LA COSIDORA (un altre homenatge)

LA COSIDORA
El cor de casa nostra era el cosidor. Un cor que bategava al ritme, compassat i monòton, d’una vella Refrey. La melodia de la nostra infantesa la varen compondre el sotragueig del pedal i el murmuri constant de la ràdio, calia pedalejar hores i hores per tenir a punt la feina de la setmana. Treballar a preu fet o fer confecció, en deien. Tot per uns diners que no arribaven per gaire més que pel dia a dia. Però val més això que cosir per la gent del carrer de qui no saps mai quan cobraràs, deia la mare.
Un dia, tornant de l’escola, vaig veure en un aparador unes sabates precioses. Mare, me les compres? Aquesta setmana no, filla. M’ho has de demanar amb una mica més de temps. Durant dues setmanes el pedal no va parar i jo vaig tenir les meves sabates. En treure els diners del petit moneder, espurnes d’orgull li dibuixaren un somriure. Llavors vaig ser conscient de l’esforç que havia fet per acontentar-me.
Mai va voler que em quedés a casa per aprendre a cosir. No vulguis ser una esclava de l’agulla, deia. No li vaig fer gaire cas. Jo també enfilo l’agulla i cada vegada que ho faig la veig asseguda al cosidor, envoltada de didals, fils i retalls. I l’enyoro.

#cescarelatcurt
#obresdartqueinspiren
#cescahomenatges
Instagram setembre