La màgia del drac

Estic convençuda que el meu paradís es va acabar amb aquell adéu a la platja.

El meu paradís era la mà de la mare, el pare al cap de taula, els macarrons del dissabte o les picabaralles amb les meves germanes. El meu paradís era fer els deures al pati, córrer fins a casa, queixar-me de les espines del peix o veure passar els tres Reis.

Però sobretot era feliç cantant la cançó del dragonet màgic que cavalcava entre les ones amb el nen petit que se l'estimava molt. La trista tonada i la pluja del final de la història ja m'enunciava que la vida m'obligaria a descobrir altres móns. El dia que em vaig haver d'acomiadar del drac vaig ser jo la que més va plorar. Ara, cada matí baixo a la platja esperant veure la cua de l'entranyable bèstia.

Fa uns minuts em veia incapaç de tornar a imaginar-me altra vegada en un paradís que creia perdut i llunyà, però vet aquí que ara l'estic sentint. Potser serà que el meu paradís de veritat és tan senzill com la màgia d'aquestes lletres traçades en un paper en blanc.