L'avi vora el foc

Direu que, a vora foc, lluminàries, busques, espurnes, cendres... I sí, tindreu raó. L’avi ho contava a la llar de casa, ja sopats.

A vora foc, il•lusions i records. A vora foc, tota la vida. El que fou, allò passat i present ... I si de cas, només pensat i amagat, a vora foc, allò que no pogué ser.
Era un dia de febrer. La suposada bruixa, nugada al pal, atenyia la foguera. Condemnada per fer infusions d’herbes que, alguna vegada, sanaven malats. “Aliada del dimoni”, cridaven. I els botxins calaven foc. Abracadabrant escena, pròpia de ““penícula de por””, com deia el iaio. La filla plorava d’amagat. Seguiria els consells de sa mare. El Diable Major li feia un pols al Suprem.

Un Sant Antoni de gener, amb foc. Foguera allà pels Ports. Dimonis a la plaça. I un foc d’altra manera que incendia amants sota els portals. Uns instants de deliri. Efluvi de sentors de ‘Chanel5`. “Sant Antoni està ocupat. Pugem a casa. Vull veure com em treus els dimonis del cos, esta vegada”, fa la jove. Suposem que Belcebú no va gravar l’escena posterior.

Un altre sant Joan, amb foc de fogueres, per juny. La nit és càlida, vora mar. El foc és a dins la ciutat. També, però, hi ha foc i flama als voltant de la platja. Cossos lluitant en combat de joia damunt la sorra. S’han escapat de l’altre foc. Turístic foc. Molt a tocar, i esperant el presagi d’ones fortes que anunciava l’oratge, el dimoni fa surf al Postiguet.

“Foc, foc”! Quan els bombers arribaren, tot flames i fum, en aquella casa de poble. Els trobaren tots dos, arraulits, junts, abraçats, cremats. Lucifer feia cara agra, en escoltar la notícia a la ‘tevé’.

Direu que, al foc, lluminàries, busques i cendres. Potser també alguna espurna, tota la vida. Allò que fou al passat. I allò que és al present. Perquè passat i present són vida. El futur? Flames i espurnes. Foc. I cendra, molta cendra.

L’avi , que havia viscut molt, ho contava a la llar, a casa, vora foc.