Jugàvem a ser petits

Jugàvem a ser petits:
Remenant els calaixos, rebuscant els somriures.
Creant els nostres particulars escenaris, imaginant-ne els personatges.
Rodejant-nos d'estranys éssers, corrent a la velocitat dels nostres infantils somnis.

Somrèiem al Sol, i amb sorpresa observàvem la Lluna.
Collint aquella simple planta per la seva tija, ens crèiem amb el més gran tresor entre les nostres mans.
Amb simples vestits convertíem els nostres rostres i pensàvem que era un impossible esbrinar el misteri de les nostres disfresses.
Ideàvem rialles a base de caigudes i sempre ens aixecàvem amb aquell innocent somriure.

Érem infants, i el món semblava despertar-nos a cada embranzida.
Ens divertíem amb qualsevol objecte que se'ns plantava al davant i reptàvem a aquells que interferien les nostres passes.



Observo els alegres ulls dels més petits:
Aquelles rialles, aquells sincers somriures.
Malícies juganeres que sense mala intenció amaguen petits dimoniets rere ales d'àngels.
Aquelles abraçades sobtades després d'una correguda inesperada.
La seva entrega total, aquelles cares que demanen una mà que l'acompanyi.
Una carícia, un simple petó; dolces senyals de la vida que corre pel seu interior.

Aquelles petites mans que amb timidesa s'aferren a una de més gran que els hi proporciona confiança.
La innocència de les seves creences que dibuixa somnis en cada imatge.
Les ànsies d'un somriure arrencat amb esperances.
Les més grans senzilleses enteses com a enormes proeses.


Miro als seus ulls
i m'és inevitable el no somriure a les emocions que s'expressen amb espurnes als seus grans ulls.