La loteria (Tema: Bogeria)

En aquelles hores de la matinada, a l'estret carreró predominava el silenci. Els bassals encara plens per l'últim ruixat caigut durant la nit, reflectien com quals descàrregues elèctriques -insistents, compassades- els flaixos de llum blava que sortien de les sirenes silenciades. Aquell zum-zum, junt amb els espetecs i frases curtes en clau que deixaven anar les ràdios en marxa dels quatre cotxes policials, eren els únics sorolls perceptibles.

A l'interior de l'estanc, el forense examinava el cos sense vida de la dona d'uns quaranta anys que es trobava estirat bocaterrosa al mig del local. Mentre, un dels seus ajudants apropava la càmera al coll de l'estanquera per agafar un primer pla del net tall que li circumdava el coll. Un seguit de flaixos, feren que des de l'edifici del davant s'apreciés l'escena amb prou claredat.

Al segon pis, un home amb les cortines mig enretirades, esguardava amb atenció tots els detalls del que passava. En sentir el soroll del pany, s'afanyà a tornar a ficar-se dins del llit. La seva dona va irrompre al passadís, esverada, mentre atropelladament deixava anar:

- No m'han deixa't passar de la porta. L'únic que he pogut arribar a veure, és la màquina de la loteria; ja saps, la d'expedir la 649 que hi ha a l'entrada. Tornant, però, la del primer, que coneix bé a la portera del davant i que sembla que és qui ha avisat a la policia, diu que han matat a l'estanquera. Pujo un moment a despertar a la del quart, que sé que eren molt amigues. Ara baixo.

-No, si ja dormirem avui, ja. A vegades, penso que la portera hauries de ser tu -li etzibà ell des del llit.

Quan va sentir el soroll sord en tancar-se la porta, s'incoporà, encengué el llum de la tauleta de nit, obrí el calaix, i traient una butlleta rebregada de la 649, sospirà tot dient:

- La culpa és d'ella. Mira que li vaig deixar ben clar, dóna'm la que toqui.