenni passat deus voler dir! - va puntualitzar la líder del grup que portava la veu cantant.
Amb aquestes frases la Maria va entendre que la Dènia tenia raó. Si no havien estat elles les que havien ratllat el jersei com podien saber que el tenia ratllat. No s'apreciava pas des de la distància de la qual es trobaven. Elles soles havien confessat el seu crim.
-Això, ja passa de mida, ho hem de denunciar al Director, no et preocupis, jo t'ajudaré, et serviré de testimoni, diré que ho han admès davant meu.
-No, no - va opinar la Dènia, encara seria pitjor el remei que la malaltia. Després encara em farien més la guitza. M'acusarien d'espieta, que xerro més del compte i tu, també les hauries de suportar. Fins hi tot, t'agafarien a tu de cua d'ull. Potser fins i tot, fas malament de parlar amb mi, si et veuen massa amb mi, et passarà el mateix que a mi - va sentenciar la Dènia.
Mai, la Maria havia sentit, tantes paraules seguides de la boca de la Dènia i frases tant ben argumentades, cosa que la va sorprendre gratament, fins aquell dia pensava que no era massa intel·ligent, com pensava tota la resta de la classe, però aquell dia va canviar la seva opinió respecte a la Dènia. No seria molt llesta pels estudis però si tenia una intel·ligència pràctica per sobreviure a la vida diària.
-Mira, tot està decidit, quan arribi a casa, sense que em vegi ningú, em trauré el jersei i el rentaré. I si no em queda prou bé li diré a la mare, que m'he caigut al fang. Ja està tot solucionat.
-Moltes gràcies, Maria, m'has ajudat molt- afirmà la noia donant per acabat aquest afer.
-Però, jo com, si no he fet res!- va respondre la Maria ben sorpresa amb aquesta reacció tant singular.
-M'ha ajudat molt saber que puc comptar amb algú, tenir consciència de què no estic sola, conèixer que hi ha algú que es preocupa per mi, en definitiva, descobrir que tinc una amiga. Moltes gràcies, Maria, per ser una bona amiga - insistí la Maria intentant, aquest cop, donar per finalitzat el problema.