LARA

S’havia despertat de sobte i havia d’orinar de seguida. Només un problema d’orientació incomprensible la impedia trobar una eixida, i és per això que Lara girava tot el temps al voltant del mateix cercle i l’únic pany que podia acaçar a les palpes es trobava al costat del llit, donant-li accés a un balconet de barana baixa que ella s’entestava a creure que era el bany de sa casa.
Li havien passat coses molt dolentes, i els pensaments s’obrien pas sense que ella ho volguera, polsant sentiments de desafecció envers la vida. Era la víctima d’una casera grotesca, i tanmateix el trofeu d’una colla d’imbècils que es nodrien de la seua innocència. Què has fet, Lara? T’has pres alguna cosa estranya perquè les conseqüències t’importaven menys que la impotència que senties. Només jo puc escoltar la seua brutícia a cau d’orella, saber que estant a prop, que s’acosten sense alçar sospites, que em vigilen. No oposes resistència. Vols fugir mentre el vent acarona rítmicament masses informes de fullatge. Una densitat obscura d’arbres amics esdevé un mar que, pot ser, et crida per engolir-te; o, pot ser, et vol donar confiança.
La mà segura i ferma de Lara va obrint-se pas entre les fulles, enlairant-se cap a munt com si fos una branca humanitzada. Va cercant aquella altra Lara, metàfora viva de la renúncia, la que no permet que ningú no se li acoste, capficada en el seu dolor inconfessable. Restituiré el teu alé de vida, cauteritzaré la ferida, si em deixes entrar i sents que jo també soc tu. Si em mires sabràs que tens tot el que cal.
Lara va sentir una força, de la mà que li premia el braç i la llançava brutalment a l’espai. Queia a una velocitat de vertigen. Durant una angoixant fracció de segon sentí que volia estimar-se. I va caure, ja sense dolor, sobre el seu llit de sempre. Aquella petita i fràgil Lara espaiada ja no ho seria mai més. La porta del balcó restava sospitosament oberta i la màgia d’aquella edat passava a dintre, entre la remor del vent...