La Cova

N'Arnau devia ser l'únic noi del món que odiava les vacances d'estiu. Els seus companys comptaven els dies que faltaven per abandonar les aules durant tres mesos, i anhelaven amb totes les seves forces l'arribada de l'estació més calorosa de l'any. En canvi, ell la temia: tres mesos d'avorriment, d'hores mortes i d'aïllament, això significava el seu estiu. Com cada any, havia preparat l'equipatge per anar amb tota la família (el pare, la mare, n'Eulàlia i en Max) al poble dels seus avis. Quan era petit, com n'Eulàlia, i encara no era prou conscient del que passava al món, acceptava aquesta escapada estival de bon grat, fins i tot amb il·lusió. Però ara com ara, exiliar-se a casa dels avis li semblava més aviat una tortura xinesa. Ja tenia 15 anys, podia cuidar-se sol! Era perfectament capaç de quedar al pis de Barcelona, i tant! Llàstima que els seus pares no el consideressin prou gran per viure sol. "I què menjaràs?" s'exclamà la mare. "Què faràs tot el dia tu sol en un pis desert?" preguntà el pare. N'Arnau va comprendre que era una batalla perduda i que no li quedava més remei que ressignar-se, però va optar per rebel·lar-se silenciosament, regalant dosis de mal humor als seus escarcellers.

Els avis de n'Arnau vivien en un poblet vora la mar, tot de casetes blanques. Durant l'hivern només s'hi quedaven unes quantes famílies, per`p a l'estiu hi havia si fa no fa uns 100 habitants. La majoria havia crescut allà, o almenys hi havia passat tots i cadascun dels estius. La mare de n'Arnau solia dir que aquell indret li aportava els records més tendres de la seva infantesa i joventut, i constituïa una espècie de santuari on trobar la pau i serenor que tant trobava a faltar a ciutat. Així que arribaren a casa, va fer mala cara als avis i no es quedà ni tan sols per desfer la maleta. Enfilà per aquells carrers que coneixia tan bé (i que, d'altra banda, no tenien pèrdua: només podies arribar a la caleta o a la botiga); en arribar a la cala no s'aturà, i pujà per les roques fins arribar al capdamunt del penya-segat. El sol començava a picar, i es notava la cara encesa per la ràbia i per l'esforç de pujar allà dalt.

Es va asseure sobre una roca més aviat plana, i des d'allà on es trobava contemplà aquell llençol maragda, transparent, que semblava no acabar-se mai. Va veure la llengua brillant que mullava els còdols de la petita cala i desitjà de cop submergir-se en aquella frescor salada.
- Ep, què hi fas tu aquí?
I de sobte les seves cavil·lacions van trencar-se en mil bocins, perquè havia conegut aquella veu.
- Clara?
Efectivament, era na Clara. Havien esdevingut amics inseparables durant els anys innocents d'infantesa, però feia ja tres estius que no s'havien vist, i ara se la mirava de fit a fit. A la mare de na Clara li havien proposat treballar a Anglaterra durant dos anys i mig, i tota la família s'havia traslladat a Londres. No semblava ella: havia crescut molt i s'havia tallat els cabells, els portava curtíssims. Hi havia alguna cosa en ell que el va sobtar, va sentir una rampa estranya, com una picor incòmoda. I tot era perquè la seva amiga de tants jocs d'estiu es mereixia, certament, una mirada nova des d'aquell matí.

El matí els passà volant. Es posaren al dia, na Clara li explicà com era la seva vida per terres angleses i n'Arnau l'escoltava meravellat. Acabaren recordant anècdotes d'estius passats, quan anaven a pescar amb el pare de n'Arnau, nedaven durant hores i hores a la caleta fins al punt de sortir de l'aigua arrugats com panses o els berenars que els preparava l'àvia de na Clara. I, inevitablement, acabaren parlant de la cova, aquell indret que temps enrere havia despertat tant el seu interés, l'únic lloc del poble on tenien terminantment prohibit posar-hi un peu. Solien fer un munt de suposicions, intentant endevinar quin secret devia amagar. Potser un peixot enorme, el darrer de la seva espècie, o potser un tresor del temps dels pirates. Els seus pares havien intentat que s'oblidessin de totes aquelles ximpleries: "dins la cova no hi ha res, aigua i fosca, res més!" deia un, "cada any s'hi ofega algun turista…" afegia l'altra. I segurament per por, i per respecte als pares, obeïen l'única norma que se'ls imposava durant l'estiu.

Els dies van anar passant, i n'Arnau va sentir fins i tot vergonya d'haver desitjat quedar a Barcelona, perquè la veritat és que s'hi estava molt bé al poble. El fet que na Clara hi fos, per compartir amb ell tots i cadascun dels minuts del dia, millorava molt la situació. Perquè amb ella no tenia temps per avorrir-se: na Clara no podia estar-se ni un sol moment aturada, s'aixecava amb una energia impressionant i sempre tenia mil idees al cap. Parlava moltíssim i volia fer un munt de coses, però n'Arnau no se sentia atabalat; al contrari, agraïa que fos ella la que portava les converses, perquè sinó més de dos cops s'hauria creat un silenci incòmode. Incòmode per ell, perquè no podia evitar quedar-se embadalit mirant-la, sentint el que deia però sense escoltar-la. No entenia molt bé que era allò que li passava: a l'escola tenia amigues, i podia mantenir una conversa amb elles sense parèixer un bàmbol. Però cap d'elles era com na Clara. S'hi trobava a gust, amb ella, i gaudia com mai de la seva companyia.

L'estiu, però, de mica en mica s'anava escurçant. N'Arnau intentava no pensar gaire en el moment de dir-se adéu, però sabia que, inevitablement, s'haurien de separar. Quan faltaven només dos dies per tornar a començar el curs, na Clara es va presentar a casa de n'Arnau ben prest, quan ell encara dormia. El va despertar sense miraments.
- Arnau! Vesteix-te, de pressa! Corre, que no hi serem a teeeemps!
Mig adormit, agafà els primers banyadors que trobà i la samarreta que estava sobre la cadira, i sortí volant cap al carrer, perquè na Clara ja partia cap a la cala.
- Ei, espera'm!!! Es pot saber on vas tan aviat?
Però na Clara gairebé ja no el sentia. Ho havien de fer, era ara o mai, no podien esperar a l'estiu vinent. S'havia passat la nit sense dormir, però no havia trobat cap idea que la convencés prou; per això necessitava l'ajuda de l'Arnau. Volia entrar a la cova.

Van passar-se la resta del dia recollint allò que creien que necessitarien un cop fossin dins. Llanternes, un casc, un rodell de fil, xocolata per si necessitaven recuperar forces, un matalàs inflable i les ulleres de bucejar. Després de sopar, van anar-se'n al llit prest, i els pares no ho van trobar estrany: l'endemà partien cap a ciutat, i s'havien passat els darrers dies fent les maletes, procurant no oblidar-se res. Per tant, van atribuir les poques ganes de vetllar al cansament. Quan la casa estava completament en silenci, n'Arnau baixà l'escala de puntetes, agafà la bossa que havia deixat preparada a l'entrada i sortí al carrer sense fer gens de soroll. Un cop fora i després d'una distància prudencial, arrencà a córrer i no es va aturar fins arribar a la cala. Na Clara ja l'estava esperant, impacient, però també nerviosa. Aquella nit era la nit en què resoldrien, per fi, el misteri de la cova.

Caminaren vorera de mar fins que ja se'ls va fer impossible acostar-se a la cova anant a peu. Es posaren sobre el matalàs (primer ella, després ell) i, remant lentament, patint per si queien a l'aigua ("i si hi ha cap peixot?"), anaren entrant poc a poc dins la fosca de la cova. Encengueren les llanternes quan la llum de lluna no els acompanyà més, i fins que els seus ulls no s'acostumaren a la negror no s'atreviren a avançar gaire. Passats uns minuts, però, ja hi veien prou bé com per descobrir que dins la cova no hi havia res. Absolutament res. Les parets no eren ni tan sols punxegudes, i al fons hi havia un petit llit d'arena. Cap dels dos va saber amagar la seva desil·lusió, i es deixaren caure damunt l'arena banyada.
- Tanta expectació per no res! - es queixà na Clara.
- Cap tresor ni cap relíquia, ni tan sols ens hi podem perdre aquí dintre! - remugà n'Arnau.
- Almenys no haurem de passar un altre hivern imaginant quin secret guarda la cova…
La paraula "hivern" va despertar el cúmul de pensaments que n'Arnau havia intentat ofegar durant aquells darrers dies. No sabia si seria capaç de suportar tant temps sense ella, sense veure-la, sense la seva xerrera rabiosa… Però tampoc sabia què havia de dir en aquell moment, ni com havia d'actuar.
- Clara, jo…
- T'enyoraré molt, Arnau -l'interrompé-. Sense tu m'hauria avorrit molt aquests mesos, ha estat una sort que ens tornéssim retrobar, perquè quan l'estiu tot just començava tenia certs dubtes i…

Aquest cop fou n'Arnau qui la va interrompre, amb un petó dolç i salat alhora, tremolós però totalment sincer, així com han de ser els primers petons. I, des d'aleshores, és la cova la que guarda el seu secret, i és l'única que coneix quina promesa es van fer allargats a l'arena, aquella darrera nit d'estiu.