Lleuger com la tempesta d’estiu

Un relat de: aleshores
He retut, de cop, un sincer homenatge
als actes més senzills de l’existència,
ja no dic a perdonar els amics,
a fer gatzara i convidar enemics,
No;
em refereixo a regalar-me la vista,
en la façana antiga,
en el pedrís, en la font humil,
en el racó a l’ombra,
en la, petita ja, expressió humana
dels avis que fa molt temps
que viuen en un mon desconegut,
nomé en la breu empara dels familiars propers.

M’he fet un homenatge, amb les cornises,
els pardals i el cant de les merles,
en el silenci de festiu de qualsevol barriada;
Palpant cada segon, abans no expiri,
fent us dels sentits,
vivint aquestes hores precioses
que són donades, no per mirar lluny,
sinó ja ben, ben a prop,
deixant de banda les subtils supèrbies
i els enganys a un mateix,
la cobdícia de no pagar per res.

En aquest moment únic i preciós,
el temps, no existeix, som nosaltres.
El meu temps, si de cas, ja ha passat,
lleuger com la tempesta d’estiu,
ple de presses i de corredisses.

Comentaris

  • lírica[Ofensiu]
    SrGarcia | 15-09-2017

    M'Agrada aquest lírica sense rastre de sentimentalisme.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: