La Senyora Maria

Un relat de: Eloi Miró
Vaig veure la senyora Maria, la setmana passada, quan amb moviments provocatius i estridents passejava el seu rolls royce pel carrer Aragó. Eren les dues del migdia quan va aparcar el cotxe davant de ca la iaia i en va sortir cridant com si de la vida se’n valgués. Se la veia una mica desesperada i buscava algú disposat a ajudar-la encara que, sabent-ho ella prou bé, ningú li feia mai cas. En aquell moment no sé què pensava, però no sem va ocórrer res més que sortir a auxiliar-la. Feia representativament poc que viva al poble i encara estava suficientment farcit d’innocència com per caure en les seves particulars clemències.
Senyora Maria, que necessita ajuda? – poc després m’errepentí d’haver formulat aquella pregunta. Ella sense reprimir ni una trista salutació em va explicar que dos desconeguts la buscaven i que urgentment tenia que imprimir la llista de la compra per poder alimentar el seu fill petit. Curiosament, i no sen s’avia avenir, feia dos dies que havia canviat la tinta de la fotocopiadora i no imprimia, realment era un escàndol.

- No ho entenc com es pot haver acabat la tinta, però si era de la marca "negocidevida".

- Com és possible? però si aquestes duren tres mesos com a mínim – vaig respondre alarmat.

- Doncs no me’n ser avenir i la situació és desesperant. Sap qui hem pot ajudar?

En veure que portava un llapis a la ma, em vaig adonar que hem volia encolomar l’atzarosa tasca de treure’n les llistes de la compra i imprimir-les. Deia que era la única manera per què aquells homes la deixessin en pau. Segons les seves sospites, feia com a mínim tres setmanes que li seguien els passos, n’hi havia per posar-se nerviós, sort que el gos la defensava. Veient l’enorme gravetat de la situació vaig decidir ajudar-la.

- Tranquil•litzis senyora Maria, l’ajudaré, pot estar segura que trobarem la manera de resoldre aquest inversemblant problema.

- Gràcies, però no sé si hi ha una possible solució!

- I tant, en pot estar segura i si no truquem els bombers que ells segur que sabran que fer.

Amb un gest de resignació es va veure obligada a assentir, cosa que no li va donar gaire satisfacció, el que ella volia era que fos la meva presència qui rentés els seues plats bruts. Per consolar-la li vaig dir que una opció de vida i de negoci amb la natura era perfecta per obtenir uns interessos econòmics interessants, ella ja em va entendre. Per sort això va ser la solució perquè es calmés i es tranquil•litzés. Disposat a complir la promesa que li havia fet per ajudar-la vaig pujar al cotxe amb ella. Seriem capaços de resoldre la problemàtica? Si més no estava tranquil, ja que s’havia que com a última solució podia trucar els bombers.

Comentaris

  • Hi ha gent per tot[Ofensiu]
    Pau Mora | 23-09-2012

    Potser sobri l'últim paràgraf però m'ha fet gràcia. Quan vegi un Rolls-Royce que s'aturi al carrer Aragó giraré cua.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: