La dimensió oblidada

He obert el teu relat perquè l'he trobat a ELS ÚLTIMS COMENTATS.

M'ha agradat moltíssim. Has estat capaç de fer-me sentir que era jo qui veia la meva àvia i que l'acompanyava. Molt real!

Et seguiré llegint. Endavant!

Hola noia! Feia temps que no passava pel teu raconet, però tampoc has produït gaire, jejeje... jo en aquest repte també hi vaig participar, me'n recordo bé :) El meu relat es deia "El pis de l'àvia", i anava sobre un tema ben diferent al que tractes aquí.

No he pogut evitar sentir certa tristesa i empatia pel que hi expliques, és trist com l'edat no perdona i cada cop ens apaguem més i perdem vida i agilitat... M'has entendrit de debò.

Tan sols una petita crítica: t'hauria quedat molt millor si haguéssis dividit el text en paràgrafs, fa de més fàcil llegir, el lector no es cansa tant.

Vinga maca, un petonàs i a veure si tornes amb ganes!!!


Sol_ixent

Efectivament en el seu dia aquest relat em va agradar molt, i això que em posa trist per allò que plasma a la perfecció: el pas del temps i com afecta a les persones que s'aferren als records, a la tendresa de les persones que ja no hi són i que ens resistim a abandonar. Aquesta realitat, tal com l'has expressada em posa la pell de gallina; només per aconseguir aquest efecte aquest relat ja val un deu.
M'agradaria ser crític, però jo no sóc capaç de trobar-li defectes.

que hom creu que té tres cares: una lateral il.luminada per un tendre sol ixent (la infantesa), la frontal on hi peta la força del sol en plenitud (la joventut) i l'altra lateral il.luminada per un sol decaient (la maduresa)
però... hi ha una altra cara no visible, la quarta cara (dimensió oblidada: la vellesa) que està sota, sense llum, on hi dormen els records, plena de passadissos secrets, de mòmies que descansen, de cames sense passes on anar... però plena de tresors de tota una vida...
Tu, tant humana, has descobert aquesta cara oculta del món humà i t'has convertit en FARAONA!
petons i una abraçada.

Vec que escrius poesia en prosa.
Jo no ho he fet mai, pero ho intentare.
Gracies Afrika

Hola Afrika,
He llegit el teu relat amb molta atenció, ja que la narrativa és un dels gèneres que m'agradaria poder escriure, però em fa por. I quan llegeixo relats com el teu i els sento tan a prop i tan naturals, penso que tot això té un mèrit molt gran. Moltes vegades he pensat que recloure's en la poesia no és bo, però jo m'hi sento més còmode, encara que cada dia admiro més els vostres relats i la seva bellesa. Potser en el fons la sensibilitat la tenim tots tan endins que això fa que ens sentim cada dia una mica més poetes i més realataires.

Brindo per la teva transparència i per la frescor de l'escriptura, sobretot, ara que s'apropen les calors,
Roda03

La mort és present en la gent gran, jo ho he observat. M'ho prenc amb naturalesa i em deixo portar pel meu esperit terrenal, i d'aquesta forma connecto amb els demés,si: ells juguen i jo n'aprenc.

Cada cop vivim més i potser cada cop vivim pitjor quan més grans som.
Una història que no sona a nova i que desgraciadament però, mai deixa de ser indiferent.
Curt però real. Breu , suau però intens.
T'hauries pogut allargar força més, però val la pena

...són complicats la majoria de vegades, perquè hi ha poc de temps, i et limita l'espontaneitat el nombre de paraules... Per contra, acostumen a ser frescos, naturals, senzills, sense artificis, com aquest teu. Enhorabona!
Salut i rebolica!

però m'ha semblat un relat molt ben escrit i també colpidor en alguns moments... sens dubte ens aconsegueixs endinsar dins la dimensió oblidada on el futur, al final, ens portarà...

un 10 Afrika...