La follia del senyor Josep

L’Enriquet es disposava a anar a comprar una d’aquelles llaminadures irresistibles que venien a la pastisseria de la senyora Magdalena. A l’infantó li semblava que el nom de la senyora era igual de dolç i llaminer que tot el que anunciava l’aparador, i només per aquest motiu i el del seu principal objectiu, es disposava a aventurant-se pels ombrívols carrers en l’intent de travessar tot el poble.
Aquell matí, fred i escabrós es preparava una sentència de temperatures extremes, però les ganes i l’afició a les llaminadures eren més fortes que qualsevol obstacle que pogués impedir el seu objectiu més preuat. Mentre caminava pel carrer de les Glòries, just al final, entre el creuament d’aquest carrer amb el de Jacint Verdaguer, es va aturar al davant d’uns finestrals d’una casa que feia cantonada. Les dimensions de les finestres sempre li havien cridat l’atenció. La seva àvia li havia explicat que allà i vivia un senyor d’edat avançada, germà del seu avi, i que per poc que podia es quedava en aquella ruïnosa casa sense relacionar-se amb la gent. Només acostumava a sortir per comprar i anar de caça amb el seu gos vell. L’àvia li havia demanat que hi passés per a visitar-lo i que compartís durant una estoneta, una breu companyia amb ell en algun moment d’aquell matí, ja que ella no hi podia pas anar. A l’Enriquet no li agradava aquell senyor, li feia molt de respecte i una certa covardia anar-hi ell tot sol. El germà de l’avi, fill de taxistes, es va veure obligat, igual que el seu germà, a anar a la guerra, i va ser allà on va començar la primera de les seves desgràcies. L’àvia Maria també li havia explicat que el seu entorn havia estat sempre marcat per tragèdies, i era per aquesta raó estava tot sol en aquella freda i destartalada casa. D’alguna manera s’havia aïllat del nostre món. L’infant era conscient que certes coses que li explicava la seva estimada àvia no les hi podia explicar a la seva mare, encara que ja tingués sis anys. Sabia que la seva mare el considerava massa petit per segons què.
Cada vegada que passava per davant d’aquella enorme casa s’imaginava com devia ser el passat gloriós d’aquella família, però la ruïnosa actualitat desmoralitzava tot pensament positiu.
El fred es començava a fer notar, i ell mirava bocabadat com li sortia fum de la boca. Després es va acostar als vidres i va intentar, fracasadament, de entelar-los. Els vidres estaven bruts i plens de teranyines, la pols recorria el que semblava ser una base de mobiliari que tenia la mateixa finalitat que les lleixes. Aquestes bases, presents en cada un dels quatre finestrals, estaven atapeïdes d’objectes estranys dels que només es veien a les pel•lícules prohibides. Unes pel•lícules que només podia veure el seu cosí Eduard quan els seus pares no hi eren presents. Estava indecís, no sabia què havia de fer, si primer anar a la botiga i després passar a visitar aquell senyor, o primer visitar el senyor i després comprar les llaminadures. Finalment va decidir que primer aniria a veure la senyora Magdalena.
Una vegada a la botiga, l’infant va aprofitar per comprar un pastisset pel senyor, ell sempre recordava el que la seva àvia havia dit més d’una vegada al seu pare així que ell, per si de cas l’àvia no ho sabés i li caigués el rebre a ell també, portaria un pastisset de xocolata. Després de pagar-ne el valor i de rebre unes quantes paraules simpàtiques de la dependenta, el nen es va dirigir cap a la porta i va emprendre el camí cap a la casa del parent.
En arribar, va tornar a mirar per les finestres, i es va fixar amb les teranyines que amb una capa fina i blanquinosa tapaven unes boles rugoses amb sanefes i anelles a la punta. Més cap a la dreta hi havia unes peces de ferro que semblaven torres o cons, allargats i fins. El que més li va cridar l’atenció era la manera com acabaven en punta. En aixecar el cap, amb la boca oberta, observà amb deteniment els quatre balcons que hi havia just a sobre de cada finestral, però el que més l’impactà fou la inexistència de les finestres i dels vidres. En el seu lloc i havia una paret de maons pintats amb pintura blanca bruta i empastifada per les gotes de la pluja. La pintura de les parets de fora de l’edifici estava caient a trossos, però no semblava que ningú l’hi donés importància. Una melodia el va treure d’aquella ficceció del seu entorn i el va captivar de tal manera que es dirigí cap a una de les finestres on es podia sentir amb més claredat. Una vegada allà va parar bé l’orella, es podia sentir música, una llunyana i trista melodia. Intentava de veure què hi havia a l’interior, però una cortina de color blau gris impedia veure-ho. En escoltar bé va saber identificar l’instrument, un piano. Aquest repicava amb un so lent, trist i pesant. El nen pensava que devia ser un d’aquells aparells per reproduir música a partir d’un disc. Amb curiositat més que no pas por, es va dirigir a la porta. Era una porta vella i gastada. El vernís es desprenia amb tires blanques que després de deteriorar-se es tronaven en boletes i més tard en pols. Impacient i nerviós pel que podia passar va trucar el timbre que va ressonar en un interior buit i solitari. Va escoltar i no es sentia res. Ningú havia donat cap senyal de vida ni tampoc se sentia cap soroll que provés que algú s’acostava per obrir la porta. Escoltava i escoltava, però com que no es sentia res va tornar a trucar el timbre amb impaciència, però res. Tenia la sensació que el piano ja no tocava, però per altre banda era lògic pensar que des d’aquell extrem no se sentís, ja que pels breus records que en tenia d’altres vegades que havia entrat amb al seva àvia, estava al menjador, just al costat de la llar de foc. Impacient en veure que ningú donava senyals de vida, es va girar i es va disposar a marxar quan va sentir el grinyoleig de la porta. D’una revolada es va girar i va observar com aquell senyor, brut i deixat treia el cap per la porta. En veure el nen li va somriure deixant a la vista una dentadura fosca i negre, semblant als aires de la casa. L’infant sense saber què fer ni com reaccionar li va allargar la ma amb una bossa de color blanc amb un pastisset a dins. L’avi en veure-ho va somriure a desgana al nen i li va tornar. – tinc sucre – li va respondre el vell amb cara de pena. L’Enriquet sense entendre el que volia dir va tornar a agafar la bossa i se’l quedà mirant com si hagués vist un fantasma. Tots dos estaven quites, sense moure’s, fins que el vell va reaccionar i li va oferir d’entrar. L’Enriquet sense dir ni una paraula es va dirigir cap a la porta i havent-se apartat del senyor, entrà amb timidesa. Una vegada a dins va començar a reconèixer objectes i sensacions de les poques vegades que havia entat amb al seva àvia a l’interior d’aquell edifici. No havia canviat res, tot continuava tal i com les altres vegades: les taques d’humitat a la paret, els mobles corcats, la pols pel terra, els vidres bruts, algunes teranyines i una de les coses que més l’incomodaven era aquella olor a ranci i a florit que envaïa tot la casa. Per ell era el que més s’assemblava a una pel•lícula de terror.
Aquell home estava una mica desorientat i una vegada recobrada la direcció es va dirigir al menjador, es va assentar en una tamboret i va començar a tocar el piano. Era la mateixa melodia que se sentia des de l’exterior, però més clara i entenedora. El nen veient una cadira al costat de la paret, a sota d’un quadre, es va assentar i es mirava els gestos i els moviments que feia l’home en tocar l’instrument. Ho feia amb passió, amb expressió, la seva cara acompanyava la melancòlica melodia que com una paparra s’aferrava al cervell i no et deixava anar. Per l’Enriquet era una cosa fora de lo normal, no estava acostumat a veure en directe algú tocant un instrument d’aquelles dimensions i mostrant una passió i una devoció per ell tant o més grans que ell mateix. El piano era l’element que més destacava d’aquell menjador. Era de color roure, i semblava ser l’únic objecte que brillava i no semblava estar ni brut i abandonat. Es veia que aquell home cuidava més aquell instrument que la seva pròpia imatge. Als peus del piano hi havia un gos vell que no es movia i semblava no molestar-li aquella cançó repetitiva. Els breus pensaments del nen es van interrompre quan el piano va deixar de sonar. L’home se li va acostar i li va dir:
- T’agrada? El vaig comprar pel meu fill. Però ell ja no el podrà tocar mai més, coses de la vida oi? Tenia divuit anys quan va començar a tocar-lo. Era el seu instrument preferit, igual que jo. Un dia vaig llegir un llibre que deia que la melodia de les cançons, segons com sonés, transmetia unes vibracions que feia que el teu cervell revivis moments i situacions passades. I saps? jo m’ho crec, tu no? – el mirava amb cara de curiositat, esperant que el nen el respongués i li donés la raó, però ell estava tant nerviós que no trobava les paraules.
Com un animal en pena es va acostar al nen i li va dir – no has de tornar a casa? La teva mare et deu esperar -. L’Enriquet, tímid, va fer que sí amb el cap, va agafar la bossa, es va dirigir cap a la porta passant per una saleta, va obrir la porta que donava a fora i es va girar, però el senyor no hi era. Després va tornar a sentir el piano, sempre però la mateix melodia. Finalment va sortir, es va assegurar que la porta quedava ben tancada i va marxar cap a casa de l’àvia. Una vegada allí, pujava amb lentitud les escales, agafat amb fermesa a la barana de fusta. No es podia treure del cap aquell pobre home i el seu piano.
La seva àvia mai li havia explicat, del tot, què era el que li havia passat fins vuit anys després.
L’Enric ja quasi no se’n recordava del germà del seu avi. Feia cosa d’uns cinc anys que aquell senyor havia mort, i com de costum els seus pares no l’havien deixat anar a l’enterrament. Ell havia plorat molt, tot i que en el fons no tenia un gran interès en anar i participar en un funeral d’un parent que el contacte més fort que havia tingut amb ell havia sigut aquella vegada en què ell havia de triar si anar a primer a la pastisseria o a casa del senyor. Senzillament aquells plors eren deguts a les seves necessitats de sortir-se’n amb la seva.
Un bon dia, mirant fotografies amb l’àvia, va veure dos homes vestits amb uniforme militar. Estaven repenjats l’un amb l’altre, i un passava la seva mà esquerra sobre l’espatlla de l’altre. La fotografia era en blanc i negre, malgrat que també hi havia alguna taca de color groc.
- Qui són Iaia? – preguntava l’Enric sense saber què dir. Estava avorrit, i no li agradava aquelles estones que li tocava compartir amb al seva àvia observant fotos del segle passat.
- No saps qui son? No m’ho puc creure, però si tu els coneixies... si més no un.– era la primera vegada que veia una fotografia d’aquells homes, però la cara d’un d’ells li sonava d’alguna cosa i no sabia de què.
L’àvia li va explicar que aquella foto era tirada a Córdoba, i que els dos homes un era el seu avi i l’altre el germà de l’avi, el senyor Josep. Va ser quan li va dir els nom que ho va entendre tot, la cara del seu avi no li sonava de res, ja que no l’havia vist mai. L’avi havia mort pocs mesos després del seu naixement. El que si que li havia sonat era l’altre home, el que s’arrapenjava al seu avi. Era el senyor del piano, l’únic germà, el senyor Josep.
Després d’insistir-hi molt, al final la seva àvia li va explicar tota la història del d’aquest senyor.
El Josep, amb vint anys i amb una prometedora carrera musical havia hagut d’anar a la guerra abandonant-ho tot. Una guerra sense sentit que havia destruït la seva esperança com a músic i la de formar una família. No va ser fins després de la guerra que ell es va casar amb una dona amb la qual van tenir un fill, un únic fill. Després de que el fill celebrés el seu divuitè aniversari, va tenir un accident amb el seus amics.
L’àvia li explicava de tal manera que li era difícil no reviure tot el que havia passat.
Una nit de catorze de Desembre, el noi va anar al Llac de les Truites, que durant aquells mesos estava tot congelat. Ell i els seus amics varen començar a jugar a sobre del gel, però al no ser prou fonda la capa, es va esfondrar als seus peus i ell va caure a l’aigua. Va morir congelat. La desesperació del matrimoni va acabar amb la seva separació i l’abandó per part d’ella. Segons el que es deia, es va passar tres setmanes sense quasi menjar. Viva en un món que no semblava estar conscient del que havia i estava passant. La música va passar a ser el seu refugi, la seva escapatòria davant d’aquella dura i pèssima realitat. Des de llavors va caure en una decadència exagerada, i l’àvia, hi anava de tant en tant per ajudar-lo i portar-li menjar. Ell semblava que no existia cap realitat més que el món recreat per la trista melodia. Segons li explicà ella, el senyor Josep portava des dels inicis de la seva bogeria tocant la mateixa peça de piano, la peça que va tocar a l’enterrament del seu difunt fill i la peça que havia tocat anys abans en esclatar la guerra. una peça que commemorava tot el que havia perdut, sobretot el fill i la guerra.